Qualsevol gran explicació sobre la natura ha tingut en algun moment l’aspecte desmanegat i fràgil d’una nota en una llibreta de camp.

Els mons inventats són la simulació màxima, llocs on es poden posar a prova les teories científiques sense interfe­rències, però respectant les lleis de la física i la química.

En l’ordre jeràrquic de prestigi, la conferència científica precedeix l’ensenyament formal, i al final de tot queden les xerrades informals. Cada format requereix un talent diferent, però en cap cas es pot perdre de vista que, al capdavall, es tracta del mateix: transmetre la ciència per mitjà de la paraula.

Només els escèptics impenitents s’entretenen a analitzar el missatge científic de la publicitat i, si troben tres peus al gat, rondinen a les xarxes.

Tots n’hem demanat i n’hem donat, n’hem rebut quan no en volíem i n’hem donat quan no ens en demanaven. Ens ha estat útil o no, o no ho sabem perquè la pilota encara està en joc.

Diu el mite que la ciència no té ideologia. Potser la ciència no, però els científics ben segur que sí. I els llecs encara més,

Per què ressenyem llibres científics? Per què llegim ressenyes de llibres científics? Les respostes a aquestes preguntes no són trivials i diuen molt de nosaltres.

El 1940 la cantant argentina Inesita Pena va popularitzar un tango que destil·lava la piràmide de Maslow al seus tres components essencials: salut, diners

A diferència de la poesia, el reportatge de viatges o les memòries, hi ha un gènere que no es pot