Què és la vida, quin és el seu origen? Com han sorgit els éssers vius que ens envolten?
Alexander I. Oparin, L’origen de la vida, 1924
L’objectiu final no és saber exactament com es va originar la vida –un fet històric irreproduïble– sinó traçar una narrativa coherent amb totes les dades i informacions disponibles, contrastada experimentalment, i que ens explique com podria haver-se produït la transició de la geoquímica a la bioquímica fa més 3.500 milions d’anys. Una tasca intel·lectual que mai no tindrà fi.
Juli Peretó i Antonio Lazcano, L’origen de la vida, Mètode, 87
Dins de totes i cadascuna de les persones que lligen aquestes línies hi ha una molècula fràgil, de vida fugaç i origen desconegut sense la qual no podrien estar vius: l’ARN (…) Aquesta molècula és tan fonamental que es pensa que amb ella va poder començar la vida en la Terra fa més de 3.000 milions d’anys. Ara és una de les favorites per a començar a treure a tota la població del planeta de la pitjor pandèmia del segle XXI.
Nuño Domínguez i Artur Galocha, ARN, la molècula que pot treure’ns d’aquesta pandèmia. El País, 28 de novembre de 2020
Em desperte amb les oïdes ensordides. Intente obrir les parpelles, però m’encegue amb un flaix, una llampada que m’esclata als ulls. Em tremola el cos de cap a peus. Se m’apressa el pols i la respiració. El batec sord del cor amenaça en rebentar-me el pit a colps. Quan se m’hi acomoda la vista em veig remullat dins d’un brou calent i contemple com la meua pell es va dissolent com un terròs de sucre en una infusió d’aigua bullent. Amb la carn al descobert, sense l’embolcall que la protegia, el meu cos comença a desballestar-se peça a peça de manera indolora. Els paquets musculars, els budells, els ossos, el cervell, el meu ésser s’esmicola en petites porcions que s’esvaeixen dins del caldo en moviment. La meua progressiva desintegració no em suposa cap turment, ni esforç, ni patiment. Com un drap esfilagarsat, vaig desfent-me per les vores a gran velocitat. No soc conscient del temps que dura el procés, però, en acabar, ni una sola de les meues cèl·lules ha quedat dempeus.
Cauen agulles de gel sobre l’asfalt mullat i Olga —protegida del plugim amb un senzill impermeable— avança erràtica pel pàrquing de l’Institut. El temporal l’ha sorpresa amb l’armari d’entretemps i du uns mitjons tan fins que no se sent els dits dels peus. Amaga les mans dins les butxaques. S’afanya amb poca traça —fugint dels bassals— per assolir l’edifici principal a arrecerar-s’hi.
Tot i haver perdut la integritat del meu cos, mantinc la consciència. Aclaparat pel que m’està succeint, soc incapaç de reaccionar. Així que amb un gran esforç de concentració mire de parar atenció en el meu voltant. El raig de llum, a banda d’haver-me desintegrat, m’ha traslladat a un lloc que no identifique. Roman suspés dins d’un fluid, submergit en unes aigües càlides. Nede en un toll fangós, completament desproveït de la meua identitat humana.
Ja a cobert, dins del bloc de formigó de quatre plantes, Olga saluda breument al vigilant de seguretat i enfila escales avall. El corredor del soterrani està colgat per mig dit de l’aigua de pluja que regalima dels baixants. Fent saltirons, arriba al laboratori. Obre els llums. El sostre del magatzem s’hi eleva poc menys dels quatre metres. Hi ha una bona escampadissa d’artefactes per tot arreu. És ple de prestatges reblerts d’amplificadors, panells metàl·lics clafits de potenciòmetres i interruptors. Ha d’anar alerta on trepitja, el terra està ocupat per un munt de cables entortolligats que s’apleguen al voltant de preses de corrent distribuïdes desordenadament per les parets. Al bell mig del laboratori està muntada la càpsula. És esfèrica i està feta d’un material plàstic opac. Una bola de tres metres de diàmetre, amb una portella lateral per la qual es pot accedir a l’interior. Descansa sobre uns rodaments acoblats a la rotunda plataforma metàl·lica que li fa de suport. El seu despatx és una peixera de pladur amb un gran finestral de vidre a un cantó de la nau. Quan hi arriba, encén el radiador que s’amaga als peus de l’escriptori, pren una càpsula de café i una monodosi de crema de llet i es prepara a l’instant una beguda calenta per posar-se a to. Arraulida al seient, amb la tassa a les mans i esperant que els tubs del radiador es posen incandescents, inicialitza l’ordinador. La pantalla amolla un flux de línies d’instruccions que configuren el programa V.R.I.E.S. que controla la càpsula. Lluitant contra el fred i la son xarrupa amb ànsia el café. I una senzilla interfície li planta una ordre perquè s’inicie el procés.
>endpoint:_?????_
Des de la meua posició, ben a la riba, si mire amunt descobrisc un cel amenaçant. A sobre meu l’atmosfera es presenta com una barreja poc abellidora de gasos tòxics i res no em protegeix de les temibles radiacions del sol. Visc un malson. Remogut pel ball dels corrents interns que em duen en dansa, observe les aigües en què nede, riques en partícules. Jo en soc una més. Una de minúscula. És terrible, però el cert és que ara mateix no soc més que un simple àtom de carboni.
Als monitors, Olga i Laura revisen un a un els paràmetres indicadors d’activitat. Escruten amb cura les dades que raja, un llenguatge que desxifren sense entrebancs. Unes barres verticals discontínues de color verd pugen i baixen, marcant valors positius, percentatges dins del marge de la normalitat. S’asseguren que el navegant continua el seu viatge i reben alleujats el missatge tranquil·litzador que s’exhibeix, concís al bell mig del monitor:
|
— C —
|
El nou jo monoatòmic no té temps per lamentar-se de la seua dissort. Perquè sense gairebé adonar-me’n, al meu voltant s’inicia tot un ball aleatori de partícules elementals. M’espavile prompte, no em deixe acovardir per l’agitació de les aigües. Amb la meua nova identitat dispose de quatre braços per a enllaçar-me amb altres elements. I llavors m’hi arrape als àtoms que vaig trobant. Amb alguns no soc capaç d’establir cap relació duradora i els vaig perdent pel camí. Passa tot tan ràpid, que no en controle el procediment. Senzillament algunes de les connexions són més estables i d’altres no. Tot transcorre en un bufit. I tal com el meu nou cos guanya àtoms, atzarosament, així mateix en vaig perdent. Després d’un nombre indeterminat de cicles m’he allargassat. Gràcies a l’energia del Sol en contínua emanació lluïsc un cos fet a base de peces acoblades en íntima conjunció. El procés, amb tot de giragonses i moviments erràtics, dona un resultat esperançador. Fruit de la combinació aleatòria dels ingredients del caldo nutritiu, esdevinc una molècula senzilla, una modesta cadena d’àtoms.
Olga i els seus dos becaris —Laura i Luca— van arribar a l’Institut a principis del curs passat. Sense fer massa soroll es van instal·lar al soterrani de l’edifici principal, a un espai buit concebut per fer de viver d’empreses tecnològiques i equips d’investigació emergents. Discretament, van anar muntant el seu laboratori. I la resta de grups se’ls miraven amb curiositat. Què dimonis feien a aquell magatzem? Per eixes mateixes instal·lacions havien passat molts inquilins abans, emprenedors tecnològics que esgotaven el seu crèdit sense poder assolir cap fita destacable. L’Institut feia caixa amb el lloguer de l’espai. A la porta del laboratori penjava una enigmàtica llegenda: V.R.I.E.S. Lab / Olga Oró, PhD. Qui s’atrevira a obrir la porta d’aquell ampli laboratori d’enginyers, trobaria plantada allà enmig la bola obscura i lluenta, i els feixos de cables estesos a terra que —com un tumor profusament vascularitzat— l’alimentaven.
En suspensió —dins la solució aquosa— i sense poder oposar gaire resistència em sotmet a tot un seguit de processos desordenats que em van transformant en alguna cosa ben diferent a cada pas. A una velocitat endimoniada el meu cos s’allarga i s’escurça de manera impredictible. Rep més àtoms, però també en perd alguns. Se m’uneixen altres cadenes curtes com jo, i de tant en tant se me’n trenquen pedaços. Al remat, el meu cos està fent-se cada volta més complex i hi guanye pes.
L’equip de neteja s’ha esforçat de valent en eixugar els bassals del corredor i des del seu despatx a Olga li arriba la flaire de desinfectant de sòls. Encara no s’ha acabat el segon café del matí i ja veu com la resta del seu equip entra al laboratori. Qui primer arriba és Laura, que la saluda amb un gest breu. Du la caputxa de la dessuadora mullada. Vesteix mitenes de llana a les mans i una gruixuda bufanda enrotllada al coll. Carrega una motxilla menuda a l’espatlla dreta. Es dirigeix recta al seu racó, a una tauleta on maneja un dels ordinadors que controlen la càpsula. En seure-hi, repenja la motxilla sobre el respatller de la cadira, però no es treu la bufanda, tremola de fred.
—Quan arribe Luca ens hi posem —adverteix Olga.
Laura aixeca el polze. Tot OK.
—Ve darrere meu. Deu estar aparcant —respon.
Efectivament, molt poc després de dir açò Luca aguaita per la porta.
—Estàs preparat pel gran dia?
Ell somriu, nerviós.
—Segur que no has pres res al matí, no?
—Tranquil·la, que tinc l’estómac buit.
Olga li va advertir que no mengés res en les últimes dotze hores, que la idea d’haver de netejar la càpsula amb els seus vòmits no li feia gens de gràcia.
Immers dins dels processos cíclics experimente un fet curiós: el meu cos senzill té l’habilitat de fer-se còpies d’ell mateix. Assistisc a un espectacle aborronador, veig com es generen diferents versions meues, amb lleugeres modificacions sobre el model original. En poc de temps el medi n’és ben ple. Llavors comence a ser conscient d’una cruel realitat: l’entorn és molt inestable. Quan era més petit no tenia aquest problema. Però ara al meu voltant no deixen de fragmentar-se cossos com el meu. He de fer alguna cosa al respecte. Si provara d’agregar-me a altres molècules per formar-hi un complex, em sentiria més segur. He de prendre una decisió. I potser d’aquesta tria depenga la meua pervivència.
Per tindre un poc d’intimitat, Luca ha hagut de desvestir-se al despatx de la seua cap. S’hi ha posat d’esquenes, a un cantó de la peixera. Laura, mentrestant, revisa el contingut de les bales de clorhidrat de ketamina i les va connectant als vaporitzadors de la càpsula. Empren aquest fàrmac per a provocar experiències extracorporals en el navegant i així potenciar l’efecte de realitat augmentada de la càpsula. Olga, recolzada a la porta del seu despatx, prova de tranquil·litzar-lo.
—La veritat és que em fas enveja.
Luca té dificultats per encalçar-se el pijama de neopré.
—Enveja dius?
—Sí, seràs el primer que faça aquest viatge.
—En voldré un diploma per penjar-me’l a casa —respon sorneguer.
En aquest brou fonamental algunes partícules formen conglomerats, petites esferes en suspensió que encapsulen líquid al seu interior, minúsculs globus transparents farcits de fluid. Si aconseguisc folrar-me amb una capa protectora, potser tindré més possibilitats de sobreviure. Així que els meus esforços van dirigits a arrecerar-me com més aviat millor dins d’una vesícula feta amb eixes molècules insolubles. Quan puc agregar al meu voltant les suficients partícules per a fer-m’hi un embolcall, trobe la tranquil·litat necessària per a continuar endavant sense parar boig. M’aïlle per complet del que succeeix al meu voltant. Açò em manté lliure de les agressions i els canvis bruscs de l’exterior. El meu medi intern roman estable i equilibrat. Amb la protecció de la nova membrana que m’he agenciat, encara que l’ambient és advers, hi sobrevisc. El meu és un cos menut, transparent i esfèric com una gota d’oli.
A la pantalla de l’ordinador d’Olga s’exhibeix orgullós el nom del software de la càpsula.
V.R.I.E.S
Virtual Reality Interface for Evolution Simulation
I amb lletres titil·lants, la senzilla ordre que encara espera una resposta:
>endpoint:_?????_
Luca acaba de vestir-se. El pijama se li ajusta al cos com una segona pell. Respira fondo i surt del despatx del tot preparat.
—Ací tenim al navegant! —anuncia Olga.
I mentre ell camina cap a l’esfera, aprofita per a teclejar l’ordre amb la seua destinació.
>endpoint:_RNA world_
L’interior de la càpsula és tot folrat amb una gruixuda capa de goma sintètica que hi fa d’aïllant sonor. Abans d’entrar dins l’esfera, Olga li col·loca un casc opac. Ara ja no s’hi veu ni sent res. Indefens, l’ajuda a posar els peus a dintre. La bola llisca sobre les rodetes de la plataforma en totes direccions, així que es pot moure amb llibertat dins l’espai interior de la càpsula sense entrebancs. Quan li tanca la portella, Luca es queda uns segons a l’aguait. I el sorprenen els vaporitzadors. Per totes bandes, als seus peus i per sobre del seu cap, enfront i per l’esquena, l’envolten amb un ruixat enèrgic. I de sobte es troba colgat per una densa bafarada de gas. El vapor penetra pels seus narius i sent una coïssor a la llengua i per la gola. S’ennuega amb el fum tòxic i pateix un violent sotrac que el deixa estabornit. Es desperta poc després amb les oïdes ensordides. Intenta obrir les parpelles, però s’encega amb un flaix, una llampada que li esclata als ulls. Li tremola el cos de cap a peus. Se li apressa el pols i la respiració. El batec sord del cor amenaça en rebentar-li el pit a colps. Es troba remullat dins d’un brou calent, i la seua pell es va dissolent com un terròs de sucre en una infusió d’aigua bullent.
