Els primers documents sobre el nisprer es troben a la Xina del segle VI dC, ja que l'arbre és originari de la província de Sichuan. Sis segles més tard ja es troben referències del nispro al Japó.
Entre 1716 i 1717, l'apotecari barceloní Joan Salvador i Riera i Antoine de Jussieu, professor de botànica del Jardin du Roi de París, van recórrer els camins d'Espanya i Portugal, adés en calessa, adés a lloms de mula, per fer «observacions botàniques». Aquest article presenta una breu ressenya de la nissaga dels Salvador i descriu sumàriament el viatge dels dos naturalistes.
El cacau valencià és una planta i una collita singular per molts motius. Destacarem amb detall sols un parell d’aquestes particularitats que són de gran importància per cultivar-lo.
Parlem amb els autors de la monografia Herbari dins la secció de Mètode TV «Converses Metòdiques».
El 27 de setembre de 1777 va nàixer Simón de Rojas Cosme Damián Clemente y Rubio, al si d’una família de llauradors relativament acomodada de Titagües (València), un home que es convertiria en un destacat botànic i científic, una notable figura de la Il•lustració.
[caption id="attachment_10071" align="alignleft" width="200"] Manual para la conservación de germoplasma y el cultivo de la flora valenciana amenazada / Diversos autors / Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient. València, 2012. 248 pàgines.[/caption] De ben segur que molts de nosaltres encara podem recordar durant la nostra infantesa
Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada.
La península dels Balcans és l’àrea més diversa d’Europa quant a plantes vasculars: entre 7.000 i 8.000 espècies catalogades. Els habitants d’aquesta regió comparteixen una herència quant a usos dels recursos naturals i parlen llengües semblants.
Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.
La pèrdua de diversitat agrícola que es produeix des de fa dècades fa urgent la realització d'estudis específics per recuperar i conservar les varietats locals i els coneixements relacionats amb el seu conreu.