Entrevista a Mara Dierssen

La neurobiòloga, professora universitària i divulgadora santanderina, Mara Dierssen, és una de les investigadores de la síndrome de Down més destacades de l’àmbit internacional. Va començar treballant a l’Institut d’Investigació Oncològica de l’Hospitalet de Llobregat i en l’actualitat du a terme la seua investigació al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona. La divulgació de la ciència ha estat una inquietud constant en la seua vida que l’ha duta a participar en nombroses conferències, publicacions i a escriure un llibre, El cerebro artístico: La creatividad desde la neurociencia (Materia, 2016).  Recentment ha participat en el II Congrés Nacional de Joves Investigadors de Biomedicina celebrat a l’Hospital la Fe de València.

En què consisteix el seu treball al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona?

Dirigisc un grup de neurobiologia cel·lular i de sistemes. Ens interessa comprendre les bases cel·lulars i moleculars de la memòria de l’aprenentatge amb una visió de neurociència de sistemes. És a dir, mirem de fugir un poc de la posició més reduccionista en la que mires a nivell molecular en una regió molt concreta, en una cèl·lula determinada, per a entendre com funciona la xarxa neuronal que hi ha darrere d’aquestes cèl·lules. I evidentment amb una visió traslacional tot i que sense deixar-nos enganyar per les velocitats que pretenen que portem amb la traslació.

Què sabem fins ara del cervell humà i quins són els misteris que queden per resoldre?

Els misteris són quasi tots. Sabem cada cop més, sabem molt però no comprenem tant. Tenim moltes dades però no entenem encara allò fonamental, que és com a partir d’aquest entramat molecular i cel·lular sorgeix una activitat mental. I crec que encara estem un poc lluny d’entendre-ho. Estem començant a comprendre alguns subsistemes dins del sistema nerviós central i la idea és apropar-nos a com es produeix la computació en aquests web machines.

Per què es va decantar per la neurociència? 

Perquè de totes les preguntes biològiques, que era l’àmbit que m’interessava, em sembla que el cervell és la més complicada i just per això la més interessant. Des de menuda em sorprenia com era possible que a mi se m’acudís una idea i ja se l’hi haguera ocorregut a vint-i-set persones abans que a mi i que a més l’explicaren molt millor que jo. Això em va fer pensar. Si el cervell al final és una màquina de pensar, com és possible que siga tan determinista? Com és possible que acabem sentint tots el mateix i pensant tots de manera semblant?

Mara Dierssen és coneguda internacionalment per les seues investigacions sobre la síndrome de Down. / Concha Molina

Per què va especialitzar-se en la síndrome de Down?

Em vaig especialitzar en la síndrome de Down perquè em semblen molt interessants les pertorbacions del sistema creades per la mateixa naturalesa. I entenent aquestes pertorbacions, entendrem millor la funció i podrem ajudar que aquestes persones tinguen una vida millor. Vaig començar en alteracions cognitives com a forma de comprendre i com a via per a tractar-les.

Què és exactament la plasticitat del cervell? 

És una propietat del cervell mitjançant la qual és capaç de reconfigurar-se en funció de l’experiència a escala local o més global. Aquesta reconfiguració té lloc tant des del punt de vista molecular com cel·lular. El cervell és capaç de modular la seua funció i estructura en resposta a l’entorn i com a conseqüència d’un procés adaptatiu que anomenem aprenentatge. L’aprenentatge no és més que modificar el teu comportament per anar adaptant-te a l’entorn i guardar aquest coneixement.

Com pot afavorir-se aquesta plasticitat? 

Hi ha plasticitat bona i plasticitat roïna. Hi ha una plasticitat deletèria que es produeix, per exemple, enfront de drogues d’abús que fa que aprengues molt de pressa que això et produeix satisfacció i generes aquesta dependència. Des del meu punt de vista, és important afavorir la plasticitat bona i per ara sabem que hi ha dues maneres. Una via no farmacològica, que és cultivar el cervell. Ja ho deia Santiago Ramon y Cajal, que tots som escultors del nostre cervell. Aquesta forma d’esculpir el nostre cervell es basa a aprendre, llegir i cultivar-nos en aquesta cultura. Per altra banda, en aquest moment coneixem alguns amagatalls moleculars d’aquesta propietat i podem afavorir-la amb intervencions farmacològiques.

«Com deia Santiago Ramon y Cajal, tots som escultors del nostre cervell»

Quina aplicació té per al tractament de la síndrome de Down? 

En la síndrome de Down hi ha genèticament un dèficit en aquesta plasticitat. Aquests cervells reaccionen de manera menys eficaç als processos d’aprenentatge i memòria. Una de les coses que vam descobrir en el meu laboratori és que el traçat de memòria no es guarda correctament en forma de canvis estructurals en el cervell. Si trobes alguna manera de fer un hackejat en els amagatalls moleculars i trencar aquest bloqueig, que és el que sembla que hem aconseguit parcialment, el que aconsegueixes és que es produïsca un clar benefici en aquests processos.

Existeix la neuronomalitat i el cervell ideal? 

Jo no anomenaria la neuronomalitat com el cervell ideal i menys en aquests temps perquè neuronomalitat és el que està en la norma i el que està en la norma avui dia no sé jo… Estem en un món que, per desgràcia, no està interessat en la cultura, l’aprenentatge o el coneixement sinó que està més interessat en el plaer i el benefici immediats i egoistes. No sé si m’agrada molt el que s’anomena normalitat. El cervell ideal és difícil de definir, és aquell que és capaç d’adaptar-se al que va succeint. A nivell de cèl·lula única s’ha descobert que hi ha una sèrie d’elements que fan que tinga un disseny òptim. I aquesta forma òptima és la que va desviant-se en la configuració de les neurones de persones amb cervells amb discapacitats intel·lectuals o dèficits d’aprenentatge.

«Les noves tecnologies estan canviant la manera en què ens relacionem»

Com afecten les noves tecnologies al nostre cervell? 

Depén de quines. Des del punt de vista del que és la xarxa, les noves tecnologies estan modificant la manera en què ens relacionem. Tenint en compte que l’ésser humà és fonamentalment social, el seu avanç evolutiu es veu afectat lògicament per la xarxa en tant que modifica l’entramat social en el qual es desenvolupa. No obstant això, coses com els videojocs tenen els seus pros i contres, en funció de com s’utilitzen, igual que tots els avanços. És el mateix que l’estimulació transcranial, o l’estimulació elèctrica cerebral… Aquestes coses depén molt de com s’utilitzen.

Mara Dierssen és coneguda internacionalment per les seues investigacions sobre la síndrome de Down. / Concha Molina

I la música? 

La música és segurament un dels estímuls més potents per al nostre cervell perquè té dues propietats molt importants: és una informació complexa i activa els sistemes emocionals. Estar sotmés a estímuls cognitius complexos afavoreix la plasticitat. El que s’ha vist és que els cervells dels músics són un poc diferents dels de la resta. De fet són més eficaços en certes tasques com el llenguatge i les matemàtiques. I això és l’efecte Mozart, que va ser descobert per una investigadora que es va adonar que quan exposava rates a música de Mozart comparades amb altres que no ho estaven, es veia que realitzaven millor activitats de memòria i aprenentatge. Ara s’ha desvirtuat un poc perquè la gent es dedica a posar música als xiquets quan encara estan a la panxa amb la idea que després siguen músics.

Quina importància creu que té la divulgació científica?

Des del moment en què llegeixes l’enquesta de percepció social de la ciència a Espanya de la Fundación Española de la Ciencia y la Tecnologia te n’adones que una proporció molt alta dels espanyols rep la seua educació científica a través de mitjans de comunicació de caràcter generalista. I que la majoria considera la seua educació científica de nivell baix o molt baix. Si aquests mitjans generalistes no comuniquen bé aquesta informació, es perd tota. I això no pot ser perquè el coneixement no pertany als científics, sinó a la societat.