La consciència del paisatge

Fa poc més de vuit anys, la revista Mètode dedicava un dossier al paisatge, que vaig coordinar jo mateix. Era l’estiu de 2008 i gairebé una dècada després sembla que el concepte de paisatge ha començat a calar, tímidament, en alguns sectors de la societat. Aquest efecte ha estat fruit d’una mena de conjunció astral: d’una banda, la feina constant de divulgació i sensibilització per part d’entitats i institucions, com l’Observatori del Paisatge de Catalunya; d’altra, la conjuntura econòmica que ens ha tocat viure. L’any 2008 esclatava la bombolla immobiliària i amb ella es tancava una etapa de riquesa especulativa, basada en la depredació territorial i el consum desmesurat de sòl. Aquest tsunami va tocar de prop el diner públic i privat, petits ajuntaments i grans conurbacions, empresaris i particulars. Es va materialitzar en forma de zones residencials, polígons industrials, o sota la imatge de grans infraestructures viàries. El territori, sota els efectes de l’agent urbanitzador, quedava esmicolat, com si es tractara d’un trencadís gaudinià. Qui no s’hi apuntava a aquesta marea, que portava associats conceptes com progrés, riquesa o dinamisme? Ningú no volia quedar-ne exclòs, d’aquesta malentesa via d’ample europeu.

Eliseu T. Climent, coordinador del número 58 Paisatge/s. Foto: Quim Farrero.

L’epidèmia va provocar un increment de la dispersió urbanística i el que és pitjor, un canvi d’usos del sòl i de mentalitat de la població. El camp es va anar abandonant amb l’esperança de la reclassificació de sòl per a la construcció d’algun possible PAI. I l’efecte visual de tot plegat va donar els seus fruits: el terrain vague va cobrir part del territori, paradoxalment algunes de les seues zones més fèrtils, com l’Horta de València. El paisatge rural va esdevenir, sota aquest fenomen, un paisatge de marges, intersticial, aïllat en petits oasis inconnexos, entre polígons industrials i infraestructures viàries. Un paisatge que va perdre així el seu relat, o si més no, el va veure completament capgiversat.

Sortosament, la crisi econòmica i del sector de la construcció van estroncar aquesta transformació que havia adoptat una inèrcia de dimensions imparables, amb la corrupció moral que portava associada. Amb la crisi, doncs, van aparèixer els paisatges del dia després, aquelles ruïnes modernes, inacabades, sense veu ni vot. Enfront de tal situació i amb la impossibilitat de tornar a un ritme de depredació com el previ a 2008, les administracions (algunes, tan sols) han començat a entendre que el paisatge és un actiu i té un valor. Un actiu econòmic per al sector del turisme, un actiu que cal preservar pel valor natural i cultural que posseeix; i que pot tornar-se font de subsistència per a les comarques interiors i de muntanya que pateixen, a més, l’ineludible despoblament i la manca de relleu generacional.

A la consciència del paisatge s’associa, avui, l’emergència d’una mirada respectuosa, tant per part de la gent del lloc com pels forasters. Mantenir els paisatges vius i amb qualitat aporta benestar i es converteix en un inestimable recurs econòmic. A diferència de matar la gallina dels ous d’or, es tracta, ara, de restaurar paisatges, de posar-los al dia, de tornar-los el seu discurs. Un paisatge coherent, ordenat i estimat parla per ell mateix, i la seua apreciació es torna de cop universal. El turisme també ho ha entés i ha explorat noves vies, com l’ecoturisme o el turisme actiu, ambdós de baix impacte. És el nou rumb, inevitable i civilitzat. Més val no mirar enrere…