Arriben les festes de Nadal i els pessebres típics d’aquesta època de l’any omplen els carrers i les cases. Els betlems nadalencs representen escenes situades en Palestina o Egipte en temps de l’Imperi Romà i s’hi inclouen persones, animals, edificis i plantes. Una de les plantes més representades és la figuera de pala, perquè situem aquestes escenes en llocs principalment desèrtics. No obstant, la inclusió d’aquesta espècie és errònia.
En el llibre autobiogràfic Naufragios de Álvar Núñez, Cabeza de Vaca, de 1542, l’autor narrava els naufragis que havia patit al golf de Mèxic. Hi descrivia, agraït, com va salvar la vida, ferit, nu i famolenc, gràcies a uns fruits punxosos que li van oferir uns «indis» per als quals eren el menjar més desitjable: «Para ellos el mejor tiempo es cuando comen tunas, porque entonces no tienen hambre, y todo el tiempo se les pasa en bailar, y comen de ellas de noche y de día.» Aquelles tunas, que tantes alegries oferien als nadius amerindis, de Florida al Yucatán, eren les figues de pala del gènere Opuntia, uns fruits que actualment també podem collir i menjar, durant la tardor, a la vora de la Mediterrània.
Aquesta família de plantes, les cactàcies, pren el nom del gènere Cactus, que Linné va manllevar del nom que donaven els grecs a la carxofa punxosa (Cynara cardunculus), kaktos, i en el qual va incloure les vint-i-dues espècies que es coneixien en l’època.
«La presència de la figuera de pala en els diorames que representen el naixement de Jesús és un anacronisme similar al de situar canons a les muralles de Jerusalem, i fins i tot menor que si es representara Colom comunicant-se mitjançant un telèfon mòbil»
De totes les cactàcies provinents del continent americà, tan sols una s’ha instal·lat a Europa, l’Opuntia ficus-barbarica (o ficus-indica), un cactus de múltiples rames articulades i aplanades, «pales», que des del segle xvi resideix en els ambients assolellats del litoral mediterrani, fàcilment localitzable gràcies a la seua arquitectura tan inequívoca com inesperable.
En ser portada a Europa, les diferents llengües van tractar de donar un nom a la nouvinguda, que en la major part dels casos va ser de caràcter descriptiu i relacionat amb uns altres fruits més coneguts, com el valencià figa de pala (⇔ figuera de pala, palera), el castellà higo chumbo (⇔ chumbera) o l’anglès prickly pear (“pera espinosa”). En uns altres, es va al·ludir a un pretès origen geogràfic, tot i que equivocat en la major part dels casos, com en el galaicoportuguès figueira da India, l’euskera indiapico, l’italià ficco d’India, el francès figuier de Barbarie, o el català oriental figuera de moro.
Ara bé, tot i que era excusable la ignorància geogràfica en els nostres avantpassats, no ho és la ignorància geohistòrica en l’actualitat. En molts pessebres nadalencs es col·loquen paleres (i fins i tot piteres, ambdues americanes) com a part del paisatge vegetal de Palestina o d’Egipte. Atès que en l’època romana encara no es coneixia Amèrica, la seua presència en els diorames que representen el naixement de Jesús representa un anacronisme similar al de situar canons a les muralles de Jerusalem, i fins i tot menor que si es representara Colom comunicant-se mitjançant un telèfon mòbil.
