Reflexos

Relats cienciaferits. Il·lustració: Sarvatxo

Què havia passat? No ho sabia, però l’ordre de les coses ja no era el mateix.
Manuel de Pedrolo, Joc de temps

Ahora sabía que no iba a despertarse, que estaba despierto, que el sueño maravilloso había sido el otro.
Julio Cortázar, La noche boca arriba

 

Es va aixecar i, amb pas vacil·lant a causa de la son, va mirar fora a través de la finestra. Ja no es veien les estrelles, només Mart i Venus cremaven a llevant, on el cel negre s’anava tenyint d’un color lila a penes esbossat, mentre a ponent naixia una tonalitat rogenca i les muntanyes del nord exposaven, entre aquestes dues llums, tot el misteri que atresoraven. Com cada matí des de feia setmanes, no s’acabava de creure poder veure un firmament tan net, tan lliure de pol·lució. A continuació, va contemplar els carrers buits de gent i de cotxes, però els seus pensaments no van ser tan positius: en l’aire flotava aquella quietud angoixant i acerba de la normalitat trasbalsada per un trauma excepcional.

Eixia de casa, com cada matí, quan una gota de pluja gran com una avellana li va aterrar al muscle. Després una altra. No bufava el vent ni l’aire feia olor de pluja, no obstant això seguia plovent. Va escrutar el cel sense núvols, com si haguera volgut fer una pregunta sobre aquella estranyesa, però no se sentia prou lúcid per a formular-ne cap i l’ocasió per a fer-ho va passar fugaç. A més, notava unes punxades, lleus, però persistents, en totes dues temples que tampoc no ajudaven la seua eloqüència. Al remat, va deixar-ho córrer i va passar a una altra cosa: va mirar a banda i banda del carrer per a comprovar que no hi havia ni una ànima tot i que ja eren les vuit del matí passades. Actuava com si fora el fidel revisor de l’acompliment d’aquella nova normalitat. Va ser aleshores, justament, quan va parar de ploure i es va imposar de nou el dens silenci, com si el plugim haguera estat emmudit per la violència. La vorera i l’asfalt no estaven mullats.

Va fer cap al carrer Rafalafena i d’allí, sota el mateix blau del cel net, es va dirigir a la plaça Maria Agustina, on una lleugera brisa passava entre les fulles del ficus gegantí i produïa una sonoritat greu, com un xiuxiueig que volia deixar constància d’un advertiment important. Va aixecar el cap atret pel cant frenètic i per la voladissa enjogassada d’una bandada de cinc o sis ocells, que s’havien refugiat en uns branquillons baixos que sobresortien de la monumental soca, d’on creixia una atapeïda xarxa d’arrels que pareixia una teranyina feta per una aranya vinguda d’un altre ordre. Un raig de sol que resplendia de manera obliqua va fer brillar la taca roja de la cara d’una cadernera just en els pocs segons que es va aturar. Però en el joc no era seguida per altres ales negres i grogues, sinó pel verd groguenc i també pel marró daurat de sengles parelles de verderols i de passerells. Segur que s’havien aventurat des del bosc de ribera de la marjal fins a aquells carrers desèrtics del centre. Mentre pensava això, un grup de tórtores va passar per damunt del seu cap. Però seguir amb la mirada el vol fugisser i el parrupeig queixós li va provocar més mal de cap i un enterboliment de la vista, per això es va decidir a continuar.

La mateixa quietud que feia que el cel es veiera més nítid i que una heterodoxa quadrilla multicolor se sentira valenta per a aventurar-se pels camps d’asfalt, destacava encara més aquella vella casa mig desballestada, situada a la cantonada de l’oficina del banc del carrer Major. S’hi va aturar amb ulls de peix passat davant les persianes abaixades, deteriorades i amb grafits. Durant uns quants minuts, es va dedicar a desxifrar l’agenda de sectes que prometen la felicitat, dates de coses pendents i números de telèfon de femelles que s’ofereixen. Les parets de les façanes tenen clapes de pintura arrancades i taques d’humitat que són com els símptomes del càncer que corroeix l’habitacle per dintre. Sent un soroll i per un dels forats de la porta s’hi aboca el cap d’una rata que es recaragola enverinada sobre els cantells de la vorera grisa, que en temps havia vorejat amb el carrer Major i ara tan sols hi resten unes llambordes trencades i plenes de taques d’alguna substància que no pot identificar. Va olorar amb força, però no va sentir cap pudor rància a florit ni a podrit, cosa que li va estranyar. Va ser aleshores quan una veu, clara i contundent, se li va adreçar des del darrere:

—Usted, ¿a dónde va?

Es va girar i va veure els dos guàrdies civils, que l’escrutaven com el que era: una figura diminuta en el llindar d’aquella trista descomposició urbana.

—¿No sabe que hay una orden general de confinamiento?

Com un acte reflex, es va posar bé la mascareta al mateix temps que deia:

—Soc un treballador essencial.

—¿Cómo dice?

—Que soc un treballador essencial.

—¿Lo puede demostrar?

Va donar els papers a un dels guàrdies civils, que els va agafar amb les mans protegides per guants. Mentrestant, l’altre el continuava mirant amb cara de pocs amics. Com només se li veien els ulls, pareixia que aquests eren dos forats que l’encanonaven de manera amenaçant.

—¿No los tiene en español?

—No.

L’agent va tornar a mirar-los, com si aquell document guardara un gran secret i li féra ràbia no poder desxifrar-lo. Finalment, va desistir:

—No comprendo cómo es que ya no está en la oficina.

—Veurà, des de la pandèmia hi vaig caminant perquè…

No va acabar la frase perquè va aixecar el cap i, sense cap motiu aparent, va intentar de nou ensumar l’aire. Però va ser en va. A més, el fracàs anava acompanyat per una creixent sensació d’ofec.

—¿Se encuentra bien?

—No puc respirar!

Temps després, l’únic que recorda d’aquell moment és que va veure com els guàrdies reculaven uns passos quan ell, en un acte reflex, aixecava el braç per a demanar-los ajuda mentre es desplomava a terra.

En el somni caminava, però no per l’asfalt sinó per una senda de terra i de pedres rodejada per mates de boix i per punxeguts eriçons que eren coixins amb flors de calze inflat i corol·la blava. El vent contra la cara li feia mal, cosa que li va estranyar perquè mai no havia sentit una sensació tan real en una fantasia. Va seguir endavant fins que va fer cap a un ample assegador delimitat per unes vastes parets de pedra seca. Es va aturar uns instants, potser a l’espera de trobar-se amb alguna rabera d’ovelles o amb el carro d’algun traginer. Però res, i és en aquesta solitud que es va disposar a caminar per la via. El cel estava cada vegada més fosc i el responsable de tot plegat era un núvol armat de panxes negres que no paraven de recaragolar-se i de créixer. Va veure una parella de corbs planejant damunt d’un carrascar. Pareixia que equilibraven amb les ales la curvatura del globus, el mateix clima, fins que va sentir un retruny com si la placa tectònica sobre la qual era s’esquerdara.

Després d’una estona, va eixir de l’assegador per una portera que hi havia a la paret i es va dirigir a un cingle. Abans d’arribar-hi, però, es va aturar, va obrir el sarró i va traure la garlanda, una cadena de plata de flors amb un fullatge trenat. La va mirar un cop més, fascinat: li faria molta il·lusió, a ella. Quan va reprendre la marxa, li va paréixer veure una lleugera espiral de fum que pujava com una soga cap al cel. S’hi va abocar a la punta i va veure, al fons de la depressió, el teulat de la pallissa en flames. Va començar a córrer per una senda que feia esses per un barranc.

A mesura que baixava no va apartar la mirada del mas, però no hi va veure ningú. Va afanyar-se encara més. Quan va arribar-hi es va aturar a l’era, davant de la porta del casalici, que era oberta. Va cridar, sense resposta. Hi hauria entrat, però sota la resplendor de les bigues de la pallissa que cremaven i del silenci que regnava, els seus ulls es van desviar cap a les branques despullades de l’om, que, a contrallum, pareixien el decorat de fons d’una escena macabra. S’hi va apropar. Diferents cossos hi penjaven. Giraven a poc a poc, uns cap a l’esquerra i els altres cap a la dreta, com si se’ls haguera donat corda. Cinc o sis cabres. Una truja, a la qual l’havien obert en canal i del tall penjava el cos encara no acabat de formar d’un porcell. I també hi eren les dues figures humanes: el pare i la mare.

Mentre restava paralitzat, va sentir un crit horrible. Es va girar i va veure dos genets que travessaven l’era. Va començar a córrer.

—La situació cada dia és pitjor —va dir algú al seu costat.

Abans de processar aquestes paraules, va comprendre que estava en moviment. Li va costar un esforç terrible obrir els ulls i aixecar la mirada. Per les ampolles d’oxigen, el tensiòmetre que hi havia penjat del sostre i les motxilles amb la marca de la creu roja, va deduir que era a una ambulància. Estava connectat a uns tubs i a un respirador artificial. Hi havia dues persones, però no va conéixer si eren home o dona perquè portaven un vestit per a evitar contagis que també els tapava el rostre. El que havia parlat tenia una veu masculina, i ara va afegir:

—De la zona de les fàbriques cada nit surt un camió ple de fèretres.

No podia respirar. Com més hi pensava, més difícil li resultava entendre la seua situació. Suava d’angúnia. Va arribar un moment que el pànic va ser més fort que la reflexió i, aleshores, una mena d’urgència animal el va obligar a contradir els seus pensaments. El resultat va ser que es va remoure en la llitera i el van mirar.

—Necessita més aire?

Un dels dos va prémer un botó i ell va notar que podia respirar molt millor. Va tornar a perdre la consciència.

Comprenia que estava corrent i sabia que el perseguien. Corria entre carrasques esparses i cada vegada li costava més respirar. Va saltar una paret de pedra seca i, quan es va girar, va veure que creuaven el camp en una espècie de vagareig constant i irreductible. Va buscar l’abric del pinar. Rates, fardatxos i diferents ocells fugien al seu pas entre crits aguts i corredisses frenètiques. De sobte, el bosc s’acabava i deixava pas a una planura pleníssima de boixos, de ginebres i de mates de romer. Ara corria donant grans gambades per a tractar d’evitar les punxades de les fulles dels ginebres i de les argelagues, i pareixia un boig. Fins que, com qui cau de manera inesperada del decorat d’un escenari, es va trobar en un camí. Va mirar horroritzat els bancals despullats que s’estenien al seu voltat. Quan es va girar cap als pins es va sentir un tret de fusell, seguit de prop per un altre. Va començar a fer marrada pel camp d’arbustos per a així poder arribar de nou al pinar. Quan hi arribava es va sentir un xiscle penetrant, seguit per un altre tret. Només va poder fer un parell de passes més, perquè va rebre un cop i tot es va fer fosc mentre prenia amb la mà la garlanda que havia tret del sarró.

—Hi ha algú?

Es va despertar en una habitació fosca com la nit. Estava cap per avall amb la boca plena d’una sonda que li arribava a la tràquea. No hi havia ningú.

Es va despertar en una habitació il·luminada per una llum blanca artificial. Continuava sol, cap per avall i intubat.

Cada cop que es despertava, intentava cridar però no podia. No volia adormir-se de nou perquè no volia tornar a veure’s en aquell carro ple de braços i de cames xopes de sang. Ell era un cos més portat i aquesta imatge la tenia gravada a les parpelles. Va pestanyejar una vegada, dues vegades, i quan va tornar a obrir els ulls va veure que, efectivament, el conduïen en un carro per carrers amb cases mig derruïdes, amb munts de runa i amb no ningú a qui demanar ajuda. Va prémer el puny i va notar la cadena de plata. L’espetec del carro va continuar molta estona més i, finalment, es va aturar a un cementiri. Van començar a tirar els cossos en una fossa. Eren dos homes i quan van veure que encara era viu no van mostrar cap senyal de sorpresa. El van deixar a banda i, un cop acabada la feina, el van portar a una casa.

Una dona vella li va netejar la ferida que tenia al pit i que li feia tant mal quan respirava. Va intentar parlar, però, literalment, tampoc no li eixia la veu. En veure que s’hi esforçava, ella va dir:

—Has de descansar.

Ell la va mirar, mentre fora de l’habitació la nit no podia amagar el terror representat per la panòplia de plomes i el bec rapinyaire.

—On és la gent? —va dir l’endemà, després que la dona li canviara l’embenat del pit.

—Morts.

—Tots?

—No, molts van marxar.

—On?

—A la ciutat.

—A la ciutat?

—Sí, però és igual.

—Què vol dir?

—Que la ciutat un dia també s’ha de veure assolada, amb els carrers buits, la gent aterrida i les cases caient a trossos.

—Com ha conegut el somni que he tingut?

La dona li va acariciar la mà. El gest, emés per aquell cos fràgil i encorbat, era l’única cosa que li quedava per a apaivagar el dolor causat per les desfetes de la guerra, de la tortura i de la desesperació.

 

 

El van traslladar una setmana després, encara amb la ferida oberta, a un hospital de la ciutat, on, orfe de tot el que havia tingut alguna vegada, va acabar establint-s’hi d’empleat d’una fàbrica, dormint i menjant en un pis i gaudint de l’espectacle de veure passar els trens. Incert, desfibrat, desdibuixat.

Dècades després, l’altre va donar les gràcies a l’equip que l’havia atés durant aquelles setmanes a l’UCI. Ella l’esperava a la sala. Es van abraçar.

—Hem de parlar.

—Quan arribem a casa.

Va conduir pels carrers, encara buits de gent i de cotxes. Mentrestant, ell es mirava el rellotge de polsera i després el palmell de les mans, com si estiguera estudiant com pot quedar fixat el curs del temps.

Quan passaven pel costat del parc Ribalta, ell es va remoure en el seient.

—Para un moment.

—Què?

—Per favor!

Va baixar i ella va anar a aparcar el cotxe.

Deambulant sense rumb per un parc silenciós, fins que, en sec, es va aturar i es va quedar palplantat mirant l’horitzó, que es veia retallat per l’admonició monumental dels plataners, dels lledoners i dels pins.

Una estona després, ella li va tocar el muscle.

—Estàs bé?

—Sí.

—Què volies dir-me?

—Mira.

Tots dos van veure com en les profunditats del cel es preparava una tempesta, de manera lenta i sense tronar, com si es disposara a aspirar tot l’aire de la terra abans de començar a ploure.

Una estona després, va abaixar la mirada i va veure que del coll li penjava la cadena de plata de flors amb un fullatge trenat. La garlanda del iaio. Aleshores va dir:

—No ho veus? Hem de marxar, hem de tornar.

© Mètode 2021
Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Els Ports, 1981). És professor en un institut públic on ensenya els adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Debats o Serra d’Or. De la vida a Internet destaquen els seus textos als digitals Núvol i a La llança. Ha publicat dues novel·les: El guardià de les trufes (Barcino, 2016) i Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021).