Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.
Rara i graciosa, la sabateta (o soc) de dama (o de Venus) és una campiona jugant a l’amagatall. Des del segle xviii apareix en les publicsacions botàniques per esvair-se després en llargs silencis que neguen la seua existència als Pirineus.
Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.
Els horts familiars del Pirineu català tenen un paper fonamental en la conservació i gestió de la biodiversitat i dels coneixements tradicionals, però també en l'augment de la cohesió social i del benestar, així com en l'afirmació de la identitat cultural.
No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.
El principal objecte d'estudi dels treballs que es presenten és la recopilació dels coneixements tradicionals sobre plantes a Formentera i a Mallorca, amb especial atenció als usos medicinals i alimentaris, abans que no sigui massa tard.
Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.
La recol·lecció de fulles, flors, rizomes, fruits de les plantes i els bolets silvestres per cuinar plats tradicionals està caient en desús en alguns llocs d’Alacant, encara que en altres zones, principalment rurals, aquestes receptes tradicionals continuen vives. Estudis etnobotànics realitzats en aquesta província de la Comunitat Valenciana mostren més de 110 espècies silvestres utilitzades com a aliment.
L'etnobotànica es basteix amb gent capaç d'entendre els múltiples llenguatges en què s'expressa la natura. Joan Pellicer era una d'aquestes persones.
A les valls pirinenques regnen les ordigues; tan sols que hi hagi descurança en un camí, en un carrer, s’omple d’aquestes plantes de fulles verdes, arrissades de la vora i peludes, que omplen de butllofes la pell distreta.