"Digueren los ulls a l'enteniment que entengués Déus en la sua infinitat, e dix l'enteniment als ulls que esguardassen lo sol en lo migdia." Heus ací un interessant i bell

«Qui no vulga pols, que no vaja a l'era», deia sempre ma mare el 15 d'agost quan veia els nassos arrufats dels forasters enfront de la pluja de confeti. Una

En els plecs d’aquesta paret que separa i uneix alhora les comarques del Comtat i la Vall d’Albaida estan escrits els més bells versicles de perfecció de totes les religions del món, que abans de convertir-se en verb, carn i terror van ser només pedra de placa tectònica sacsejada per la coctelera de la geologia.

Hi ha matèria poètica a l’Horta de València? O a les hortes? Una sèrie de dualitats ens pot situar a favor o en contra de l’objecte (poètic) horta. Aquestes dualitats expliquen tal volta que els nostres poetes no hagen fet gaire cas de l’Horta.

A les valls pirinenques regnen les ordigues; tan sols que hi hagi descurança en un camí, en un carrer, s’omple d’aquestes plantes de fulles verdes, arrissades de la vora i peludes, que omplen de butllofes la pell distreta.

La versatilitat de la naturalesa humana es demostra gràcies als poetes. Escrivim poesia per fromular preguntes i obtenir respostes que al·ludeixen a les tenebres de la nostra natura.

Sóc home de pagès trasplantat a la ciutat i per a mi el parc Güell és com un succedani de bosc. Fa més de vint anys que hi vaig cada dia a fer esport i a respirar la natura.

Mitjançant una maniobra de síntesi tal vegada injusta reduiré les possibles formes generals de paisatge a dues. Després de tot, com que el que es posa en joc és la

Un bon dia decidim agafar la motxilla i anar pel món buscant algun paisatge que ens meravelle. Un lloc on sentir alguna mena de força especial, perquè el cosmos es

Els de l'associació de Parkinson de Gandia acolliren amb entusiasme la meua proposta de fer una representació teatral. Sobre quin tema? Naturalment que sobre el Parkinson, més ben dit, sobre les seues conseqüències, una de les quals fa que jo també siga membre d'aquella associació.

Els mapes haurien de ser dinàmics i no instantànies congelades d’indrets o de fets simultanis. Una reflexiò literaria a càrrec del Catedràtic de Geologia de la Universitat de València Miquel de Renzi.

El llenguatge de la poesia constitueix una de les diverses fases del procés d'autoalliberament de l'home en el seu camí de comprensió del que entenem per món, on la ciència representa i pot ser considerada com l'assoliment màxim i característic de la cultura.

Un relat poètic del descobriment de la natura, l'spai i el paisatge. La geologia, a l’hora d’escriure, és també una forma de dipositar les històries, una rere l’altra: l’estructura de les novel·les, de vegades, és quasi idèntica a la dels mapes estratigràfics

Entre ciència i poesia es poden establir lligams subtils que són molt útils en el moment de la creació literàri.

Recordo la infantesa i primera adoles­cèn­cia al poble com un espai de felicitat, sobretot perquè era un espai habitat pels boscos i les bèsties. Els avis, paterns i materns, vivien a

Començaré per l’autobiografia, que potser, ben mirat, és per on les dones hem de començar sempre, perquè partim d’experiències no elaborades, encara, per la cultura. Jo em vaig quedar embarassada l’any 1993. Fins aleshores, les vivències més intenses que havia conegut, com l’adolescència, l’ambició artística o l’enamorament, havien estat precedides i preparades per la lectura.

Jo vaig ser un batxiller de ciències. O dit amb més propietat: vaig fluctuar de l’amor al desamor amb la física i la química, vaig sucumbir als encisos de la biologia i se’m va ennuegar la matemàtica tota.

Darwin: tot un personatge de novel·la. Si més no, vist en perspectiva, des d’aquesta societat banalitzada, de tot a cent, en què vivim. La seua biografia, l’actitud davant la vida,

Una de les obres més suggerents del dramaturg anglès Tom Stoppard és Arcadia (1993). Som a Sidley Park, una casa de camp a Derbyshire amb un jardí enorme. L'espai és invariable, però l'acció alterna escenes que transcorren a primers del segle xix i a finals del xx.

Practicant com sóc de la poesia d’avantguarda i enaltidor de les relacions que aquesta estableix amb la ciència, tot sovint se’m demana què tenen en comú «la imaginació» –irracional– dels uns i la «demostració» –racional– dels altres, quan de fet no són termes excloents. Responc tot d’una que l’avantguarda ha existit sempre i que tant es manifesta en l’ordre moral com en el polític, adés en l’estètic, adés en el científic.

La Bèrnia, la majestuosa serra que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqua i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem.

Una visió poètica d'Ausiàs Marc de la mà de Ferran Garcia-Oliver. Del "locus-amoenus" als típics paisatges medievals.

La Bíblia sempre té raó, com sap tothom, i el dia que Jahvè acabà la creació va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia fet a última hora,

En el principi fou la gran explosió. L’atzar, en la ment de Déu, reclamava amb insistència una nova jerarquia. El big bang va ser el motor més formidable per a