Entrevista a María José Sanz
«El canvi climàtic pot ser una oportunitat per a canviar les coses»
Directora del Basque Centre for Climate Change
La COP 24, la Conferència de l’ONU sobre canvi climàtic, va començar la setmana passada a Polònia amb cert to de pessimisme i desesperança amb l’absència dels principals líders mundials i majors emissors de CO2 en la sessió d’obertura. Si la conferència de París de 2015 desprenia il·lusió i semblava que finalment els països aconseguien arribar a un consens en la lluita contra el canvi climàtic, només tres anys després, la sensació és totalment distinta. El president de Brasil, Jair Bolsonaro, ja ha anunciat que el seu país renuncia a acollir la cimera de 2019. I dissabte passat, Rússia, EUA i Aràbia Saudita van votar en contra de què la conferència s’acollira a l’últim informe especial del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic, l’IPCC. Un informe presentat el passat mes d’octubre, on el grup d’experts advertia de la necessitat de limitar l’escalfament global a 1,5 °C sobre la temperatura preindustrial (i ja anem per un grau) i instava a prendre mesures urgents.
En contrast amb la política d’estat d’algunes grans potències, la lluita contra el canvi climàtic és una qüestió que cada vegada més s’inclou en l’agenda política i ciutadana. María José Sanz va visitar València el passat mes de novembre durant una d’aquestes iniciatives, per a participar en una taula rodona dins del cicle d’activitats «València canvia pel clima», organitzat per la fundació municipal València Clima i Energia.
El discurs de María José Sanz (València, 1963) desprèn en tot moment aquesta seguretat de qui domina amplament un camp des de moltes vessants diferents. No és estrany, ja que aquesta doctora en Biologia, formada en la Universitat de València, dirigeix el Basque Centre for Climate Change (BC3) des de 2016 i és una de les expertes més reconegudes en canvi climàtic del nostre país. Sanz explica que el centre, nascut en 2008, va sorgir per a cobrir el buit existent en la recerca socioeconòmica del canvi climàtic, i a poc a poc va anar incorporant també altres disciplines científiques. El resultat, un centre multidisciplinari i pioner a Espanya, centrat en la producció de coneixement per a la presa de decisions des d’una perspectiva ambiental, socioeconòmica i ètica del canvi climàtic, segons destaca la mateixa web del centre.
Sanz col·labora amb l’IPCC des de 2001, com a autora i revisora de diferents informes, a més d’haver treballat amb diversos organismes internacionals com la FAO. Ara, es troba preparant com a coordinadora l’informe sobre Canvi climàtic i terra, que es publicarà el pròxim estiu.
El passat mes d’octubre vam conèixer l’informe especial de l’IPCC sobre l’escalfament global d’1,5 °C, què implica aquest document?
En la COP de París, les illes del Pacífic, que corren un risc real de desaparèixer en pujar el nivell del mar, van demanar que no donàrem per fet que ens havíem de quedar en la limitació de 2°. Aquest informe el que fa bàsicament és simular escenaris per a un augment d’1,5° i de 2° i veure les diferències. I arriba a la conclusió que tècnicament és possible quedar-se en un augment d’1,5° i a més açò implica grans diferències amb una pujada de la temperatura de fins a 2°. El que no diu és com fer-ho. Sí que ho fa en termes globals, però no com aplicar aquestes mesures en la realitat, i això és molt complicat perquè ja depèn de com es regulen els sistemes de governança nacional.
És el torn de la política.
Exacte. I ací l’IPCC no pot entrar.
De vegades dona la sensació que quan es parla de canvi climàtic pensem d’una manera molt limitada sobre el canvi climàtic, per exemple en termes d’emissions de vehicles, però hi ha moltes activitats humanes que contribueixen al canvi climàtic. Cap a on han d’anar les solucions?
El sector més important és el de l’energia: per a indústria, per a consum domèstic i per a transport. El transport és un sector difús i depèn molt del comportament de la població, del màrqueting de les empreses d’automòbil… Per això, per exemple, la directiva europea de comerç d’emissions no inclou el transport, estan només els focus puntuals com la indústria. I no tota, la part més emissora són les grans indústries. Però no contempla el transport, que depèn més dels sistemes de governança o directives que estan relacionades amb la qualitat de l’aire, per exemple, o de les ordenances municipals de la limitació del trànsit dins de la ciutat per altres raons. I això és més complicat.
L’informe especial assegura que és necessari reduir les emissions a 0 d’ací a 2050, com ho farem això?
Bé, el que diu exactament és que en 2050 el balanç d’emissions i de segrest de carboni ha de ser 0.
I tenint en compte el nostre model actual, què hem de canviar per aconseguir-ho?
És complicat, per això l’IPCC aposta molt per solucions naturals: repoblacions, reforestació… Però això és perillós, perquè estem treballant amb escenaris globals. Moltes vegades, quan estava treballant amb la FAO i estaves realitzant estudis sobre països asiàtics o africans, ells et deien: «Bé, i ara què faig amb això? Com ho trasllade a les meues circumstàncies?». En el pròxim informe sí que es farà un esforç per regionalitzar, però així i tot a mi aquests models no em convencen. Globalment són coherents, però quan comences a baixar d’escala no funcionen bé.
Aleshores, cap a on han d’anar aquests models?
Jo crec que la comunitat científica està adonant-se d’aquest problema. Nosaltres estem treballant prou a posar damunt la taula ferramentes de modelització, que, amb tota la informació que tenim, permeten anar de baix cap a dalt, de manera que al final trobes coherència entre el que diuen els informes i el que tu pots fer. Per exemple, si el govern espanyol té una llei de canvi climàtic i les comunitats autònomes tenen lleis de canvi climàtic, al final hi haurà d’haver una coherència. I això és el més difícil de desenvolupar, perquè cadascú té els seus punts de vista, els seus interessos, els seus contextos polítics… I ahí no pot entrar l’IPCC. Ells el que diuen és: «Això és el que s’hauria de fer i tècnicament és possible».
Llavors, com dèiem, la pilota està en el camp de les administracions, dels governs… però quina responsabilitat tenim els ciutadans?
Ha de ser una lluita conjunta dels governs i la ciutadania. El que sí que és cert és que, si la demanda no canvia, les indústries continuaran pel mateix camí perquè és ací on estan els seus beneficis. L’única manera de canviar aquesta dinàmica és que la població tinga una visió més crítica i canvie alguns aspectes de la demanda. En realitat és un problema de sostenibilitat. Sempre ho ha sigut. El canvi climàtic és una manifestació d’un model insostenible. No és normal que la gent canvie de telèfon mòbil cada dos mesos, per exemple. O d’electrodomèstics, quan abans tenies una rentadora trenta anys. Ara, la perspectiva empresarial i econòmica és que el benefici està en la producció, i això ha de canviar.
Però quan un consumidor veu que és més barat comprar un producte nou que arreglar un que té algun problema, com el convences d’açò?
És que això és el que no té sentit. Ara tots els electrodomèstics tenen obsolescència programada. I el lliure mercat no solucionarà el problema. Les últimes crisis s’han degut al fet que no existeix una regulació del sistema financer. El canvi climàtic es veu com una cosa negativa, però en aquest sentit és una oportunitat per a canviar les coses. Sense el canvi climàtic no tindríem una raó per a canviar tot açò, i fer-ho tenint en compte la justícia social, mirant que les desigualtats desapareguen… En aquest sentit hi ha una oportunitat molt gran en els països en vies de desenvolupament que estan prenent-s’ho més seriosament que molts països desenvolupats.
Quan va començar la crisi econòmica ara fa deu anys, també es va dir que era una oportunitat per a repensar el sistema, però sembla que hem caigut una altra vegada en el mateix.
Perquè en el moment en què tots els indicadors van millor, la gent es relaxa i pensa que tot serà igual que abans. Però no serà així. I en aquest sentit l’educació és fonamental. Hem de desenvolupar un sentit crític en les generacions que ara tenen 10 o 12 anys.
I quin paper han de jugar els mitjans de comunicació?
Pense que els mitjans de comunicació no han de pensar a comunicar el canvi climàtic, sinó a incorporar el canvi climàtic com un aspecte més a tenir en compte en allò que comuniquen. No crec que per dir «que ve el canvi climàtic» aconseguim que es canvien les coses. Però un empresari entendrà si li dius: «Mira, en deu anys el teu negoci s’enfonsarà». En canvi, si a la mateixa persona li parles en termes mediambientals, no ho entén perquè no està en el seu imaginari i li dona igual. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat per buscar el missatge més efectiu i adequat per a cada comunitat o grup de pensament.
I els científics, quin paper han de jugar en la comunicació del canvi climàtic?
La comunitat científica és molt curiosa. Volen ser visibles, però no són capaços de fer-ho. Al Regne Unit sempre hi ha hagut una figura intermèdia entre científics i polítics, que sempre ha sigut molt efectiva per traslladar aquests missatges, no només en canvi climàtic sinó en moltes altres coses. El problema és que dins de la comunitat científica aquesta figura no es valora. Però necessitem aquesta gent que té el coneixement científic per entendre allò que diuen els científics però que també entén com funciona la política. Jo pense que això milloraria amb l’entrada de més ciències socials.
L’últim informe especial ens mostra les diferències que pot haver-hi simplement en mig grau de temperatura. A quines conseqüències hem de fer front si no fem res?
Les conseqüències són fonamentalment geopolítiques. Si el clima canvia, canvien les condicions en les quals les economies s’han desenvolupat o els equilibris de poder que s’han establit en els últims cent anys. No s’acabarà el món, però el món serà diferent.
Però en l’àmbit quotidià, com ens afectarà? Cada vegada llegim més notícies sobre transmissió de malalties a través de mosquits que abans no es trobaven a casa nostra, patim episodis de pluges torrencials més extrems, la pujada del mar sembla que canviarà la nostra costa…
Sí, tot això canviarà. No podem considerar només lluitar per evitar que el clima canvie, també hem d’adaptar-nos. La temperatura està ara un grau més alta que en l’època preindustrial. I mig grau més pot arribar en vint anys, potser menys. Per exemple, llegia un estudi recent que explicava com s’està veient vist que l’oceà acumula calor a una velocitat major de la prevista. I això vol dir que les circulacions oceàniques, que regulen el clima, canviaran. Podem tenir canvis molt abruptes en molt poc de temps. Això cada vegada és més probable, per dir-ho d’una manera suau.
Però sembla que vostè sí que veu una predisposició a prendre mesures per part de governs i actors implicats.
Sí, però no només pel canvi climàtic sinó perquè la nostra societat no és sostenible. En la FAO vam fer un estudi on realitzàvem una estimació de l’empremta de l’ús de la terra segons el consum de diferents països, i en l’última dècada això ha canviat brutalment. Ara, el país que té una empremta global major fora de les seues fronteres és Xina. O siga que inclús si aquest país adoptara polítiques domèstiques de canvi climàtic, cal tenir en compte que té un impacte extern. Tot el que no farà dins de casa o farà fora si no hi ha una governança potent. El canvi climàtic canviarà el balanç i la geopolítica mundial. I crec que sí que se li presta atenció, el que ocorre és que no està als mitjans de comunicació.
Però a escala mundial, ens trobem amb personatges com Donald Trump, el president dels EUA. Un dels primers anuncis que va fer en arribar a la Casa Blanca va ser la seua intenció d’eixir-se dels Acords de París.
Bé, en realitat no se’n pot eixir encara que vulga. És un problema administratiu. Hauria d’esperar al 2020.
De vegades ell mateix, o el seu equip, sembla matisar el seu missatge.
Perquè les pèrdues que estan tenint allà només en termes d’adaptació són enormes. Qui té més clar tota aquesta qüestió és el sector de les assegurances. Vaig estar en una reunió a París, un any més o menys després de l’arribada de Trump, i una representant d’una de les asseguradores que hi participava portava una samarreta anti-Trump. En una reunió oficial! És a dir, les empreses d’assegurances són les primeres que veuen el que està passant. Un altre exemple és el sector del vi, que sempre ha sigut molt reticent a Espanya a consideracions ambientals, però ja s’està adonant de les conseqüències.
Precisament entre setembre i octubre, es van publicar una sèrie de reportatges en Vozpopuli sobre canvi climàtic que feien un recorregut per l’empremta que aquest fenomen estava tenint en alguns sectors tradicionals a Espanya, donant veu a científics i investigadors però també a agricultors que està patint les conseqüències. Què ocorrerà amb sectors com el vi, els cítrics o la pesca a casa nostra?
O l’olivar. Els mitjans de comunicació deurien també utilitzar la informació que ve de l’agricultor, perquè ells tenen més informació moltes vegades que nosaltres de coses que ells veuen que estan canviant. Potser no saben a què atribuir-ho, però saben que està ocorrent. El sector apícola, per exemple, està tenint uns problemes molt greus. O l’olivar, que està patint un desplaçament de la producció que farà la competència als productors espanyols. I amb el vi passa igual, la producció està desplaçant-se cap al nord. Hi ha vins a Anglaterra que fa deu anys eren imbevibles i ara han millorat moltíssim. Tot açò té una influència brutal, a escala econòmic i cultural. Per això, el propietari d’una bodega de La Rioja, encara que siga anti-canvi climàtic, si li toquen la butxaca reaccionarà. I aquest és el marc que ha de posar el govern, perquè amb incentius es puga fixar una ruta.
Vostè és optimista?
Jo no sóc pessimista ni optimista. En aquest sentit m’ix la vena d’ecòloga que tinc. Pense que les coses canviaran ens agrade o no, ens adaptarem millor o pitjor, o podem fer que canvien menys del canviarien… però el canvi és inevitable. Si no fora pel canvi climàtic seria per una altra qüestió. Seria interessant conèixer la visió dels historiadors, perquè ara hem tingut dècades de pau a Europa, però les coses poden canviar.
