Quin món tan feliç, on hi ha criatures com aquesta! Un llibre improbable, difícilment repetible: un científic i un metge acupuntor homeòpata sumen esforços per revisar el que hi ha de cert i de fals en les teràpies alternatives.

Sa mare el va parir ara fa seixanta anys a Carcaixent (Ribera Alta), assistida per una comare. I va ser precisament aquella dona que el va ajudar a veure la llum qui disset anys després també li va obrir els ulls per triar la professió.

Quan fa vuitanta anys de la defunció d’Adolfo Gil y Morte (1860-1929), hem volgut recuperar la memòria oblidada d’aquest catedràtic de Fisiologia, amb aportacions ben significatives en els àmbits de la salut i la política.

Sempre m’ha agradat molt –a mi m’encanta la medicina– ajudar les persones. Ara sóc resident a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de Sabadell, perquè em van les situacions límit [riu]. El tema de l’espai i la medicina em va venir mentre estudiava la carrera.

Tot i els avenços del sector aeroespacial, la farmacologia en aquest terreny continua sent un camp poc analitzat. Per això, l’Agència Espacial Europea (European Spacial Agency, ESA) ha donat el seu suport a dos joves investigadors catalans que seran els primers a provar la reacció del cos humà als fàrmacs en situacions de microgravetat.

La medicina experimental i la investigació de laboratori van aportar una nova eina al programa d’intervenció sanitària que als inicis del segle xx buscava explorar la salut i planificar estratègies de salut pública. Els instituts nacionals d’higiene coordinaren en molts països europeus campanyes dirigides als grups socials que mostraven indicadors de salut més desfavorables.

El 1938, dos anys després d’obtenir la seua llicenciatura en medicina, José María Bengoa Lecanda (Bilbao, 1913) es va exiliar a Veneçuela fugint de la Guerra Civil. Allí va ser nomenat metge del poble rural de Sanare, on va iniciar la seua intensa i fecunda trajectòria en la lluita contra la desnutrició i la fam. Considerat un expert internacional en nutrició, el doctor Bengoa va col·laborar amb el Ministeri de Sanitat i Assistència Social veneçolà i, més tard, amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

[caption id="attachment_6369" align="alignleft" width="200"] Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència Lluís Alcanyís Edició crítica de Jon Arrizabalaga Barcino. Barcelona, 2008. 170 pàgines.[/caption] Dins la tendència d’editar textos clàssics de caràcter mèdic i científic que darrerament ha marcat la magnífica col·lecció «Els Nostres Clàssics», de l’editorial

Aplicada la lupa de l’historiador a explorar els rastres de l’exili mèdic català a França, es visualitza una realitat més complexa, que no es deixa reduir a categories tan còmodes, una realitat marcada, des del 1939, per una obsessió, l’obsessió del retorn, i per un dilema, el dilema de resistir o d’acceptar definitivament la derrota i la diàspora.

El canvi d'orientació que va conduir l'assistència sanitària cap a paràmetres cada vegada més tecnològics es va iniciar amb la introducció dels raigs X durant la darrera dècada del segle xix i es va reforçar d'immediat amb la invenció de l'electrocardiògraf (ECG).