Entrevista a Josep Bernabeu Mestre

Josep Bernabeu Mestre és Doctor en Medicina i Catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat d’Alacant. La seua tasca investigadora se centra en la història de la salut pública, especialment en l’àrea de l’epidemiologia, així com en les dimensions sociosanitàries de les situacions de pobresa i misèria. Ha publicat un total de 29 llibres com a autor, editor o coordinador. Josep Bernabeu presenta aquest dimecres el seu últim treball, el llibre Pandèmia. Quan el passat és el pròleg del futur (Edicions del Bullent, 2022) a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, dins el cicle d’activitats «Espai Ciència». Conversem amb ell sobre alguns aspectes clau de la pandèmia de Covid-19 que tracta al seu llibre.

Com sorgeix la idea del llibre?

Quan en març de 2020 esclata la pandèmia em van cridar de diferents mitjans de comunicació, precisament un dels primers articles que em van fer reflexionar el vaig publicar en Mètode, «Les claus d’una pandèmia evitable». Vaig participar en altres publicacions col·lectives, i vaig encetar una tasca que fins aquell moment no havia fet: reflexionar en xarxes, especialment en Facebook, sobre el que estava passant. En molts casos, ho feia mirant cap endarrere, per intentar explicar els motius. Aquest procés em va servir per a començar a establir una espècie de diàleg amb gent que s’interessava pel que jo podia pensar com a historiador de la salut pública. Com a resultat de tot açò, en estiu de 2021 vaig decidir posar-me a escriure un assaig de divulgació, en un llenguatge que fora el més entenedor possible. Va ser tot un repte, i per fi ací tenim el resultat.

Per què mirar al passat ens pot ajudar en una situació de crisi sanitària com l’actual?

Crec que aquesta és una qüestió molt important. El llibre comença amb una idea que no és meua, sinó d’un immunòleg francés, «un microbi no explica una epidèmia». En aquest cas, un virus és necessari, però no suficient per a iniciar una pandèmia. Ser conscient de què ha passat pot ajudar a prendre consciència de la complexitat de factors que hi ha darrere d’una pandèmia. Una pandèmia és una crisi que sol sumar-se a moltes altres crisis, de caràcter mediambiental, polític i fins i tot cultural. A mesura que l’espècie humana ha anat avançant s’ha fet més complexa la seua relació amb el medi ambient, i açò ha suposat que els factors que ocasionen una pandèmia depenen cada vegada més de l’ésser humà. Aleshores, adquireixen la condició d’evitables. Crec que la història ens pot ensenyar molt sobre l’evitabilitat i la falta de predicció de les pandèmies.

Pandèmia. Quan el passat és el pròleg del futur
Josep Bermabeu Mestre
Edicions del Bullent, 2022

Les epidèmies no afecten d’igual manera els països rics i els països en vies de desenvolupament. La pandèmia de Covid-19 ha evidenciat les desigualtats ja existents entre països?

Completament. Des de l’inici mateix del fenomen epidèmic, durant la primera revolució agrària, les desigualtats sempre han estat presents. Es va establir una relació entre malnutrició i malaltia; la malnutrició és un element clau per entendre aquestes desigualtats, que no solament s’han mantingut al llarg del temps sinó que a més s’han incrementat. I no sols ha afectat la pandèmia de manera desigual als països més desenvolupats i als menys desenvolupats, sinó que dins del nostre propi país i del primer món les desigualtats han sigut brutals. El que passa és que ens manquen dades per a poder objectivar açò, perquè des del primer moment hi ha hagut una gestió defectuosa de les dades que ens haurien de permetre conéixer exactament quin ha estat l’impacte d’eixes desigualtats.

Els organismes internacionals han sabut donar una resposta coordinada i global?

No. Categòricament no. De fet, un dels exercicis que faig en l’assaig és un repàs pels informes que any rere any anaven fent els directors generals de l’OMS a les assemblees anuals. Allà s’ha posat de manifest com se’ns avisava que no estàvem actuant adequadament a nivell internacional per a fer front a problemes que són globals. La Covid-19 és l’epíleg incert d’un període epidemiològic que s’enceta en els anys setanta del segle passat, període en què apareix la crisi econòmica de 1973, la crisi brutal de les polítiques neoliberals, l’expansió de la globalització i el seu corresponent impacte mediambiental, l’inici de les conseqüències més manifestes del canvi climàtic, la cronificació de la pobresa, el desplaçament de població rural als nuclis urbans… Totes aquestes circumstàncies van crear el caldo de cultiu perquè es produïren les anomenades malalties emergents, que van començar en la primera onada de l’èbola. Aquestes malalties ens van donar un primer avís i molt important amb la SIDA, que a més va afectar directament al centre geoestratègic del primer món. Recorde l’informe que va presentar el director general de l’OMS en 1996, que diu de forma molt categòrica: «cap país està lliure d’una amenaça epidèmica». Amb l’èbola de 2014 i 2016 es va començar a mostrar la gravetat del que podia passar. Si no s’haguera quedat reduïda a un espai geogràfic, podria haver sigut una catàstrofe mundial. En aquest moment s’accelera el discurs de les autoritats sanitàries que avisava que no estàvem preparats per a una pandèmia.

Hi ha factors incontrolables, però hi ha d’altres que es podrien haver controlat millor?

Crec que podríem haver-ho controlat absolutament tot. Estàvem avisats que podia passar una pandèmia d’aquestes característiques. A l’assaig mencione un informe del Banc Mundial i de l’OMS de setembre de 2019 on es parlava explícitament que hi havia una amenaça real que hi haguera una pandèmia provocada per un virus respiratori que s’estendria molt ràpidament. L’informe avisava també que no estàvem preparats. No es va fer res, i al cap de pocs mesos va esclatar la pandèmia. També s’ha de pensar què va fer que es produirà aquesta zoonosi, és a dir, el salt d’un virus d’una espècie animal a l’ésser humà. De nou, són eixos contextos de misèria, pobresa, malnutrició, amuntegament de persones en condicions infrahumanes junt amb molt animals, és a dir, els anomenats mercats units. És la mateixa situació que es va produir el 2003 amb la pneumònia asiàtica. Quan va passar això, les autoritats asiàtiques van dir que tancarien els mercats units, però no ho van fer. Amb això vull dir que l’origen està en les zones de pobresa i misèria, per tant, depén de nosaltres i és controlable. A més, la mobilitat és un element molt important, encara que reconec que és més difícil de controlar. Però, tot i això, el reglament sanitari internacional de 2005 ja explicava quins eren els mecanismes que els països havien de tindre en compte per a fer un seguiment eficaç de les malalties, i no es va aplicar.

«Els factors que ocasionen una pandèmia depenen cada vegada més de l’ésser humà»

Tenim un bon sistema d’alerta epidemiològica?

Malauradament, no. Si agafes el reglament sanitari internacional i comproves si es fa tot allò que es recomana, ves que inclús països amb bona sanitat com el nostre no complim amb aquestes recomanacions. A Espanya, és veritat que tenim un bon sistema de salut universal, i probablement en eixe sentit som capdavanters, però tenim un sistema de vigilància epidemiològica molt feble, perquè arrosseguem unes deficiències estructurals on el sistema de salut ha deixat de banda la salut pública. Al llibre destaque la necessitat de recuperar la cultura de la salut i la prevenció. La història ens mostra que hi ha hagut moments en què ho hem fet bé. Quan va esclatar el còlera es va prendre consciència que la majoria de factors que estaven darrere eren evitables, i en aquest sentit era molt important controlar les condicions higièniques, la cadena de transmissió… Es va aconseguir crear un consens social sobre la importància de la salut pública per eixir de situacions així.

El darrer número de Mètode incideix en el concepte d’una sola salut, és a dir, la idea que la salut de les persones, la dels animals i els ecosistemes estan relacionades. Aquesta visió pot ajudar-nos a millorar les estratègies de prevenció dels riscs?

Totalment. Crec que aquest concepte és fonamental. És un concepte que s’ha de recuperar, al cap i a la fi, totes les malalties emergents dels últims anys tenen clarament un origen mediambiental. Hem de recuperar també la idea de treballar per al benestar de tota la humanitat. De fet, hi ha una idea actualment que diu que la vulnerabilitat ara mateix és universal, i açò ens ha de dur a buscar una acció global solidària, perquè si no, no tirarem endavant. El que passa és que hi ha una manca d’independència als organismes sanitaris internacionals, que haurien de respondre de manera efectiva als interessos de tots, i no solament als dels països que més col·laboren en aquests organismes. Al discurs d’acomiadament del primer director de l’OMS, l’any 1953, ja es denunciava que els països estaven començant a deixar d’enviar a l’OMS experts independents i enviaven en el seu lloc a persones que responien més als interessos del país o regió d’on provenien.

Diga’m una cosa que hem fet bé i una altra que hem fet malament en aquesta pandèmia.

La resposta dels sanitaris és una de les coses que s’han fet bé. Si he de destacar una cosa, és aquesta resposta dels professionals de la salut i altres professionals de serveis bàsics. S’ha demostrat una capacitat de reacció, un sacrifici i una solidaritat importants. Afortunadament, el sistema sanitari ha respost, malgrat totes les mancances que teníem i continuem tenint. Aquestes mancances són un dels aspectes negatius: el sistema sanitari va col·lapsar, va haver-hi un retard diagnòstic de persones amb patologies cròniques, per exemple. L’atenció primària es troba a una situació d’esgotament, tant de la institució en si com de molts professionals. D’altra banda, el que s’ha fet malament és la gestió. En un primer moment, tots podem atendre el desbordament; podem entendre-ho en la primera i a la segona onada, però en la tercera onada repetir errades no té cap sentit. Al llibre parle molt de la tensió entre economia i salut, que és una constant. Per altre costat, una cosa que denuncie és com es pot explicar que a hores d’ara encara no tenim un informe d’un comité d’experts que avalue què hem fet bé i què no.

Com ha afectat  les persones l’anomenada «infodèmia»?

Recorde que un informe de 2006 o 2007 sobre la gestió de les malalties ja insistia precisament en el tema de la necessitat de donar una informació veraç, contrastada, coherent. Si recordem els missatges contradictoris que vàrem rebre per part de les autoritats sanitàries , veiem que no es va complir. Durant els primers mesos de la pandèmia jo vaig insistir molt per xarxes socials en preguntar-me per què no es van utilitzar els mitjans de comunicació per a fer pedagogia, per exemple de les mesures sanitàries recomanades. A més, s’han d’explicar les coses molt bé, perquè si no apareixen les veus negacionistes.

Com va viure vosté la pandèmia?

La vaig viure malament, la veritat. A l’estar capficat en aquest món de les pandèmies i les epidèmies em va donar molta ràbia veure el que estava passant. Va ser en una entrevista en À Punt on em vaig adonar que tot açò s’hauria pogut evitar o, si més no, reduir-ne l’impacte. Em va ajudar molt aquest exercici de compartir en xarxes i en mitjans de comunicació.

Totes les veus expertes diuen que aquest no serà l’última pandèmia que ens afecte. Potser no podem evitar l’aparició d’un nou virus, però no podríem evitar la seua propagació amb el que hem aprés al llarg de la pandèmia de Covid-19?

M’agradaria dir que si, però de moment crec que no hem aprés res. S’han sumat moltes crisis, moltes pandèmies. I a més ara hem d’enfrontar-nos a altres malalties que no són infeccioses i també tenen la condició de pandèmia: l’obesitat, la fam, les malalties cròniques i degeneratives derivades en molts casos d’hàbits poc saludables… .Hem passat pàgina massa ràpid.