Katalin Karikó, la filla del carnisser

No li feia por vacunar-se. Si no fora il·legal, ella mateixa se l’hauria injectada al laboratori. Però sempre havia seguit les normes i va esperar el seu torn. El mes de desembre, Katalin Karikó va rebre la primera dosi de la vacuna de BioNTech contra la COVID-19. No va poder evitar emocionar-se i plorar. Asseguda, ferma, els cabells curts posaven al descobert les arrugues que marcaven els solcs del combat que havia sostingut i havia guanyat.

Katalin va nàixer un dilluns molt fred del mes de gener del 1955, a Szolnok, al bell mig de la Gran Plana Hongaresa. Va créixer feliç en una casa de tova, d’una sola habitació, sense aigua corrent ni electricitat. L’existència era igual i cada dia s’assemblava al precedent. Son pare era carnisser. Més enllà de tallar en canal un animal acabat de sacrificar, la seua destresa i el coneixement de l’anatomia de l’animal, dels seus músculs, de les estructures, dels millors talls per treure’n el millor partit, d’aconseguir carns més tendres, la meravellava, li agradava mirar-lo treballar, observar les vísceres, els cors dels animals. Potser d’aquí li venia la seua vocació científica.

Com es podia dir que l’estudi de la ciència era àrid? Hi havia res de més apassionant que les regles immutables que governaven l’univers i res de més meravellós que la ciència humana, capaç de descobrir-les? Un impuls que només podia comparar-se a l’amor saltava de l’ànima de Katalin cap a l’infinit del saber, cap a les coses i cap a les seues lleis.

Tenia vint-i-tres anys quan es va matricular al Centre d’Investigacions Biològiques de la Universitat de Szeged, on va aconseguir el seu preuat doctorat en bioquímica. I aquí es va interessar per l’àcid ribonucleic, unes molècules que lliuren a les cèl·lules una mena de manual d’ús, amb la forma de codi genètic, perquè puguen produir proteïnes al nostre cos.

«Com es podia dir que l’estudi de la ciència era àrid? Hi havia res de més apassionant que les regles immutables que governaven l’univers?»

Als laboratoris hongaresos els recursos eren escassos, i als trenta anys d’edat ella mateixa va provocar el seu acomiadament del centre, amb la intenció de creuar l’Atlàntic per traslladar-se als EUA amb la seua família el 1985 per poder continuar el desenvolupament dels seus estudis. Com que estava prohibit sortir del país amb divises, ella i el seu marit van vendre en el mercat negre el cotxe familiar, van reunir tots els diners que van poder, una petita fortuna de 1.200 dòlars que van amagar en l’osset de peluix de la seua filla Susan, de dos anys. Un viatge d’anada a un món nou on no coneixien ningú.

De primer va anar a la Universitat de Temple, de Filadèlfia, i posteriorment a la Facultat de Medicina de la Universitat de Pennsilvània. Tot i que Katalin va poder emprendre el seu somni americà, les coses no es van desenvolupar com s’esperava. El constant rebuig de les seues sol·licituds de beques d’investigació per part d’aquesta Universitat, on estava en procés de convertir-se en professora, va paralitzar la seua trajectòria. Al final de la dècada del 1980, la ciència no tenia ulls més que per al DNA, capaç de transformar les cèl·lules per a curar patologies com ara el càncer o la fibrosi quística. Però ella va persistir en el seu pressentiment per l’RNA, projectant-lo com a proveïdor d’instruccions perquè les cèl·lules fabriquen aquestes proteïnes terapèutiques. Una solució que evitaria modificar el genoma cel·lular. No obstant això, aquesta tecnologia va suscitar crítiques per les seues reaccions inflamatòries, relegant l’RNA missatger a un intrús dins el sistema immunitari.

Rebia una carta de rebuig darrere una altra d’institucions i de companyies farmacèutiques quan els demanava diners per desenvolupar les seues investigacions.

La farmacèutica Merck & Co. (MSD) va rebutjar la seua petició de 10.000 dòlars per a finançar la seua recerca. Ara Moderna i BioNTech han rebut centenars de milions d’euros de fons públics per a desenvolupar en temps rècord les seues vacunes d’RNA missatger, la mateixa idea que Katalin i un altre petit grup de científics van intentar impulsar fa trenta anys sense èxit.

La idea era bona, simple, simple com totes les troballes del geni, però no estava de moda. Volien fer servir una molècula fràgil i efímera per a curar malalties o evitar infeccions de forma permanent. L’RNA és una molècula sense la qual no podria existir la vida a la Terra, és el missatger encarregat d’entrar al nucli de les nostres cèl·lules, llegir la informació que conté el nostre llibre d’instruccions genètic, el DNA, i eixir amb la recepta per produir totes les proteïnes que necessitem per moure’ns, veure-hi, respirar, reproduir-nos, viure.

Katalin volia fer servir les cèl·lules del malalt mateix perquè fabricaren la proteïna que els guariria injectant-los un petit missatge d’RNA. Una cosa que tothom entén ara, però llavors pensaven que era una bogeria.

En aquells anys el que triomfava era la teràpia gènica, basada a canviar el DNA de forma permanent per a corregir malalties. Aquesta visió es va començar a relativitzar quan es va demostrar que modificar el DNA pot generar mutacions letals i quan alguns pacients van morir en assajos clínics.

El 1995, la Universitat de Pennsilvània –de la qual després es convertiria en professora– fins i tot va arribar a frenar les seues ambicions i a degradar-la al rang de simple investigadora.

—Normalment, en aquest punt la gent diu adeu i se’n va perquè és massa denigrant —li va dir el doctor Stat.

I ella s’ho va pensar, anar-se’n i fer una altra cosa, volien minar-li l’autoestima, i fer-la pensar que no era prou bona o intel·ligent. Però el seu cervell era precís, la seua intel·ligència tan meravellosament clara, que cap desdeny podria interrompre el seu esforç. Estava sostinguda per una voluntat de ferro, per un gust maniàtic de la perfecció, per una increïble tossuderia.

Katalin també havia d’encarar el masclisme laboral. Li preguntaven pel nom del seu supervisor, quan era ella la que dirigia el seu propi laboratori, o li deien «senyora», quan als seus col·legues els anomenaven professors o doctors. A més, en aquells dies, Katalin tampoc comptava amb la targeta de resident dels Estats Units, per tant li calia una feina per a renovar el seu visat i poder quedar-s’hi. Per aquesta raó, la científica va acceptar continuar investigant amb un rang inferior i una menor compensació econòmica. El més difícil era aconseguir que en les vint-i-quatre hores d’un dia cabera la pesada tasca d’una jornada. De vegades, el seu acrobàtic règim de vida semblava impossible que se sostinguera. Però, malgrat les dificultats, Katalin es va aferrar a la seua passió i s’hi va consagrar.

«Katalin Karikó estava sostinguda per una voluntat de ferro, per un gust maniàtic de la perfecció, per una increïble tossuderia»

Vist des de fora podia semblar boja. Com podia suportar totes aquelles actituds denigrants cap a ella? La resposta és senzilla: era feliç al laboratori. Al mateix temps, va lluitar per trobar el finançament dels estudis de la seua filla Susan, educant-la en la perseverança. La vida no era fàcil per a ningú, calia tenir confiança en si mateixa, creure que estava dotada per a alguna cosa i que aquesta cosa calia aconseguir-la costara el que costara. La petita de l’os de peluix va acabar sent tota una lluitadora com sa mare, diplomada per la Universitat de Pennsilvània, va obtenir a més una medalla d’or en rem per a l’equip dels Estats Units en els Jocs Olímpics del 2008 i el 2012.

Els dies de treball es convertien en mesos, els mesos en anys, però Katalin no es descoratja, i a la darreria del 1997 una trobada casual davant una fotocopiadora va canviar el seu destí. Allà va coincidir amb Drew Weissman, un científic nouvingut, una eminència en VIH i que en l’actualitat dirigeix l’institut públic que ha desenvolupat la vacuna amb Moderna. Weissman volia la vacuna contra el virus de la sida i va acollir Katalin al seu laboratori perquè desenvolupara una solució que permetera que el sistema immunitari no reconeguera l’RNA sintètic.

El 2005 van descobrir que, modificant una sola lletra en la seqüència genètica de l’RNA, es podia aconseguir que no generés inflamació. Aquest canvi d’uridina a pseudouridina permetia que no es generés una resposta immune exagerada i a més facilitava la producció de proteïna en grans quantitats. Katalin sabia que funcionaria. Però el seu treball va tornar a ser ignorat durant anys. Els dos científics van patentar les seues tècniques per a crear RNA modificat, però la Universitat de Pennsilvània va decidir cedir-la a l’empresa Cellscript. Volien diners ràpids i les van vendre per 300.000 dòlars. El duo va continuar les seues investigacions i va aconseguir situar el seu preuat RNA en unes nanopartícules lipídiques. Una mena de revestiment que evita que es degrade massa ràpidament i alhora facilita la seua entrada a les cèl·lules.

És gràcies a aquestes tècniques que els laboratoris de Moderna i Pfizer/BioNTech han pogut desenvolupar les vacunes contra la COVID-19. Totes dues es basen en la seua estratègia d’introduir instruccions genètiques a l’organisme per a activar la producció d’una proteïna idèntica a la del coronavirus, cosa que provoca una resposta immunitària.

«Després de tants anys als marges de la ciència, la investigadora i emigrant d’Hongria, juntament amb Drew Weissman, apuntava al premi Nobel»

El 2010, un grup d’investigadors dels EUA va fundar una empresa que va comprar els drets sobre les patents de Karikó i Weissman. El seu nom era un acrònim d’RNA modificat: Moderna. En pocs anys, quasi sense publicar estudis científics, van rebre centenars de milions de dòlars de capital privat, inclosos 420 milions de dòlars d’AstraZeneca. La companyia prometia poder tractar malalties infeccioses amb RNA missatger. Quasi al mateix temps, una altra petita empresa alemanya fundada per dos científics d’origen turc, BioNTech, va adquirir diverses de les patents sobre RNA modificat de Karikó i Weissman per a desenvolupar vacunes contra el càncer. El 2013, després de gairebé quaranta anys de treball pràcticament anònim, Karikó va ser fitxada per BioNTech, de la qual avui és vicepresidenta. Katalin va sentir que era el moment de canviar i va pensar que podia acceptar el lloc per a assegurar-se que les coses anaven en la direcció correcta. Les vacunes de Moderna i BioNTech, desenvolupades juntament amb Pfizer, han demostrat una eficàcia d’almenys el 94%.

—Redempció! —va exclamar Katalin davant l’anunci dels resultats de l’eficàcia de la vacuna contra la COVID-19 impulsada per les farmacèutiques Pfizer i BioNTech, i va respirar molt fort. Estava tan emocionada que va sentir una por enorme de morir-se. Mai va arribar a imaginar que es posaria tanta atenció en aquesta tecnologia. No estava preparada per a ser el centre d’atenció.

Després de l’aprovació de la vacuna, Katalin es va permetre un respir devorant un paquet dels seus caramels favorits. Encara no podia assaborir aquest èxit, sabia que no podia destapar el xampany.

—Festejarem tot això quan els sofriments humans queden enrere, quan els reptes i el mateix període terrible que vivim arriben a la fi. Això passarà, quan hàgem oblidat el virus i la vacuna. Llavors ho celebraré.

Després de tants anys als marges de la ciència, la investigadora i emigrant d’Hongria, juntament amb Weissman, apuntava al premi Nobel. Resultava inevitable recordar l’època en què era una jove científica encara a la seua terra natal i sa mare li deia que algun dia guanyaria el Nobel.

—Però si ni tan sols puc aconseguir una beca, ni tan sols tinc un lloc fix a la universitat! Com vols que em donen el Nobel?

Katalin declinava els reconeixements amb una barreja d’humilitat i orgull. Els últims quaranta anys no havia tingut una sola recompensa al seu treball, ni tan sols un colpet a l’esquena. En aquests moments de la vida, no ho necessitava, sabia el que es feia, i que era molt important. Era massa vella per a canviar. La universitat els havia donat una xifra ínfima per regalies i s’havien quedat amb la major part dels diners. Però a ella això no l’importava, no sabria què fer amb mil milions de dòlars, serien un veritable maldecap.

Què li importa a la ciència que els seus servidors apassionats siguen rics o pobres, feliços o desgraciats, plens de salut o malalts? La ciència sap que van ser creats per a cercar i per a descobrir, i que fins que les seues forces s’esgoten, investigaran i cercaran. No hi ha poder al món que puga obligar un savi a lluitar contra la seua vocació. És més: els mateixos dies d’íntima revolta, de màximes contrarietats, els seus propis passos tornaran, fatalment, a col·locar-lo davant els aparells del seu laboratori.

—Ai, mare, mareta! Que m’han dit que soc candidata al Nobel, no m’ho puc creure, jo, la filla del carnisser. Però no vull posar el carro davant els bous, temps al temps —pensava Katalin mentre s’empassava convulsivament els seus caramels preferits. No ho podia evitar, sempre ho feia quan es posava nerviosa.

© Mètode 2021
Escriptora. Assessora del segell editorial Jollibre i vocal de l’Associació Catalana de Pedagogia de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat guardonada amb diversos premis per la seva obra, entre els quals destaquen el Premi Samaruc en les edicions de 2002, 2003, 2005 i 2015, el Premi Benvingut Oliver 2007, el Premi Barcanova 2007 i el Premi Mallorca 2008. Ha estat finalista del Premi Llibreter 2020 amb l’obra Viure perillosament (Comanegra, 2019).