Cavanilles, un personatge polèmic

Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) és possiblement el científic valencià més reconegut popularment, una figura representativa del final d’una època i un exemple de conjuminació dels vessants de gabinet i de camp en el seu treball naturalista.

Cavanilles era, amb certesa, un curiós insadollable. També, però, un ambiciós impossible d’acontentar. A la seua indiscutible capacitat científica i de treball, unia un delerde promoció social. Açò li va atraure l’enemistat de molts col·legues. Les dissensions i polèmiques, a voltes circumscrites a l’àmbit de l’estricta pràctica científica, però més aviat contaminades d’altres aspectes vitals, són una constant en la seua trajectòria. Després de mort, ha continuat sent objecte de controvèrsia. Cavanilles ha estat defensat per alguns autors com a víctima de les maquinacions dels que no podien suportar el seu èxit. Uns altres l’han vist com un exemple de senyoret amb poca vergonya que s’aprofitava del treball aliè, com quan emprava materials fatigosament recollits per uns altres, sovint amb perill de la
pròpia vida, mentre ell era confortablement al jardí madrileny.

Hi ha qui el veu com un exemple culminant de la Il·lustració a Espanya. I hi ha qui troba que no entengué ni volgué entendre el veritable esperit il·lustrat. Cavanilles és, al capdavall, fill d’una època que ja permet, també a casa nostra, ser ben considerat en societat, fins i tot dedicant-se a coses tan aparentment improductives com classificar plantetes. Cavanilles és un veritable professional de la història natural, una tradició de coneixement que havia trigat molt a tenir professionals. I quan hi ha una possibilitat de professionalitzar-se, és lògic que les disputes entre els estudiosos acaben per anar més enllà de la simple discussió científica: un desig de saber, amb un desig de guanyar- se bé la vida amb aquest saber.

Cavanilles representa també un moment històric que acusa la dissociació creixent entre una tradició religiosa fortament arrelada al llarg dels segles –però que mostrava senyals de feblesa a l’hora de continuar sent el gran referent d’ordenació de la societat– i els nous corrents que estaven propugnant des de feia algunes dècades precisament un canvi de referència que obligava a una consideració diferent de la religió tradicional –seductors però no sempre ben argumentats.

Si caiem en el tòpic de la Il·lustració anticatòlica, és fàcil desqualificar Cavanilles com a il·lustrat. El problema és que no tota la Il·lustració, ni de bon tros, era anticatòlica. Si pensem en categories de moralitat descontextualitzades, és fàcil debel·lar el Cavanilles catòlic. Cavanilles era un sacerdot catòlic, certament un tant venal, per no dir que molt mundà, preocupat per ocupar càrrecs ben dotats… i per fer un poc millor el món. Finalment, Cavanilles és també un exemple de com la integració del treball de camp i del treball de gabinet per part dels naturalistes és un assumpte més greu del que podia semblar.

Les Observaciones de Cavanilles van ser fruit dels seus viatges per les terres valencianes, textos que el botànic va acompanyar amb gravats basats, en molts casos, en dibuixos seus presos del natural. A la imatge: Vista d’Alcoi. Tinta i llapis sobre paper. Les diverses disciplines que abraça fa que haja estat esmentada en multitud d’ocasions per geògrafs, demògrafs, historiadors o cronistes.

Amb pràctica de camp –hi tenim el seu periple valencià, però també les seues herboritzacions a França o les regions centrals ibèriques– excel·lirà, però, pel seu treball de gabinet, sovint basat en els materials que uns altres recolliren. Açò era una pràctica ben comuna a l’època, i ho continuarà sent després. Cal, així, ser cautelosos i no projectar lleugerament la dicotomia de les imatges romàntiques dels exploradors de camp –i de cor– oberts, dinàmics, arriscats i fascinants, contraposades a les dels erudits de gabinet –i de cap– tancats, sedentaris, còmodes i desencisadors, en l’anàlisi del nostre personatge. Qui és més significatiu, el Cavanilles viatger per les terres valencianes o el Cavanilles taxònom de les plantes d’arreu del món? La significació ve, més aviat, d’entendre com i fins a quin punt aconseguí conjuminar ambdós vessants.

Text extret d’Els nostres naturalistes, un conjunt de dos volums editats per Monografies Mètode a càrrec de Jesús Ignasi Català, Josep Maria Camarasa i amb il·lustracions de Mª Inmaculada Martínez Martí. Els nostres naturalistes ha estat guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or 2009.

© Mètode 2021
Professor titular d’Història de la Ciència. Universitat Cardenal Herrera-CEU (València), CEU Universities.

Patronat de la Fundació Carl Faust. Blanes (Selva).