El dia vint-i-nou

Una vella endevinalla matemàtica plantejava el cas d’un estany on arriba un nenúfar invasiu que creix el doble de la seua grandària cada dia. Els científics estableixen que en trenta dies cobrirà l’estany complet, deixant les aigües sense llum ni oxigen. La pregunta era quin dia calia actuar per a salvar l’estany. Encara que la resposta algebraica és el dia vint-i-nou, sempre existeixen estudiants que argumenten que no és necessari esperar a aquest dia, quan el nenúfar cobriria ja l’estany, per a eliminar la planta invasora. De fet, afrontar la vida amb antelació, anticipant el que la nostra raó planteja com a inevitable, és una de les qualitats que distingeix l’espècie humana de la majoria dels animals. No obstant això, la història ens mostra que no prenem les nostres decisions d’aquesta manera, sinó que anem a remolc de les circumstàncies. La resposta mundial a la pandèmia del coronavirus ha deixat patent que, país per país, hem tornat a actuar quan la infecció ens ha explotat literalment en la cara. Per què actuem així? Ens condiciona la nostra naturalesa? Modifiquen en alguna cosa les crisis, infeccioses o ambientals, la nostra capacitat de resposta? Hi ha esperança que l’espècie humana aprenga d’aquest episodi, o la nostra inèrcia genètica ens portarà de nou a entropessar amb la mateixa pedra infecciosa?

Avisos previs

L’any 2002, una perillosa epidèmia de coronavirus va causar una alarma mundial en provocar síndrome d’insuficiència respiratòria aguda. Aquest virus, el SARS, tenia una letalitat del 9,5 %, es va originar a la Xina i pel que sembla provenia de ratapinyades. Els animals salvatges són reservoris naturals de virus que, d’una manera o un altre, poden saltar a l’ésser humà, sobretot si es tracta d’animals voladors com els ocells o les ratapinyades, que poden sobrevolar fàcilment granges i dipositar femta que infecten animals domèstics que després entren en contacte amb l’ésser humà. Encara que possible, aquest salt és infreqüent, i els éssers humans estem generalment fora de perill. La majoria d’aquests canvis d’hoste acaben en afeccions poc importants que passen desapercebudes. No obstant això, el cas de les ratapinyades és espinós perquè en ser mamífers tenen un sistema immunitari similar a l’humà, i en el cas dels SARS, per exemple, el receptor que utilitza el virus per a colonitzar l’animal és el mateix que en l’ésser humà. A més, la càrrega viral d’aquests mamífers voladors és enorme (Shipley et al., 2019). Després d’uns esforços internacionals de contenció, l’epidèmia es va poder frenar, i el virus va desaparéixer amb els quasi 800 morts que tristament es van produir. El mateix any, un altre coronavirus va saltar a l’ésser humà, també provinent de la ratapinyada, en aquest cas probablement usant el camell com a intermediari. El MERS va tindre l’epicentre en la península aràbiga i, amb una mortalitat del 34 %, tampoc va arribar a ser pandèmia. En el 2007, diversos viròlegs van deixar a un costat el normalment neutre i fred estil dels articles científics per a indicar, directament, que la combinació de mercats d’animals salvatges a la Xina i la càrrega viral dels mateixos era una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar (Cheng et al., 2007).

«Aquest món global en l’àmbit econòmic es va veure incapaç d’orquestrar una resposta contundent i uniforme a l’amenaça de la pandèmia»

Un altre avís a banda dels coronavirus el va donar el virus de l’Ebola. En aquest cas, la mortalitat era tan alta –pròxima al 50 %–, el contagi tan directe i els símptomes tan greus, que els pacients infectats no tenien quasi oportunitat de transmissió. Així i tot, l’esglai va ser majúscul i la humanitat va tindre la sort que es va originar en zones rurals del continent africà sense massa trànsit. No obstant això, no cal abaixar la guàrdia perquè, com veiem aquests dies arran dels brots d’Ebola a Àfrica Occidental, el virus no ha sigut erradicat, ni de bon tros. Però a la quarta va ser la vençuda: a finals de 2019 el SARS-CoV-2 va saltar a l’humà de nou a la Xina i va arribar a una ciutat vibrant amb milions d’habitants, encara que aquesta vegada amb una menor mortalitat. De fet, la gent jove i sobretot els nens resulten ser en un gran percentatge asimptomàtics, de tal manera que poden actuar com a vectors silenciosos del microorganisme. L’intens trànsit aeri, les aglomeracions humanes en grans esdeveniments i l’aparent llunyania del país asiàtic van fer la resta. En un parell de mesos, el virus s’havia estés per tot el món, global en l’àmbit econòmic i comercial, però que no acaba d’entendre que també ho és per a les espècies invasives, ja siguen aquestes morruts rojos que destrossen els palmerars, perilloses vespes assassines, mosquits tigre transmissors de malalties ara com ara tropicals, o enemics molt més silenciosos i causants d’epidèmies. Els països no van escoltar els avisos de la Xina, l’OMS, l’Iran, i fins i tot la pròxima Itàlia. La globalització es va materialitzar en forma de virus amb embolcall de corona, i aquest món global en l’àmbit econòmic es va veure incapaç d’orquestrar una resposta contundent i uniforme a l’amenaça.

A Corea del Sud, per exemple, van decidir fer controls massius a la població per a determinar qui tenia i qui no la infecció. Això va resultar ser extraordinàriament efectiu, en poder identificar a portadors sans i fins i tot totalment asimptomàtics als quals es va aïllar. A Espanya, amb un sector biotecnològic abandonat i poc desenvolupat, ni tan sols es podien proporcionar reactius homologats per a realitzar els tests, per la qual cosa el país va quedar a costa de kits estrangers, que van arribar tard i malament. De la nit al dia, el món sencer va quedar desproveït de material perquè ningú havia fet apilament amb antelació, la qual cosa va portar els governs a requisar-lo i fins i tot a recórrer a pràctiques poc ètiques per a arrabassar-se equipament entre països. A la Xina, la població va obeir rigorosament als seus dirigents després d’unes mesures tan extremes que a la resta del món es van associar a un règim totalitari i a estratègies anacròniques que es pensava que mai farien falta en la moderna i medicalitzada Europa, on els científics i els reporters parlaven amb sorna d’un virus que en realitat era com una grip. Al Regne Unit, el primer ministre va recórrer inicialment a la «immunitat de ramat», permetent –i fins i tot incentivant– la població a exposar-se al patogen en vistes de la seua poca letalitat en joves, aïllant als majors i persones de risc. Als Estats Units, on 38 milions de persones no tenen assegurança mèdica, el president va argumentar que la naturalesa dels seus conciutadans no era la d’amagar-se davant el perill i que la majoria dels ancians del país estarien disposats a morir arribat el cas si això suposava no trencar el somni americà dels seus joves. Al Brasil, el president Bolsonaro feia acudits d’aquesta «grip» i el seu homòleg a Mèxic, on milions de persones viuen al carrer, es mofava davant els mitjans de no necessitar gel desinfectant i que la Verge de Guadalupe els protegiria. Al final, tots aquests països han acabat prenent les decisions extremes xineses que recorden més als temps de la pesta bubònica que a l’era digital i global del segle XXI. La pregunta és, per tant, si aquesta falta de previsió va ser fruit d’una mala informació sobre el que es venia a sobre o si va ser conseqüència d’una valoració absolutament equivocada d’aquesta. A favor de la primera idea, cal recordar la incompleta i en molts casos errònia informació que es tenia sobre el virus: la ciència es va precipitar i, a fi de proporcionar dades sobre l’amenaça de manera immediata, es van publicar desenes d’articles amb molt poca solidesa, amb una grandària mostral tan xicotet i amb una evidència tan qüestionable, que no haurien sigut publicats en altres circumstàncies. A favor de la segona, cal dir que la informació va arribar fluida, les editorials científiques van posar tot el contingut de les seues revistes en obert en una decisió sense precedents, l’OMS va indicar des del principi i fins a l’avorriment la seua recomanació de realitzar tests, i el món globalitzat i hiperconnectat es va encarregar que tinguérem testimoniatges en primera persona de metges –tant xinesos com italians– avisant del contagiós del patogen i de les seues fatídiques.

«La pèssima gestió, és un tema conjuntural d’aquesta pandèmia o deriva de la mateixa naturalesa humana que ens fa confiar en un desenllaç feliç encara que les dades ens suggerisquen el contrari?»

Enmig d’aquest tremend KO col·lectiu, les tertúlies i xarxes socials es van omplir d’una consigna clara: eixiríem reforçats d’aquesta crisi. Però davant els ulls atònits de la ciutadania, país rere país, a excepció de casos aïllats i significatius com el de la Xina, hem anat caient, inexplicablement, en una segona i tercera onada del virus amb nombres desorbitants que superen el milió d’infectats en molts països. Per tant, aquesta pèssima gestió, és un tema conjuntural d’aquesta pandèmia o deriva de la mateixa naturalesa humana que ens fa confiar en un desenllaç feliç, encara que les dades ens suggerisquen el contrari? En aquest sentit, és interessant assenyalar que, any rere any, les enquestes del CIS reflecteixen com els espanyols que estan en pitjor situació econòmica que l’any anterior consideren, d’una banda, que la situació econòmica del país no millorarà a mitjà termini, però –això no obstant– que la seua situació particular serà millor a l’any següent. Podria estar l’ésser humà dissenyat per a ser optimista? És aquesta previsió a millor la que ens motiva a lluitar i emprendre? És la mateixa que ens espenta a continuar apostant a la ruleta o jugar a la loteria tot i que les probabilitats de guanyar són ínfimes? La mateixa, potser, que ens fa restar importància a la probabilitat que un virus mortal s’estenga per la nostra ciutat, fins tindre la pandèmia a les portes de casa? És difícil estimar el percentatge d’optimistes i de pessimistes en l’espècie humana, però a la vista de les circumstàncies, la majoria de la població va pensar que no es veuria afectada pel virus. Va haver-hi per descomptat gent més realista que sí que va considerar la necessitat de preparar-se per al pitjor, però aquesta aposta per la previsió va ser en general titllada de pessimista per una majoria curtterminista. Curiosament, els polítics de la majoria dels països no van apostar per ser previsors sinó per donar una imatge de seguretat i superioritat on l’economia anava a prevaldre i on la confiança en els seus sistemes sanitaris anava a poder fer front a l’amenaça invisible. Així doncs, en aquesta versió moderna de la rondalla, als polítics els va tocar el paper de cigala, i als científics el de formigues malastrugues.

Curtterministes versus llargterministes

Tot sembla apuntar al fet que patim una incapacitat de resposta comuna que, almenys en l’actualitat, ens limita bastant com a espècie en aquesta mena de situacions. El premi Nobel de Medicina Konrad Lorenz, pare de l’etologia comparada, dedicada a l’estudi del comportament animal i humà des d’una perspectiva evolutiva, ens va fer veure fa ja algunes dècades aquests aspectes de la condició humana. Les seues observacions van concloure que, per a una part considerable de la població, els esdeveniments ocorreguts fora del seu entorn geogràfic d’acció i influència, sempre són viscuts com una cosa llunyana, poc o gens amenaçadors, per als quals no és necessària una resposta pròpia i immediata. No és el mateix –explicava– la mort de persones que viuen allunyades de nosaltres, posem per cas, que la de pròximes (Lorenz, 1974). Argumentava que aquesta predisposició, sens dubte poc empàtica, insolidària i èticament qüestionable avui, no naixia d’una resposta raonada, conscient i voluntària, sinó més aviat de la nostra profunda i atàvica condició animal a la qual tots estem subjectes. Tres venien a ser els motius d’aquest comportament: d’una banda, l’estricte distanciament físic del problema que ens manté, aparentment, fora de l’amenaça; per una altra, la baixa probabilitat que les persones afectades estiguen emparentades (genèticament o emocionalment) amb nosaltres; i, finalment, un mecanisme psicològic regulador de l’estrés que impedeix que ens vegem afectats seriosament per la mort de persones o qualsevol altre desastre ocorregut en el planeta fora del nostre àmbit d’influència. No sembla desficaciat pensar que un mecanisme de defensa així concebut haja evolucionat per a regular de manera inconscient la nostra conducta i, amb ella, les nostres capacitats de resposta i la nostra probabilitat de supervivència. Encara que no sempre és així: un nombre també considerable de persones no senten aquestes limitacions i mostren enfront dels problemes aliens i llunyans un grau de vinculació emocional semblant al que sentirien si foren propis i pròxims. Podrien encaixar aquests aspectes del perfil psicològic humà amb els quals ens hem referit com a curt i llargterministes? Són els primers més proclius a deixar els assumptes córrer fins a veure què succeeix, mentre que els segons, previsors proactius, estan emocionalment més vinculats a possibles catàstrofes foranes? Són aquestes respostes alternatives expressió d’atàviques estratègies adaptatives que van tindre, en algun moment de la nostra història evolutiva, un interés per a la nostra supervivència? Existeix una cridanera polaritat en allò que col·loquialment anomenem perfil psicològic, posada de manifest en les respostes que concebem i estem disposats a dur a terme davant un bon nombre de problemes que com a espècie se’ns plantegen. A grans trets, les societats lliures apareixen fortament dividides en dos grans blocs de comportament, als quals, també de forma molt general i sense entrar en matisacions, podríem denominar com llargterministes i curtterministes. El perfil llargterminista estaria constituït per persones capaces, entre altres coses, de projectar el futur de forma compromesa i solidària en el present, assumir la seua responsabilitat i dur a terme accions i estratègies que permeten una millora dels esdeveniments col·lectius esdevenidors. Mentre els inclinats a manifestar un perfil curtterminista, sent capaços igualment de projectar els esdeveniments esdevenidors en el present, no se sentirien inclinats a prendre partit com a elements actius del conjunt, sinó que preferirien mantenir-se una mica al marge i adoptar criteris i estratègies que mantingueren o milloraren el seu estatus i el del seu entorn immediat a curt termini.

Sembla haver-hi indicis suficients per a pensar que ens trobem, en realitat, davant dues estructures mentals de pensament, originades molt al començament de la nostra condició d’espècie. Dues estratègies de pensament que degueren tindre un origen adaptatiu en permetre’ns flexibilitzar i ampliar l’espectre de possibles respostes per a millorar la nostra supervivència: anticipant-nos a eventuals i futurs problemes que podien ser entrellucats i que ens afectaven com a grup o, per contra, ignorant-los per a centrar-nos en el present i així resoldre les necessitats immediates. Imaginem un grup d’humans paleolítics que, acuitats per la desaparició de les grans preses, es vera en la tessitura d’adoptar una resposta activa o passiva. Convinguem que una resposta activa podria ser desplaçar-se després de les seues preses: seguir als grans ramats allà on es desplaçaren; i que, per contra, una resposta passiva estaria relacionada amb la decisió de quedar-se i adaptar la dieta en el terreny conegut, confiant en la recol·lecció de vegetals i la caça de petites peces. Donada la impossibilitat de preveure els esdeveniments futurs i, en conseqüència, quina de les alternatives seria l’encertada, adoptar una o la contrària dependria del caràcter curt o llargterminista de cadascun dels individus del grup. En aquestes circumstàncies, comptar amb una alternativa en la resposta, encara que fora a costa de la separació del grup, no hi ha dubte que resultava la millor de les opcions, assegurant, almenys, la supervivència d’una part del grup o, en el pitjor dels casos, augmentant la seua probabilitat. Quina proporció de curtterministes i llargterminista va existir en les societats ancestrals? L’aplicació de la teoria de jocs al comportament animal pot donar-nos alguna resposta (Wright, 2005). El desaparegut John Maynard-Smith va proposar que les estratègies de comportament aconsegueixen unes proporcions que poden ser inicialment variables però que, al llarg del temps evolutiu, s’estabilitzen en uns valors matemàticament mesurables sobre la base del seu valor adaptatiu (Maynard-Smith, 1984). Per exemple, imaginem una població de caçadors on existeix un individu que la seua genètica li indueix a robar peces caçades pels seus congèneres. En estalviar-se l’esforç, temps i risc de la caça, aquest individu prosperaria i acabaria tenint major descendència, transmetent els seus gens o els seus hàbits. Amb el pas de les generacions, els lladres augmentarien en proporció, però arribaria un moment en què no tindrien accés a suficient menjar perquè el nombre de caçadors disminuiria. D’aquesta manera, ser lladre seria menys adaptatiu, i de nou existiria un avantatge pel fet de caçar el propi menjar. Després del pas del temps, la població aconseguiria un equilibri, en el qual les proporcions de lladres i caçadors (diguem un 20 i un 80 per cent, respectivament) serien estables en el temps. Si apliquem aquest concepte d’estratègies evolutivament estables als curt i llargterministes, també esperaríem tindre totes dues tendències en la població, uns solucionant els problemes immediats i rutinaris, i altres, probablement en menor proporció, amb capacitat de preveure problemes i aportar solucions anticipades.

«L’actual pandèmia ha posat a prova la nostra capacitat de resposta davant eventuals crisis mundials i, certament, no hem eixit molt ben parats»

Aquesta tendència al curt o al llarg termini pot no ser una cosa totalment determinant i és lògic pensar que l’experiència jugue un paper en aquests comportaments, de tal manera que individus de major edat siguen més llargterministes. No obstant això, alguna tendència merament genètica és també evident, i fins i tot de diferències entre sexes. Els estudis de psicologia i de gestió d’empreses mostren, per exemple, que les dones són generalment més previsores i prenen més decisions pensant en el bé comú o en beneficis a llarg termini, mentre que els homes solen ser més individualistes i prendre les decisions pensant en beneficis a curt termini. En aquest sentit, no podem passar per alt que molts dels països que semblen haver fet front a la pandèmia amb major previsió són dirigits per dones, tal com demostren les dades de morts o infectats per milió d’habitants a Nova Zelanda, Alemanya, o Taiwan, entre altres. Alguns dels majors desastres en la previsió de les conseqüències del coronavirus, així com els principals negacionistes del canvi climàtic, són, per contra, majoritàriament homes. Si assumim la hipòtesi del curtterminisme com a certa, la nostra incomprensible deixadesa davant els esdeveniments que se’ns venien a sobre podria doncs tindre una explicació – que no una justificació- en la mateixa condició humana. Encara que aquesta contraposició, dualitat o flexibilitat en la resposta davant un eventual problema que pot afectar a tot el grup –en el nostre món globalitzat a tota l’espècie– degué tindre un clar avantatge adaptatiu en el passat, en l’actualitat aquesta estratègia evolutiva no sembla tenir sentit. Els coneixements actuals ens permeten, davant una àmplia casuística de futures crisis, predir i modelar els possibles escenaris futurs per a actuar en conseqüència, la qual cosa no era possible en una societat primitiva. D’ací ve que allò que va poder desenvolupar-se com una estratègia evolutivament estable, avui només s’expressa com una recalcitrant divergència d’opinions que ens enfronta i ens impedeix unificar esforços i accions darrere d’un objectiu comú.

Perspectives futures

Davant la previsible crisi global que se’ns ve damunt, dels efectes de la qual a curt termini tenim ja sobrades evidències, sembla raonable considerar les nostres capacitats i aptituds com a espècie per a establir respostes més eficaces i ajustades a la condició humana. De fet, el coneixement d’aquests aspectes de la nostra naturalesa podria ajudar-nos a gestionar millor les crisis globals. Per exemple, la gestió de la pandèmia del SARS-CoV-2 ens suggereix la necessitat de posar al capdavant de les nostres institucions i llocs en els quals es prenen decisions que ens afecten a tots com a espècie a llargterministes capaços de preveure els esdeveniments i d’adoptar estratègies amb visió de futur. Aquestes mesures a llarg termini poden transcendir les fronteres i, per tant, haurien de reforçar-se també en organismes supranacionals que no estiguen pressionats per períodes de legislatura. En aquest sentit, si alguna cosa ens ensenya aquesta pandèmia és que la globalitat no ha de limitar-se merament a allò econòmic i comercial, sinó que és un concepte que ha d’anar encaminat també a solucions de problemes com els sanitaris o els ambientals.

«La globalitat no ha de limitar-se a allò econòmic i comercial, sinó que ha d’anar encaminada també a solucions de problemes com els sanitaris o els ambientals»

De fet, no és casualitat que aquests aspectes globals estiguen relacionats: els estudis de canvi climàtic i de disminució de la biodiversitat, per exemple, han demostrat que les infeccions poden estar relacionades amb tots dos processos. Les contínues i massives extraccions de fauna salvatge, bé per al seu consum, com a animals de companyia o per a usos medicinals, unit al seu trànsit globalitzat, configuren l’escenari perfecte per a la introducció d’espècies exòtiques invasores i l’aparició de zoonosi com les descrites en les últimes dècades. Així queda reflectit en un recent estudi que estableix la correlació entre la pèrdua de biodiversitat, la sobreexplotació dels sistemes naturals i l’aparició de noves malalties víriques (Johnson et al., 2020). Els ecosistemes que mantenen en bon estat l’estructura de les seues comunitats i els fluxos de matèria i energia associats presenten major capacitat de resiliència i, amb ella, d’esmorteir les alteracions del sistema, siguen aquestes o no d’origen antròpic. Aquest efecte protector davant infeccions per dilució de les càrregues víriques es coneix des d’antic i va ser ja exposat fa una dècada (Keesing et al., 2010) i poc després demostrat per P. T. J. Johnson i D. W. Thieltges (Valladares, 2020). L’actual pandèmia ha posat a prova la nostra capacitat de resposta davant eventuals crisis mundials i, certament, no hem eixit molt ben parats. Faríem bé, per tant, a revisar els nostres comportaments i a ser conscients de les limitacions que ens condicionen com a grup, ajustant-nos a les nostres capacitats per a centrar millor una resposta col·lectiva davant crisis globals. Sens dubte estem subjectes, com la resta de la vida, a una història evolutiva que ens possibilita, però també ens limita en aqueixa capacitat de resposta com a espècie. Rebutjar aquestes consideracions és persistir en l’error. És innegable que la crisi pandèmica ens indica que no s’ha escoltat la ciència amb antelació, amb unes conseqüències nefastes. I això a pesar que no es tracta de la crisi més gran a la qual realment ens enfrontem, que és sens dubte la del canvi climàtic, davant l’amenaça del qual tampoc hem sigut capaços de prendre decisions globals que proporcionen una mica d’esperança. Significa això que també ens ha esclatat la bomba de la crisi climàtica en la cara? Actuarem també el dia vint-i-nou?