Entrevista a Angela Saini

«Cal estudiar la raça com un fenomen social, no com un de biològic»

Periodista de ciència i escriptora (Regne Unit)

Angela Saini

En 1907, a París es va celebrar una gran exposició colonial en el  Jardí d’Agricultura Tropical del Bois. Allà es van recrear cinc poblats diferents on, a més de construccions i paisatges típics, hi havia persones de carn i ossos pertanyents a la cultura representada. Gairebé dos milions de visitants passaren per aquell zoològic humà en sis mesos, alguns observant bocabadats el que consideraven un exotisme més; d’altres prenent notes que assentarien les bases del racisme científic.

En el seu llibre Superior, la periodista científica Angela Saini (Londres, 1980) descriu la seua visita a aquest indret (en les seues paraules, una mena de «Disneylandia eduardiana»), un parc obert al públic però sense massa indicacions, amb els monuments en runes i cap cartell que explique per què hi són. Una bona metàfora del que ocorre amb el passat colonial de tantes nacions: una relíquia vergonyosa de la qual es prefereix no parlar.

No és la primera vegada que Angela Saini posa el focus en les confusions i prejudicis que afecten la recerca científica. Si en la seua obra prèvia, Inferior, Saini se centrava en com la ciència ha estudiat les diferències entre dones i homes, en Superior l’autora ens porta als orígens del racisme científic per a mostrar-nos les seues ramificacions. La ciència de la diferència humana va nàixer en els anys del colonialisme i l’esclavisme; es va dividir el món en races i es va situar la raça blanca en un escalafó biològic superior a la resta, per tal de justificar la conquesta de territoris, el robatori de riqueses i l’aniquilació de poblacions. Inevitablement, aquests fets han deixat pòsit en la recerca científica fins a l’actualitat i Saini ho aborda sense titubejos.

Superior, publicat en anglès en 2019, va ser considerat «Llibre de l’any» per mitjans com el Financial Times, The Guardian o The Telegraph, a més d’estar inclòs entre els deu llibres de 2019 de la revista Nature. Tal com ens explica l’autora, aquest llibre va provocar irades reaccions entre grups supremacistes blancs, però també que molts científics i institucions volgueren comptar amb ella per a treballar cap a un estudi de l’ésser humà allunyat del racisme científic. De fet, la revista Prospect va incloure Angela Saini en la llista dels 50 pensadors o intel·lectuals més importants de 2020. Aprofitant la publicació en castellà de Superior: el retorno del racismo científico (Círculo de Tiza, 2021), parlem amb ella.

El seu llibre mostra com el concepte biològic de raça no funciona ni proporciona mai dades fiables. Per què encara tants investigadors l’usen en la seua recerca?

Crec que té a veure amb la manera en què vam començar a pensar en les diferències entre humans ja des del principi, des de la Il·lustració en avant, en el naixement de la ciència occidental moderna. Es van assumir certes suposicions sobre l’espècie humana; algunes tenien a veure amb el gènere –per exemple, que les dones no eren iguals als homes en termes intel·lectuals– i altres, amb la raça i l’etnicitat. La idea de dividir els humans en grups distints ja és política, perquè no és quelcom que es done a la biologia. La biologia no discrimina els humans en grups distints, resulta que som molt homogenis. De fet, som una de les espècies més homogènies del planeta. A més, la manera de dividir-nos sempre dependrà de les idees polítiques i de la societat en què vivim. Així, quan els científics europeus van assentar unes determinades categories, estaven influenciats pel món en què vivien. Estaven influenciats pel colonialisme, per idees sobre la superioritat europea, sobre l’esclavitud… Totes les jerarquies d’aquella societat van importar-se a la ciència de la diferència humana i van esdevenir la base de la recerca. I durant centenars d’anys, això és el que han usat els investigadors en el seu treball. Les suposicions racials, com les de gènere, van integrar-se a la recerca científica des de l’inici, i és molt difícil desfer-se d’aquestes idees un cop estan ben arrelades dins de nosaltres, dins de l’establishment.

A més d’aquestes idees arrelades i prejudicis consegüents, creu que hi ha una mica de cientisme en aquesta qüestió?

Sí, ho crec, i de fet bona part del meu treball durant els últims anys s’ha concentrat en aquest problema. Hi ha certa arrogància i supèrbia en un estament que es considera a si mateix completament objectiu, per sobre de la societat i de la política, i que res d’això és un problema per a nosaltres els científics perquè lidiem amb dades empíriques, i aquestes es troben més enllà de la quotidianitat les persones. Això no ha estat cert mai. Els científics són humans com la resta de nosaltres, es troben a dins de la societat i s’hi veuen afectats. Les preguntes que plantegen sempre es veuran influenciades per la societat i si no reconeixen aquest fet, estan caient en les mateixes trampes en què van caure els científics del segle XIX. Per exemple, mirant al seu voltant i assumint que la desigualtat té una causa biològica. Per descomptat, això no és així, sinó que la desigualtat és un producte de diferents factors i hem de considerar-los tots.

Angela Saini

Portada de l’obra d’Angela Saini, publicada en castellà per l’editorial Círculo de Tiza.

En lloc de tractar de descobrir diferències genètiques entre éssers humans que bàsicament tenen un aspecte diferent, quines preguntes podria plantejar la ciència per a entendre millor, per exemple, la salut de les persones?

M’agradaria veure una ciència de la diferència que ens mire com a individus, que entenga que cada persona és única i una confluència de diferents factors. No només la genètica, sinó la manera en què vivim, on vivim, la dieta que tenim… La majoria de les coses que maten els éssers humans, com a mínim a Occident, són malalties cardiovasculars, accidents cerebrovasculars… Coses que depenen molt de la manera en què vivim. Així, m’agradaria que la ciència de la diferència humana tinguera en compte tots aquests determinants socials a banda d’analitzar els nostres cossos. Hem de recordar que la majoria de les diferències humanes les trobem a escala individual, no grupal. Hi ha molt poques malalties que mostren diferències entre grups de població, i fins i tot en aquest cas parlem en termes estadístics: no és que hi haja un gen que només tenen els membres d’una població que no s’hi trobe en cap altra. No hi ha gens «negres», ni «blancs» ni «marrons». Hem d’entendre això si realment volem un sistema de salut personalitzat.

En el llibre, hi trobem d’una banda, científics que usen les estructures científiques com el sistema de publicació acadèmica per a justificar les seues creences racistes (amb bona dosi de cherry-picking) i d’altra, investigadors que es consideren antiracistes però que pensen que caldria explorar millor el concepte de raça biològica. Pensa que la segona perspectiva d’alguna manera ajuda a mantenir la primera dins l’esfera científica, encara que siga de forma marginal?

Sí, la confusió de termes és el que realment fa possible que aquestes idees continuen vives. El relat que les sustenta té la presència suficient dins la ciència mainstream, encara s’hi creu el suficient en la raça biològica com perquè aquesta continue dins l’equació, quan l’hauríem d’haver tret fa molt de temps. Si la mantenim dins l’equació, ha de ser com a factor social. Per exemple, fa cent anys els científics del Regne Unit solien pensar que les classes socials eren genèticament diferents, que les persones pobres d’alguna manera eren més dèbils que les riques. Per norma general, ja no pensem així i el mateix ha d’ocórrer amb la raça. Cal que l’estudiem, però com a fenomen social, no com a un de biològic, de la mateixa forma que ho fem amb la classe social. Per exemple, les persones nord-americanes negres tenen taxes de mortalitat més altes que les blanques en gairebé qualsevol cosa, però això no es deu a la seua «negritud». Les persones viuen vides molt diferents d’acord amb la percepció social de qui són i de les seues circumstàncies i, per tant, de com són tractades en aquest món. Però trobe que aquesta fina línia de vegades es confon i és fàcil que s’acabe pensant que també hi ha diferències genètiques.

Encara que siga un fenomen més aviat marginal i localitzat en certs grups, com pot acabar el racisme científic reforçant els estereotips racials en la societat?

Hi ha dues maneres d’abordar la diferència humana: una és dir que som pràcticament iguals per dins, i que hi ha algunes diferències marginals entre individus i també diferències encara més menudes entre grups de població. L’altra és concentrar-se en aquestes diferències marginals. La narrativa que s’escull és la que guiarà la manera dels públics de pensar en la diferència humana. Em preocupa que els científics s’hagen concentrat molt en aquestes diferències i no hagen emfatitzat prou les similituds entre nosaltres, quan el cert és que som pràcticament iguals sota la pell. Per exemple, al Regne Unit s’han donat certes reticències per part de grups ètnics minoritaris cap a la vacuna de la COVID-19. Hi ha gent que m’ha preguntat: «És segura per a mi? Soc negre, i crec que no s’ha provat en gent negra». I la qüestió és que no importa en qui s’ha provat la vacuna, mentre la mostra haja sigut prou àmplia. No som tan diferents per dins com perquè un medicament que es prova en persones blanques puga no funcionar en persones negres. Però com que el relat al voltant de la raça i la salut s’ha centrat tant en les petites diferències, l’imaginari públic arrossega la impressió que aquestes diferències són molt destacades, quan gairebé no importen. Per tant, trobe que els científics han d’acceptar una mica de responsabilitat per això, així com els mitjans. Perquè tot és qüestió de narratives, de la forma en què expliquem històries i, en concret, la història de la diferència humana. Així que no culpe els públics quan de vegades cauen en aquests malentesos.

En un dels últims capítols del llibre, de fet, explica com als Estats Units un medicament per a la hipertensió va ser aprovat per a ser venut només a persones negres…

Sí, això té a veure amb mites racials sobre la hipertensió [com a malaltia que afecta més les persones negres]. Aquesta en particular fa molt de temps que hi és, sobretot als Estats Units però també al Regne Unit. És cert que es veuen més pacients negres amb hipertensió, però hem de recordar que aquesta és una malaltia que depèn molt de la forma de viure, i de la dieta en particular. Per exemple, la meua mare té hipertensió i sé que es deu a la seua forma de vida i de menjar. Però també hi influeix ser una persona immigrant: hi ha estudis que mostren que la pressió sanguínia és més alta si ets immigrant per les pressions i els estressos d’aqueix tipus de vida. Per tant, que de nou es parle de diferències genètiques en aquesta qüestió diu més del desig de la comunitat mèdica de tenir una explicació biològica molt simple per al que en realitat és un fenomen social complex.

«Encara s’hi creu el suficient en la raça biològica com perquè aquesta continue dins l’equació»

Fins i tot en projectes ben intencionats, vostè assenyala com la metodologia per a estudiar diferències biològiques entre poblacions sovint ha estat problemàtica, sobretot pel que fa a la protecció de dades i la privacitat.

Certament, això ha estat molt conflictiu en el passat. Hem vist per exemple usos abusius de les dades, sobretot pel que fa a les dades de poblacions indígenes. En els últims vint o trenta anys, hi va haver una gran empenta dins del camp de la genètica de poblacions per a estudiar grups indígenes aïllats perquè imaginaven que serien diferents genèticament en alguns aspectes. Va resultar que no ho eren tant. Però en el procés, de vegades les dades van ser usades de forma inadequada. L’activisme ha treballat en resposta a això, perquè hi ha qüestions que preocupen les persones implicades: si done el meu ADN, l’usaran per a estudiar coses que em beneficien, o per a tractar de trobar-hi alguna inferioritat genètica, o per a tractar de demostrar que soc distinta o estranya d’alguna forma? Aquestes errades s’han comès, i de vegades per part de gent molt ben intencionada. Això ha perjudicat la ciència, i encara passa actualment. Veig encara científics dient a grups minoritaris: «Si no participeu en aquests assajos clínics, potser aquest medicament no funciona per a vosaltres»  cosa que sona a amenaça, i a més és fals. Això no és manera de dur a terme aquest tipus de recerca. El que cal recordar contínuament és que és bo tenir tot tipus de persones en els assajos clínics, però no perquè siguem diferents com a grup, sinó perquè som diferents individualment i un mostra àmplia sempre resultarà més fiable que una de menuda. Fixem-nos en la pandèmia de COVID-19. La diferència més gran que estem trobant [pel que fa a la gravetat de la malaltia] és entre grups d’edat. Quants assajos clínics solen usar l’edat com a variable? Molt pocs en realitat, la majoria es fan en persones joves i no ho considerem important. Així, em pregunte a vegades sobre per què escollim les variables que escollim. No tota variable serà important en segons quins contextos. Si escollim certes coses i no altres, cal explicar per què ho fem així, i involucrar la població en aquests debats, en lloc donar per fet que trobarem les diferències que ja hem raonat que hi trobarem.

A causa de la seua història recent, podríem dir que els Estats Units són l’epicentre del racisme científic actualment?

Aquesta pregunta és complicada de respondre, perquè d’una banda sí que trobe que hi ha molts mites racials en aquest país, tant en la comunitat científica com en la societat en general. Però també he de dir que és als Estats Units on trobem ara debats molt madurs i intel·ligents al voltant de la raça i la salut, i dels determinants socials d’aquesta. Dins de les ciències socials, la millor recerca entorn de la raça s’està duent a terme als Estats Units. En aquest sentit, al Regne Unit anem una mica endarrerits, encara es pensa primer en termes genètics i després en termes socials, mentre que als Estats Units la narrativa ja ha canviat. He fet moltes xarrades en universitats estatunidenques i fins i tot n’he fet un parell en els Instituts Nacionals de Salut. I realment em sent molt encoratjada per quant s’ha avançat en aquesta qüestió.

«Estem veient polítics i científics en països com Rússia, Índia i Xina, apel·lant a la biologia per a donar suport a les seues ideologies»

En el llibre parla de com altres països com Xina, Rússia i Índia usen ara aquesta narrativa, tot tractant de demostrar per exemple que els seus avantpassats precedeixen l’eixida d’Homo sapiens d’Àfrica… Per què cauen ara aquests països en aquesta sèrie de mites?

No pense que siguen els països en si, sinó determinades forces polítiques dins d’aquests països, i tot respon a l’auge de nacionalismes ètnics i religiosos. Hi veig ecos inquietants amb el que va ocórrer en l’Alemanya nazi, quan el partit va tractar de crear aquest mite d’una raça germànica diferent de la resta, i vincular-la amb el discurs de «sang i terra». D’acord amb aquest discurs, si trobaven proves d’aquesta raça germànica en qualsevol lloc d’Europa, aleshores podien reclamar aquell territori. Això òbviament va assentar les bases del programa eugenèsic d’higiene racial que va dur a l’Holocaust. I veig el mateix rerefons en nacionalismes ètnics moderns que tracten de vincular la idea d’una genètica diferent amb el dret a certes terres, o fins i tot apel·len a mites fundacionals. Totes les nacions, totes les comunitats del món, de fet, tenen mites fundacionals. Però aquests s’han d’entendre com a històries fantàstiques que tenen un propòsit polític, i que poden ser molt valuoses per a la nostra concepció com a humans de qui som i quins valors tenim, i com ens pensem. El problema és quan traslladem aquests mites fundacionals a la biologia. Això és el que estem veient passar en països com Rússia, Índia i Xina, quan veiem científics o polítics tractant d’apel·lar a la biologia per a donar suport a les seues ideologies.

Pensa que hi ha alguna manera pràctica d’impedir que el racisme actiu es valga de les estructures o metodologies de la ciència?

Hem d’entendre que la ciència no existeix al marge de la societat, en forma part. Ha de basar-se en el món real i interactuar amb aquest, i cal que ho faça d’una manera honesta i verídica que reconega les seues falibilitats. Pense que cal involucrar-hi el públic d’una manera que assumisca que els científics no ho saben tot sempre, que s’equivoquen i que moltes vegades estan en desacord. Si el públic veu això en lloc d’assumir que els científics ho saben tot perquè són molts llestos i treballen tots a la universitat i tenen sempre tota la informació [rient]… Si podem treballar això, la confiança en la ciència augmentaria, perquè aleshores la veuríem tal com és, en lloc d’imaginar-la com a quelcom perfecte. És impossible que siga perfecta.

«Els científics s’han concentrat molt en les diferències i no han emfatitzat prou les similituds entre nosaltres»

En el seu llibre previ, Inferior, reflexionava sobre com la ciència ha estudiat les diferències biològiques entre homes i dones, de nou en moltes ocasions deixant fora aspectes socials que expliquen algunes d’aquestes diferències. Em preguntava si ha trobat similituds entre com la ciència ha estudiat les diferències entre races i les diferències entre homes i dones?

Aquesta qüestió és complexa perquè el sexe no és completament un constructe social, sabem que hi ha certes diferències biològiques entre homes i dones. Però sí que em preocupa que s’estiga caient en les mateixes trampes del racisme científic pel que fa a les diferències entre sexes. Per exemple, he sentit veus dins l’activisme afirmar que els medicaments que s’han provat en homes no funcionaran en dones. Hem d’anar amb compte amb aquestes idees, perquè no és necessàriament el cas. La majoria dels medicaments no funcionaran en algunes persones, però a causa de les diferències individuals de les quals parlàvem. Per exemple, jo soc al·lèrgica a la penicil·lina i el meu pare també. Això no té res a veure amb el meu sexe, és només que som individus diferents. Però també tinc migranyes hormonals, i això sí que té molt a veure amb el meu sexe, perquè els meus nivells hormonals canvien durant el meu cicle. Així doncs, en un cas el sexe importa, i en l’altre, probablement, no. No hem d’assumir que els cossos dels homes i les dones són completament diferents i que, en cada grup, que tots els homes són completament iguals a la resta, i que les dones són iguals que totes les altres. El sexe pot ser important en algunes coses, però això no significa que ho siga en totes. En l’era de les xarxes socials, és molt difícil transmetre aquest missatge: no és que siguem completament diferents o completament iguals. És possible que hi haja algunes àrees en què les diferències importen, i moltes altres en les quals no, i les dues coses són veritat sense haver de caure en cap narrativa específica. La salut de les dones ha estat un motiu de preocupació, perquè sabem que a vegades la medicina els ha fallat… Però això és pel masclisme en la medicina. Hem d’entendre els matisos i concentrar-nos en les variables d’acord amb la malaltia que ens interessa. Per a la COVID, no importa tant el sexe, sinó l’edat, per exemple. Per a les migranyes hormonals, sí que importa el sexe. Realment depèn de les qüestions que s’investiguen, i em preocupa que s’usen aquests enfocaments tan amplis, fent proves sobre la raça i el sexe en general, a veure quines diferències hi ha. Són enfocaments poc refinats i no li fan justícia a la variació humana.

De fet, per recuperar el que parlàvem abans, per a la COVID-19 potser sí que importa el sexe, però com a factor social. Fa poc en Mètode publicàvem un article sobre com a Espanya, encara que la mortalitat era més alta en homes, més dones es contagiaven perquè s’hi trobaven molt exposades, com a treballadores essencials, cuidadores…

Al Regne Unit, de fet, ens trobàrem amb què al principi els homes es van veure molt afectats, sobretot quan el virus va arribar a Londres, però perquè molts repartidors i taxistes solen ser homes. És un tema de demografia social, així que per descomptat les dades presenten aquests biaixos. Hem d’anar amb compte de no biologitzar les coses, sobretot en una pandèmia: un virus no arriba a un país i s’estén de manera uniforme i afecta tothom per igual. Depèn de la demografia, de l’ocupació, de si ets treballadora essencial o no, de si treballes en un hospital… Com he dit, de vegades volem explicacions simples per als patrons que veiem, però rarament trobem aquestes respostes tan senzilles.

Quines reaccions ha provocat Superior en la gent que participa activament del racisme científic? Pense en persones que ha entrevistat per al llibre que formen part de publicacions racistes, per exemple…

Fa quasi dos anys des que es va publicar Superior i diverses organitzacions supremacistes han estat assetjant-me, a mi, a la meua família, al meu fill de set anys fins i tot… Van escriure articles sobre ell, sobre el meu marit, els meus pares, les meues germanes… El maltractament va ser tan terrible que vaig abandonar Twitter i altres xarxes socials. Era impossible ser-hi, bloquejava la gent però no hi donava abast, així que vaig haver d’anar-me’n. Va ser prou terrible.

Superior es publicarà pròximament en català dins la col·lecció «Urània» de la Institució Alfons el Magnànim.

Això és espantós. Confesse que pensava més en reaccions en el món acadèmic, no sabia que la cosa s’havia posat tan lletja…

Bé, a l’inici m’hi vaig trobar també amb reticències per part de genetistes de poblacions, supose que recordaràs que en un parell de capítols critique el rerefons racista que de vegades trobem en la genètica de poblacions. Però ara treballe amb algunes d’aquestes persones i hem forjat una relació molt bona. Pense que la narrativa dins de la comunitat de la genètica de poblacions està canviant, perquè s’han reconegut els errors que s’han comès en el passat, i que hem d’anar amb més cura a l’hora d’estructurar aquests debats. Però he de dir que el canvi més gran va venir després de l’assassinat de George Floyd el passat estiu. Arran de les protestes del moviment Black Lives Matter, la comunitat científica va canviar per complet la seua manera de parlar d’aquestes qüestions. Totes aquestes coses sobre les quals havia escrit, que havien estat rebudes amb reticències sobretot per part de metges… de sobte, els metges les acceptaven i em demanaven que treballara amb ells. Així que ara col·labore amb molts grups diferents, forme part del comitè de diverses institucions científiques i museus, i faig el que puc perquè les universitats desenvolupen currículums acadèmics que ens ajuden a entendre aquests assumptes millor.

Això és una prova de la necessitat d’aquest llibre.

No n’estic tan segura, s’han publicat llibres similars abans, però sí que pense que el missatge va arribar en el moment adequat, afortunadament.

 

© Mètode 2021
Periodista i traductora, revista Mètode.