El jove metge es va sentir alleujat com mai tan bon punt el seu pacient amb un gest gairebé imperceptible li va pregar que s’estalviés qualsevol explicació mentre es limitava a botonar-se la camisa i a ajustar-se parsimoniosament el nus de la corbata.
No n’hi havia res d’estrany en aquell posat desdenyós. Fet i fet, Kafziel Nachum s’havia passat la vida fent diagnòstics, és a dir, donant a milers de persones com ell mateix el que li agradava anomenar –no exempt d’un cert sarcasme– la gran notícia. Coneixia com ningú el laberint viscós del cos humà, cadascuna de les seues subtils i estranyes anomalies, de les seues meravelles, dels seus laments, de les seues alegries, dels seus miracles, dels seus cicles temporals.
Així doncs, les saberudes explicacions d’aquell xicot prim i barbamec que amagava la seua mirada de conill espantat darrere d’unes ulleres de cul d’ampolla, del ben segur que li haurien resultat del tot tedioses. Tan ensopides i irritants potser com les d’un estudiant aplicat i poc agosarat de final de grau, incapaç d’assimilar la condició corrupta de la carn.
–No em tinga en compte el comentari que li faré vostè mai no serà un metge de veritat mentre no puga sostenir-li la mirada a la mort. Li promet que no és tan difícil. La mort és poca cosa comparada amb tot el que ens envolta. Ha pensat mai en el gust d’una bresquilla? En la bellesa d’una Valonia ventricosa? En la tempesta alegre d’endorfines que s’allibera durant un orgasme? Quantes vegades durant la seua vida ha cardat? És un mascle jove, deu d’estar-ne fart de cardar, segur… Ah!, per cert, coneix la pintura El jardí de la mort d’Hugo Simberg?… No? Doncs, li convindria endinsar-s’hi per poder entendre moltes coses.
El jove llavors va moure lleument el cap a dreta i esquerra i es va sentir un poc avergonyit pel sermó. N’era molt conscient que tenia al seu davant un dels millors cirurgians cardiovasculars de la ciutat, tota una eminència. Tot seguit va deixar anar un «ho lamente molt» que va sonar a penes inaudible en l’espai fred d’aquella consulta de parets blanques mentre el pacient se n’anava taciturn i amb un mig somrís dibuixat al seu rostre angulós.
El càncer de Nachum era del tipus de cèl·lules petites, un carcinoma microcític de pulmó. Letal. Feia temps que perdia pes, que sentia dolor toràcic, que estossegava com un gos, que tenia canvis de veu sobtats, que escopia sang. El pitjor de tot era que no podia riure sense sentir que s’esgarrava tot per dins. Riure era el que més li agradava. Reia de tot. De si mateix, principalment. És a dir de les seues obsessions, dels seus reiterats fracassos, de la seua impenitent ingenuïtat, del seu optimisme.
Fet i fet, a punt de complir els 79 anys encara confiava que el món no acabés saltant pels aires, en què algú trobés el secret de la immortalitat, en què es resolgués el misteri de l’existència de Déu potser ordint una simple formula matemàtica gargotejada en el full d’un quadern adquirit, posem per cas, en un laberíntic basar xinès dels voltants de l’Estació del Nord.
Quasi res, ateses les circumstàncies, és clar. De fet, a aquella mateixa hora d’aquell calorós dijous de finals de juny només a la guerra d’Ucraïna havien mort ja 20.000 civils mentre que la xifra de desplaçats depassava els vuit milions. El planeta es moria a la mateixa velocitat que creixia el nombre de negacionistes estúpids. Els científics feia molt que anunciaven la imminent arribava d’una pandèmia molt més mortífera que la de la Covid contra la qual cap ni un govern havia adoptat ni una sola mesura preventiva. Potser aquella pandèmia seria la darrera. Per si encara no fora poc un fantasma recorria Europa: el fantasma d’un capitalisme salvatge que cavalcava a lloms de l’enfurismat tigre del feixisme. En algun lloc d’Itàlia un xiquet havia promès a un company seu jueu que prompte reobririen Auschwitz. Quina maldat! Quina criatura més malparida!.
Kaf sovint pensava en el seu temps i, alhora, en aquell poema de Wislawa Szimborska: Guaiteu que n’és encara d’hàbil/i que bé que s’aguanta/en aquest segle nostre l’odi./Amb quina lleugeresa supera els obstacles./Que poc que li costa saltar i caure bé (…).
Després s’explicava un acudit o pensava en uns pits redons i tesos que foren fa molts anys entre les seues mans, en un entrecuix sucós, en unes natges redones com pomes. Ah! La vida!. O, encara, es mig bufava amb aquell whisky irlandès de malta amb deu anys de bota amb gust de fruites, mel, vainilla i xocolata. Tot s’arreglaria –es deia llavors a si mateix– arrepapat en la butaca de la seua biblioteca atibacada de literatura americana, de tractats antics de cirurgia, d’atles d’una geografia que ja no existia. Tot s’arreglaria, es repetia, mentre deixava volar la imaginació assegut en aquell cafè amb vista al Parterre on solia matar el temps més d’una vesprada, sol, ara que ja no li quedava gairebé ningú. Fet i fet, tots havien mort, un darrere de l’altre, sense fer escarafalls.
I com siga, malgrat el seu optimisme, Kaf no podia evitar d’imaginar dins seu aquell mal creixent desordenadament per tots els seus pulmons en forma d’esponerosos xanglots de raïm, el mal invisible navegant a tota velocitat per les seues venes, pel seu sistema limfàtic a la cerca d’un qualsevol racó on continuar arrelant fins a xuclar-se’l del tot, fins a endur-se’l al bell mig de l’huracà de pols de l’oblit. El mal no tardaria a menjar-se-li el cervell, els ossos, les glàndules suprarenals, la consciència de ser.
Moria, cert, i això no tenia, però, la més mínima importància. Allò realment rellevant ara i ací era pensar en tot el que no havia pogut viure, en el que li hauria agradat viure. I, sobretot, en tot el que encara podia fer.
Kaf, que coneixia mig món, que havia estat amb tantes dones com havia volgut, guanyat i gastat muntanyes de diners, salvat una constel·lació de vides –algunes d’inútils o de malèfiques– va fer llavors una llista de les coses pendents: viatjar fins a la remota illa d’Hachijojima i ascendir fins a la lluna a lloms d’un peix gegant volador; explorar en el somni el miracle de les notes de Bach; pintar el mapa de l’univers infinit en cada detall al llarg i ample de totes les façanes de València; omplir 28.835 pots de cristall violeta –tants com dies havia respirat– d’Atrophaneura jophon, Morpho gadarti, Prepona praeneste, Teinopalpus, Cydalines perspectalis, Danaus plexippus…; soterrar en l’estrela Pòlux tot el dolor de la humanitat; banyar-se nu com un xiquet a les aigües esmaragdes del Xúquer allà on les seues ribes són boscos impenetrables habitats per éssers fantàstics; tornar un sol segon a la terra dels seus ancestres per a recordar que l’aigua dilueix la pedra com la pregària pot diluir un cor dur com una roca, que la vida passa tan ràpida com passen les ombres de la vesprada; telefonar, Laia. Telefonar-la per a dir-li que definitivament se li acabava el temps, se’ls acabava.
Quant feia que no en sabia d’ella? Vint anys? Potser més, trenta fins i tot. Al seu marit l’havien acabat d’operar d’un tumor. Havia vingut uns dies a València per a buidar el pis de la plaça Landete abans de vendre’l i tornar a Barcelona per sempre més. Laia llavors encara era una dona molt bella. «Sempre seràs bonica», recorda que li va dir mig empegueït com un adolescent.
Telefonar a Laia. La mateixa Laia que va conèixer feia segles en una aula de la Facultat de Medicina. Ulls de lluna. Pell blanca. La que va estimar tant i tant i tant i que un dia se’n va anar amb aquell xicot alt com un Sant Pau sense donar explicacions.
Trenta anys, sí. En aquell moment ella tenia tres fills. Ell no tenia res: ni un gos, ni un gat, ni un ocell. Ella passava feliçment, distretament. Ell encara pensava en quina cosa era la vida cada vegada que fendia un estèrnum, que desembussava una artèria, que recosia un cos. Ella estimava la mar. Ell només la somiava. Cap dels dos no havia canviat d’ànima encara que els seus cossos ja no foren els mateixos. La velledat els havia entrat per les ungles i els havia recobert d’un tel grisós i flonjo com una teranyina. Això va ser un dissabte de finals de febrer de feia trenta anys, sí, trenta anys. Se’l passaren quasi tot fent l’amor en el pis d’ell a Nostra Senyora de les Neus. En el cel de la ciutat retronaven les campanes. Nus i contents, assadollats de plaer, semblaven una altra vegada aquells dos estudiants que es passaven nit i dia perseguint-se, estimant-se, prometent-se un futur ensems.
–El meu cos ja no és el mateix…-
–Tu sempre seràs bonica i jove.-
Kaf li va mossegar el mugró d’un pit i tot seguit va agafar unes poques violetes d’un pitxer i li les va trenar en el seu pèl púbic. Volia sentir-se per un moment el cambrer Jan Díte de Hrabal celebrant el desig i la bellesa enmig de les penombres d’una confortable habitació a Praga. Laia li va riure l’ocurrència i li va omplir la boca amb la seua llengua i després va plorar un poc de felicitat.
–Saps? No em sent culpable de res.
–I per què hauries de sentir-te’n? No hem fet res dolent.
Els seus cossos es van entrellaçar de nou. Kaf va entrar dins d’ella com un potent raig de llum en el centre d’un oceà. Hauria volgut retenir-la per sempre més al seu costat. Impossible, però. Cadascú havia de continuar fent la seua. Ja era massa tard per a tot. L’endemà Laia va tornar a Barcelona. De nou la rutina. La llum del final de l’hivern escolant-se en l’amplíssim menjador d’aquell pis immens del carrer Mallorca amb Passeig de Sant Joan. La consulta. Les visites puntuals dels fills. Els amanyacs del marit malalt, tristoi. Les converses ja habituals: aquell viatge un estiu amb els xiquets a Alsàcia; la malaltia dels pares; els records de la ciutat, de les ciutats que foren. Rutines.
Després vingueren anys de silenci i secret. Kaf va tenir una, dues, tres, quatre amants. Ja no recorda els seus noms només que totes tenien els ulls de lluna i la pell blanca.
Telefonar a Laia. Kaf va buscar en una vella agenda i va marcar el seu número. Laia va despenjar de seguida.
–Soc jo… em mor.
A l’altra banda de l’aparell es va fer un silenci. L’endemà mateix va baixar a València i va fer cap al pis de Kaf. La finca havia quedat atrapada entre solars envaïts per gats enormes com a tigres, fem i muntanyes de runa però almenys això permetia que la llum entrés en aquell carrer estret com una gola de llop. Pel demès tot estava igual com ho recordava. Fins i tot els pitxers amb violetes escampats per tot arreu de la casa i aquella reproducció del plànol de Tosca penjat a la paret del rebedor.
Laia, una mica més jove que ell, s’havia deixat els cabells blancs. Encara era una dona molt prima i elegant que aparentava tenir vint anys menys. A Kaf, en canvi, se’l veia molt abatut. El mal li havia tenyit de verd la pell i els seus ulls blaus ja no refulgien com safirs. Es van abraçar i, de seguida, es van allitar, nus, una vegada més, com si no hagueren passat els anys ni la dalla del silenci.
–Som finits… No m’agrada pensar que et queda tan poc. És una putada. No t’agradaria que existís una màquina del temps i poder tornar cinquanta anys enrere? Vint? Deu?…
Kaf va soltar una rialla i la va besar tendrament al front.
–M’obsequiaràs ara amb una saberuda dissertació sobre la teoria de la relativitat d’Einstein? –va bromejar.
–No, és clar que no. Ni sobre la navalla d’Occam, ni sobre la conjectura de la protecció de la cronologia de Hawking, ni de la paradoxa de la inexistència dels viatgers del temps… res de tot això. Jo només he estat una metgessa de família normaleta. Però, digues-m’ho, t’agradaria o no?
Kaf va restar en silenci, pensatiu.
–Sí, és clar, tornar i refer, redreçar, entendre, tenir-te.
–Tornem, doncs.
Laia va agafar la mà de Kaf. Tots dos van tancar els ulls i es van deixar abrusar per les penombres. En aquell moment els lòbuls temporals medials dels seus cervells es van tornar un punt de llum enmig d’una galàxia el·líptica només possible en el somni. Llavors, en la murada immensa del temps es va obrir una escletxa que Kaf i Laia van traspassar sense por, riallers. Els seus cossos de colp i volta tornaven a ser bells, lluernes nervioses de foc en la caverna de Cronos, agitació pura, desig, una revolta de sang, cossos poderosos, ara immortals en el reialme misteriós de la memòria. Ni rastre del mal. Vides refetes tal com les havien somiat cadascú durant anys amargats en els seus caus de silencis, d’impossibilitats, de covardies, de conveniències, impotents davant de l’impuls de la vida. Ni rastre de la velledat, de la corrupció. Ni rastre tampoc d’ells molts i molts anys després de l’inici d’aquell viatge.
