Entrevista a Pas García

Pas García és Catedràtica d’Òptica en la Facultat de Física de la Universitat de València. El seu principal camp d’investigació és l’estudi de tecnologies òptiques i optoelèctriques, ja que, com ella afirma, sempre ha volgut saber com i per què funciona els fenòmens que veiem i que no veiem. Aposta fer una física al servei de la societat, i per això treballa en projectes que tambe poden contribuir en altres camps de la ciència, com la biologia o la dermatologia. A més, és una ferma defensora del paper de la dona en la ciència i està compromesa amb la reivindicació dels drets de les investigadores, que han d’enfrontar-se a nombrosos obstacles en el desenvolupament de la seua carrera acadèmica. Aquest compromís l’ha duta, des de fa anys, a associar-se amb grups de dones científiques. Actualment és directora de la Comissió d’Igualtat de la Facultat de Física (UV) i presidenta del Grup Especialitzat de Dones en Física (Reial Societat Espanyola de Física).

És catedràtica d’Óptica en la Universitat de València. Com ha estat el camí per arribar fins ací?

Quan estava al col·legi, en els anys huitanta ja començaven a prendre força les escoles públiques. Al meu poble vam tindre la sort que van vindre professors i professores molt proactius. I aquesta polaritat dels estereotips entre gèneres que avui hi ha, encara que per descomptat existia, però no la sentíem tant. Jo sempre tenia la sensació que podia fer el que m’agradara, i a casa m’ho han fomentat; la figura del meu pare també ha estat molt important. Com m’agradava molt la natura, saber com funcionaven les coses, i les matemàtiques, els camins em van anar portant a la física. Vaig tindre un professor que va ser un gran referent per a mi en COU, que explicava les coses amb molta passió, i vaig decidir vindre a València a estudiar física. Abans la física era molt vocacional, i tot i que és una matèria difícil hi havia molta gent a les aules. Després d’acabar la llicenciatura, no tenia massa ganes de eixir al món laboral i sempre m’havia agradat la recerca, així que vaig accedir a una beca predoctoral per fer la tesi i vaig continuar amb el doctorat a la facultat. Estava en un moment en què s’acabava d’implantar el grau d’òptica i optometria en la Universitat de València i es necessitava molta força docent. Vaig aconseguir una plaça d’ajudantia amb vint-i-sis anys, la titularitat amb trenta-dos anys, després d’estar un any a l’estranger. Vull incidir amb l’edat, perquè el que està passant ara és completament diferent. Ara s’accedeix a la carrera universitària des de places d’Ajudantia Doctor/a amb més de 40 anys així que està havent un gap generacional que tindrà serioses conseqüències en un futur no molt llunyà. Vaig continuar treballant i em vaig acreditar com a catedràtica deu anys després de la titularitat. La congelació de la taxa de reposició l’any que em vaig acreditar (2012) va fer que el professorat hagés d’esperar a que les universitats pogueren treure les seues places, finalment al 2017 vaig ocupar una plaça de catedràtica d’universitat.

«Vaig haver de buscar associacions de dones científiques per entendre que allò que em passava no era personal, sinó que es devia a com està entesa la manera de fer física»

En quins projectes o investigacions està treballant ara mateix?

El que jo investigue, dins el camp de l’òptica, és estudiar la polarització i la difracció de la llum. Ara fa uns quants anys que m’especialitze en el procediment i funcionament de les pantalles de cristalls líquids com sistemes moduladors de llum. Estudie les seues característiques per a observar les estructures de llum que poden ser interessants en biologia o en dermatologia, on es pot ajudar a la detecció de melanomes. M’agrada buscar la part de la ciència que pot tindre una utilitat cap a la societat; això sempre m’ha quedat molt clar, i crec que és una cosa molt de dones, el fet d’utilitzar la ciència i tecnologia per a resoldre problemes que ajuden a la gent. Pense que a les dones ens agrada la tecnologia, el que passa és que en el món tecnològic predomina la visió que el més important és la bellesa, la precisió tècnica, i a les dones ens interessa més el per a què. Solem donar més importància als valors comunals i no tant al valors que tenen que veure més amb l’interés per obtenir assoliments personals.

També és directora de la Comissió d’Igualtat de la Facultat de Física. Com i per què va decidir formar-ne part?

Vaig arribar a aquest tipus d’associacions i al feminisme en la ciència com una qüestió de necessitat personal i professional, perquè quasi sempre he estat sola; sempre he estat l’única dona. A les estades a l’estranger em vaig adonar que fora d’Espanya és molt pitjor la situació. Les físiques ens enfrontem diàriament a una dualitat de gènere i “no gènere”, estem lluitant per integrar-nos entre la suposada física “desgeneritzada”, perquè la física ha de ser suposadament “objectiva”, s’ha d’aplicar el mètode científic, i al mateix tems som dones, per tant tenim gènere, i de vegades ens costa trobar eixa identitat com a científiques. De fet al llarg de la vida professional vas ocultant eixa part de dona física perquè estàs en un entorn molt masculinitzat, i per a sobreviure, et mimetitzes i acabes fent la física que s’ha fet sempre, perquè es suposa que és així com s’ha de fer. Vaig haver de buscar associacions de dones científiques per entendre que allò que em passava no era personal, sinó que es devia a com està entesa la manera de fer física com a dona. Vaig arribar a AMIT (Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues) en el 2002, vaig veure que altres dones tenien el mateix problema i ens vam unir, perquè és important organitzar-se per actuar: fem una força comuna per canviar les coses. Tinc sort d’estar a una universitat com la de València, en la qual els estudis de gènere ocupen un lloc molt important. Tenim una Unitat d’Igualtat estupenda, ben dotada, molt proactiva i amb personal ben format. Conec altres unitats d’igualtat en altres universitats que deixen molt a desitjar. Viure en un context on se li dona tanta importància a la igualtat et motiva a treballar per a açò. Vaig estar a la comissió redactora del II Pla d’Igualtat de la Universitat  en representació del campus de Burjassot-Paterna. Als campus de ciències i tecnologia, tot el que fem les dones per la igualtat és per voluntarisme pur i dur, perquè les activitats que fem no es valoren per a progressar en la nostra carrera científica, com sí pot passar en branques com la sociologia o la història, on es poden fer recerques dedicades exclusivament al paper de la dona. Aquest és un compromís que tinc amb mi mateixa, treballar perquè hi haja més dones en ciència i tecnologia. També va ser una sort trobar-me el Grup Especialitzat de Dones en Física ; la Reial Societat Espanyola de Física és una de les pioneres en tindre un grup de dones, del qual sóc la segona presidenta.

Recentment aquest grup ha publicat l’estudi «Las físicas en cifras: Universidad». En ell, s’analitza la presència de les dones en la docència i la investigació en els diferents camps d’estudi de la física. Com valora la presència de dones en aquestes àrees?

Em pareix molt important recopilar dades desagregades per sexe, per fer un correcte diagnòstic de la situació real de la presència de les dones en totes les àrees de la ciència i la tecnologia. Al CSIC, la Comissió de Dones i Ciència fa anualment un recull de dades en aquest sentit, i les dades desagregades per sexe del personal de física i tecnologies físiques sempre està contemplada, però mai s’havia fet des de les universitats públiques i vam decidir fer-ho. Segons les dades del Ministeri d’Universitats publicades al seu informe «Datos y cifras del Sistema Universitario Español» en 2021, el percentatge de dones PDI és del 42,4% i el de catedràtiques el 23,9%. Segons la xarxa GENERA (Gender Equality Network in Physics in the European Research Area) tant a les universitats d’Estats Units com a part de les d’Europa, en promedi, la fracció de professores de física es situa en el 16%, és evident que son uns números terribles. D’altra banda, no totes les àrees que hi ha en la física són iguals; hi ha algunes amb més presència de dones, com la física de la Terra o la física mèdica. A altres àrees, com la física teòrica o la física atòmica, tenen molt poques dones. A la nostra facultat de física s’impartix un màster de física mèdica, i a aquest més de la meitat de l’estudiantat són xiques, però al màster de física avançada està al voltant del 25%. El departament d’òptica de la Universitat de València està format per més de 40 persones PDI; jo soc l’única catedràtica al meu departament i l’única dona a la unitat docent d’òptica-física, que és la que s’encarrega d’impartir docència al grau en física i als dobles graus. Al departament som bastant xiques, però la majoria són optometristes, que son companyes d’un altra titulació de ciències de la salut en les que hi ha més presència de dones.

A l’estudi veiem com, a mesura que avança la carrera acadèmica, la proporció de dones baixa. 

Això és una cosa generalitzada de totes les ciències, és el sostre de vidre, la segregació vertical. Arriba un moment, que sol coincidir amb la maternitat, en què no es pot amb tot. Les dones tenim molta càrrega, som les que ens ocupem majoritàriament de l’entorn domèstic i les cures, i aquesta sobrecàrrega fa que hàgem de triar, i eixa elecció és molt injusta perquè suposa un retrocés en la vida professional que no afecta igual els nostres companys homes. Que siguem les dones les que hem de triar si volem cuidar de la família o ser catedràtiques ens fa no ser lliures. I el principal problema de tot açò és l’abandonament de moltes d’elles. Hi ha informes que demostren que la meitat de dones en STEM abandonen el temps complet en ciència quan tenen el primer fill, i açò suposa una pèrdua de talent femení que no hauríem d’assumir amb tanta normalitat. També hi ha un terme anglosaxó que es Bi-Call; es refereix al fet que les dones han d’estar alerta per a resoldre qüestions domèstiques i aquesta càrrega mental afecta la vida professional. Les institucions han de prendre mesures de conciliació de la vida personal, però totes aquestes estan basades en el temps, no en recursos. Si el que disposem per conciliar és temps, al final sempre ha d’haver algú que ha de reduir la seua jornada i el seu salari. Si tenim recursos, com guarderies o centres d’atenció a gent gran, ja no afectarà tant al temps de les persones. També s’ha d’anar canviant les jornades maratonianes de treball, eixe rol de científic o físic que està sol al seu despatx treballant 24 hores al dia els 7 dies de la setmana. Açò està heretat pel model androcèntric de la ciència, on les regles estan pensades per i pels homes. Cal repensar una ciència més horitzontal, on els valors basats en obtenir mèrits personals amb molta competitivitat no siguen els que imperen. Que siguen els valors comunals, de col·laboració d’unes persones amb les altres, amb diversitat i cooperació els que es reconeguen. A més, nombrosos estudis demostren que a les dones ens costa tot molt més en la carrera acadèmica: tenim menys projectes d’investigació com a IPs i amb menys quantia, tenim cartes de recomanació més curtes i dubitatives i amb menor referència a l’excel·lència, estem menys citades, tenim un 30% de participació en autories d’articles i sols 5-10% com a primeres signants, tenim menys probabilitats de participar en col·laboracions internacionals que generalment atrauen major nombre de cites, prestigi científic… .  Aquesta carrera d’obstacles terrible i persistent dificulta enormement el que puguem aconseguir els llocs de responsabilitat on es prenen les decisions al mateix ritme que ho fan els nostres companys homes. Solament amb polítiques científiques amb accions positives o compensatòries adequades, ho podrem assolir.

«Crec que les campanyes que es fan en dies com l’11 de febrer ajuden a atraure a les dones, però encara no arribem als nivells que teníem abans»

Com ha evolucionat la presència de dones en la Física des que va començar els seus estudis?

Fa anys vam arribar a tindre un 33 % o 35 % de dones matriculades a la facultat. Ara, oscil·len entre un 20% o 25%, depenent de les universitats. Pense que una raó d’aquesta disminució té origen en el moment en què la física va deixar de ser una matèria obligatòria en secundària. Abans, si et volies dedicar a la ciència, encara que fora medicina, havies d’estudiar física, tot el món estudiava física. Per tant, si coneixies la física, podies saber si t’agradava o no. Després d’un dels múltiples canvis de la llei d’educació, es va passar als batxillerats de ciències tecnològiques i ciències de la salut, i va ser la catàstrofe per a part de la física i per a part de les enginyeries. Va començar l’augment de les dones a titulacions de ciències biosanitàries i la pèrdua de les mateixes en física i enginyeria. Parlem molt de  carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), però s’hauria de repensar aquesta S de ciències. Si parlem de biologia, medicina o biotecnologia, per exemple, trobem camps molt feminitzats. En química, el 50 % són dones i en biologia, en són el 60 %. En aquestes carreres no hem de fer cap esforç. On hem de fer-los? Ara es parla molt de l’acrònim PECS (sigles en anglès de física, enginyeria i ciències de la computació) perquè s’ha demostrat que és en aquestes carreres on falten dones i es necessiten polítiques per atreure-les. Moltes xiques no arriben perquè només si tries el batxillerat científic-tecnològic dones física. Com vas a fer una carrera de física si no has donat la matèria? Ara es nota un poc de millora. Però sóc una persona positiva i crec que les campanyes que es fan en dies com l’11 de febrer (Dia Mundial de la Dona i Xiqueta en Ciència) ajuden a atraure a les dones, però encara no arribem als nivells que teníem abans. En matemàtiques és pitjor encara. Ara, per la popularitat de la intel·ligència artificial, del big data, moltes empreses necessiten matemàtics. Ha augmentat molt la nota de tall i la competitivitat, i les dones no volen competir, no estan còmodes. I això es veu molt en classe, es nota que els costa més participar. El professorat no està format en aquest aspecte;  hem d’intentar motivar les alumnes perquè participen en classe i crear un entorn adequat per eliminar biaixos i desigualtats.

Quines mesures pensa que es podrien fer per atraure més dones cap a la física?

Trencar estereotips de gènere seria la primera mesura. Hi ha la creença que la majoria de l’estudiantat de secundària veu les carreres com enginyeria o física més associades a trets masculins (gent de caràcter fort, insensible, agressiva) i les carreres de la branca biosanitària associades a trets femenins (gent obedient, afectuosa, comprensiva), segons un estudi fet per la Universitat Oberta de Catalunya a 2017. També una formació del professorat en gènere és imprescindible. Per raons històriques, culturals, polítiques, econòmiques i socials, les dones hem estat subrepresentades en l’investigació científica i el fet que la universitat siga una institució que garanteix la igualtat formal per raó de gènere no garanteix en la pràctica una igualtat real d’oportunitats. De vegades el professorat no és conscient del seu paper actiu en crear aquesta igualtat real, i des de les aules i laboratoris podem ajudar. A la facultat de física el personal docent i investigador femení representa el 20,7% del professorat. Som una de les facultats amb menys dones, i això afecta a la visibilitat i percepció per part de l’alumnat que la física és un mon d’homes sense referents femenins. També és convenient que es parle de referents de físiques al llarg de la història, que aquestes apareguen als llibres i es citen a classe, perquè hi ha moltes dones que van contribuir a descobriment significatius en física i han sigut ocultades. Per citar algunes: Gabrielle Émilie Du Chatelet, María Cunitz, María Gaetana Agnesi, Mary FairFax Greig Somerville, Marie-Shopie Germain, Emily Warren Roebling, Hertha Marks Ayrton, Sofia Vasílievna Kovalévskaya, Agnes Pockels, Harriet Brooks, Katherine Burr Blodgett, son sols un exemple d’entre moltes més. El professorat també ha de fer l’esforç de visibilitzar-les. En el blog de la Cátedra de Cultura Científica de la UPV/EHV «MujerConCiencia» editat per Marta Macho es poden trobar a moltíssimes físiques i científiques. Utilitzar un llenguatge no sexista també ajuda a crear un ambient on tothom estiga inclòs.