Buscant vida més enllà de Neptú

Abans de parlar en condicionals i sobre especulacions, cal assentar les bases. Llavors, el més bàsic: què és un exoplaneta? En termes generals, es tracta de qualsevol planeta que orbite una estrella diferent del Sol, és a dir, que no pertany al nostre sistema solar. El motiu que ens porta a estar, ací i ara, parlant de planetes a milers d’anys llum de nosaltres és el descobriment de l’equip de la Universitat de Lieja dirigit per l’astrònom Michaël Gilon: condicions d’habitabilitat en el sistema Trappist-1. En aquest sistema, els exoplanetes orbiten Trappist-1, una estrella nana i ultra freda, a una distància propera als 39 anys llum de nosaltres. Dels set planetes que orbiten al seu voltant, tot indica que hi ha tres que estan dintre de la considerada zona d’habilitat, això és, la ubicació idònia perquè puga haver aigua en estat líquid en la superfície.

Els exoplanetes

La primera detecció d’un exoplaneta, Dimidio, es va fer en 1992 però no es va confirmar fins a 1995 per Michel Mayor i Didier Queloz. Després d’aquest fet, el nombre de planetes extrasolars no ha fet més que augmentar a un ritme vertiginós. Ara bé, amb més de 3.500 exoplanetes descoberts, el terme planeta segueix sent adequat per a referir-nos a allò que està més enllà de Neptú? Els experts no ho creuen. Fernando Ballesteros, cap d’instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, considera que la definició de planeta hauria de basar-se únicament en de què estan fets i no en al voltant de què orbiten. En canvi, David Barrado, investigador del Centre d’Astrobiologia de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (INTA) i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), creu que, de moment, «la definició funciona prou bé per a treballar».

Recreació de la superfície d’un planeta del sistema Trappist-1. / Imatge: NASA – JPL-Caltech

Zona d’habitabilitat

Des de fa uns anys la vida extraterrestre és una especulació que va molt més enllà de les pel·lícules de ciència-ficció. Els experts afirmen que perquè aquest fet es puga donar són necessàries una sèrie de condicions: l’aigua líquida és la constant que es repeteix. El sistema Trappist-1 té tres dels set planetes en l’anomenada zona d’habitabilitat, la qual cosa permetria, en un principi, albergar aigua en estat líquid. És a dir, aquests tres exoplanetes –Trappist-1E, Trappist-1F i Trappist-1G­– estan suficientment prop de l’estrella perquè es done la possibilitat de tenir oceans en estat líquid, sempre que compten amb atmosfera.

«Aquesta regió d’habitabilitat depèn essencialment de la massa i l’edat de l’estrella. Hi ha uns factors que podrien ampliar la zona, però l’activitat geològica és essencial per al desenvolupament de la vida», comenta David Barrado.

Tot i aquesta esperança, els experts veuen improbable començar una carrera espacial a la recerca de vida. Fernando Ballesteros opina que «els sistemes que estan al voltant d’una nana roja han d’estar molt prop a ella perquè hi haja aigua, el que provocaria un encoratge gravitatori, és a dir, sempre mostrarien la mateixa cara a l’estrella i seria complicat tindre una temperatura normal, ja que no hi hauria un repartiment equitatiu».

Comunicació astrofísica: el poder de la NASA

Darrere de totes les persones amb perfils molts variats que treballen en la NASA, hi ha un equip de comunicació que ha aconseguit fer seu un descobriment en el qual sols eren partícips. El grup d’investigadors que ha portat a terme el descobriment estan sota la batuta de Michaël Gillon, de l’Institut d’Astrofísica i Geofísica de la Universitat de Lieja a Bèlgica. Els mitjans de comunicació no anaren més enllà de les dades proporcionades en la roda de premsa de l’agència aeroespacial nord-americana i els títols com «La NASA descobreix…» foren els més habituals que es llegiren l’endemà de la publicació del descobriment de la zona d’habitabilitat Trappist-1.

David Barrado reflexiona sobre el prestigi internacional de la NASA i les campanyes de comunicació en què s’inverteixen milions de dòlars. L’astrònom assegura que en el cas d’Europa no succeeix el mateix. La Universitat de Lieja a penes va fer una roda de premsa sobre aquest descobriment, encara que prou abans, en maig del 2016, ja parlaven en la seua pàgina web de Trappist-1, però cap mitjà generalista es va fer eco de la notícia.

«La NASA crea, en molts casos, una expectació irreal. És per això que ens cansem d’aquest model de comunicació i al final no fem res»

Fernando Ballesteros creu que té a veure la política de comunicació i els problemes legals de l’Observatori Europeu Austral (ESO, en les seues sigles en anglès) i, en general, amb els problemes de comunicació científica dels europeus. «La NASA crea, en molts casos, una expectació irreal, com en la notícia de l’arsènic, que després no tenia res a veure. És per això que ens cansem d’aquest model de comunicació i al final no fem res». Barrado té la mateixa opinió però afegeix que «els periodistes també tenen a veure ací». Segons l’astrònom: «Els mitjans sols es queden en una font, la NASA, i obliden la resta. Despersonalitzar l’equip de Gillon i englobar-ho en investigadors sols fa que agafen llunyania de la societat i no ens vegen com a part d’ella».