Santiago Mas Coma

«Crec que s'ha après bastant de la crisi de l'Ebola»

Catedràtic de Parasitologia de la Universitat de València

Des que era estudiant, Santiago Mas Coma es va interessar per la parasitologia. Primer es va dedicar a l’ecologia dels paràsits, analitzant com evolucionen en ambients més «tancats» com poden ser les illes. Precisament a Còrsega, on hi havia un problema amb la fascioliasi –malaltia infecciosa transmesa per paràsits–, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va contactar el seu grup perquè s’integrara en l’estudi d’aquesta afecció. D’allà va passar a Bolívia, una altra zona endèmica, i així, ha continuat fins ara, centrat en un àmbit on «hi ha molt per fer». Santiago Mas Coma és catedràtic de Parasitologia de la Universitat de València, on també dirigeix el màster internacional en malalties parasitàries tropicals. Actualment, i fins a 2020, presideix la Federació Internacional de Medicina Tropical. També és director del centre col·laborador de l’OMS i del centre de referència per a parasitologia de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), tots dos a València. Enguany ha estat l’encarregat d’obrir el curs de la Universitat de València amb la lliçó inaugural «Malalties infeccioses, la història de la humanitat i els actuals canvis climàtic i global».

Què és una malaltia emergent?

Hi ha dos conceptes: malaltia emergent i reemergent. La malaltia emergent és quan apareix un agent infectocontagiós que mai havia afectat l’home. Per exemple, el virus de la immunodeficiència adquirida (VIH), que produeix la sida, no es coneixia en humans fins que va passar dels micos a l’home i es va estendre. Un altre que hi ha ara, que s’està donant a Aràbia Saudí, és un virus que ha passat del dromedari als humans. D’altra banda, les malalties reemergents són les que estan plantejant més problemes en aquests moments. Són aquelles transmeses per agents infecciosos que ja sabem que poden causar malalties en els humans i que les havíem controlat en el passat (xarampió, tos ferina, verola, etc.) però que estan tornant a emergir. En aquests moments, per exemple, tenim un problema de còlera en alguns països com Iemen amb moltíssima gent afectada. També quan diem reemergent ens referim a una malaltia que supera el seu àmbit geogràfic al qual es trobava reduïda.

«Les malalties reemergents són les que estan plantejant més problemes en aquests moments»

Quines són les causes d’aquesta reemergència?

N’hi ha dues, que se superposen i de vegades és difícil dir si és una causa o l’altra. M’estic referint al canvi climàtic i al canvi global.

Quina és la diferència?

Canvi climàtic fa referència a les condicions climàtiques del món que estan canviant. La gent pensa generalment en increments de temperatures però en altres llocs les temperatures baixen, tenim canvis de pluviometria, i tot el que està passant dels esdeveniments catastròfics –huracans de força extrema, etc.–, tot això modifica el medi i els agents infectocontagiosos aprofiten aquestes condicions. Els augments de temperatura són beneficiosos per als vectors com mosquits o caragols d’aigua. Un mosquit i un caragol són organismes poiquiloterms, és a dir, que no són capaços de regular la seua temperatura interna i, per tant, quan es desenvolupen ho fan a la temperatura externa. Si la temperatura puja, els agents infectocontagiosos es multipliquen més i la transmissió va més ràpida i és més intensa. Això està produint modificacions en aquestes malalties. Hi ha un canvi de prevalença, un canvi d’intensitat i canvis geogràfics de la malaltia, que s’expandeix o varia de lloc, es trasllada. Les modificacions de molts d’aquests factors climàtics estan íntimament relacionades amb les característiques que precisen aquestes malalties per a ser transmeses. Això va per una banda.

«Si la temperatura puja, els agents infectocontagiosos es multipliquen més i la transmissió va més ràpida i és més intensa»

Per l’altra, estaria el canvi global?

Dins del canvi global incloem dos tipus de factors: els relacionats amb el moviment dels organismes, fonamentalment d’humans i d’animals, i les modificacions antropogèniques del medi. Avui es viatja a grans distàncies amb una facilitat enorme i les malalties que hi ha a un país tropical arriben a altres zones, que és el que ha passat amb la malaltia de Chagas a Europa i, sobretot, a Espanya. Però no només afecten els moviments d’humans sinó també els dels animals. Les poblacions avui en dia necessiten un consum enorme i els països han d’importar bestiar. També hi ha els moviments de mascotes i comerç –legal i il·legal— d’animals exòtics. Per l’altra banda, dins del canvi global, hi ha les modificacions antropogèniques del medi: com l’home modifica el medi ambient. Per exemple, al nord del Senegal van construir una presa per cultivar regadius, i malalties que no hi eren perquè són de transmissió hídrica –com la malària (els mosquits tenen uns cicles que necessiten aigua dolça)— ara constitueixen un problema. És un exemple de com les modificacions en el medi impliquen l’entrada de malalties infeccioses. En aquest sentit, els fenòmens de desforestació i urbanització, on hi ha molta gent en poc espai, faciliten la transmissió de malalties.

Mas Coma sobre l'Ebola

Santiago Mas Coma, al seu despatx a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València. Foto: Lucía Sapiña.

Per tant, tots aquests canvis, climàtic i global, constitueixen una amenaça per a la salut?

Evidentment. Hi ha amenaces d’altre tipus. Recordem una onada de calor que va haver-hi al sud-est europeu fa uns anys. A França va haver una mortalitat elevada de gent gran però jo em referisc als efectes sobre la transmissió de les malalties infeccioses i ahi sí que tenim un problema que hem d’estudiar: com estan influenciant el canvi climàtic i global la transmissió d’aquestes malalties. Abans les malalties infeccioses es miraven d’una manera estàtica en el sentit que déiem: «aquesta és una malaltia de l’Extrem Orient. Ací no la tindrem mai». Això s’ha acabat. Hi ha un canvi dinàmic molt més ràpid del que ens esperàvem i això està fent que apareguen malalties on no hi havia i et trobes països que no estan preparats per a aquesta situació.

«Els fenòmens de desforestació i urbanització, on hi ha molta gent en poc espai, faciliten la transmissió de malalties»

Què ha aportat l’anàlisi molecular a l’estudi de les malalties infeccioses emergències i reemergents?

Quan fas seqüenciació detectes les mutacions. Aquestes tècniques permeten deduir el virus que tens, com ha arribat i de quin altre deriva. El zika es va originar a l’Àfrica, i tens que el que hi ha a Brasil no procedeix de l’Àfrica sinó del Pacífic, d’un lloc on hi va haver una epidèmia prèvia. Aquestes reconstruccions es poden fer mitjançant la seqüenciació de l’ADN. Això està permetent comprendre coses. Moltes vegades aquestes mutacions ens diuen també per què a Brasil és més patogen, dóna més microcefàlia que no pas al Pacífic. Al Pacífic els casos de microcefàlia van ser molt reduïts mentre que al Brasil es van disparar i és perquè va aparéixer una mutació que explicava una adaptació a l’organisme humà. I tot això, ajuda moltíssim.

En un món global i de gran mobilitat caldria atendre les malalties infeccioses d’una altra manera?

Hem de fer una tasca de sensibilització de l’opinió pública. El que va passar a Espanya amb l’Ebola és un exemple molt clar de les situacions que es poden arribar a donar i que mai ens haguérem esperat que podien passar. Espanya, un país desenvolupat, es troba de cop davant una malaltia que és mortal, que no disposa de cap medicament ni vacuna… A sobre, els responsables polítics no van saber gestionar bé la situació. I davant aquesta situació, la gent es va trobar desemparada.

Què es pot aprendre d’aquella crisi de l’Ebola?

Crec que s’ha après bastant. Els polítics han d’entendre que en aquestes situacions han de recórrer a experts. Si en aquella crisi, en la primera conferència de premsa haguérem eixit també experts a explicar la malaltia i haguérem pogut contestar les preguntes dels periodistes, encara que hi havia la por perquè és una malaltia mortal, la gent haguera pensat: «estem en bones mans».

«El que va passar a Espanya amb l’Ebola és un exemple molt clar de les situacions que es poden arribar a dona»

I com va ser el paper dels mitjans de comunicació?

Els mitjans de comunicació van aprendre també molt del que va passar amb l’Ebola. Després hem tingut altres situacions, no d’aquesta envergadura, però una és el del cas de l’hemorràgia Crimea-Congo, que va haver un mort i un contagiat, i els mitjans de comunicació van acudir de seguida a les persones que sabem de què van aquestes malalties. En el cas de l’Ebola, ni tan sols es van plantejar que hi havia experts en això i es dedicaren a fer tertúlies. I aquests tertulians, van muntar una bola i van espantar la gent.

© Mètode 2017

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.