Ossos: la repoblació necessària

ossos

Al port de Somiedo, via d’entrada a Astúries per la comarca lleonesa de Bàbia, els senyals de trànsit que alerten de la presència de ramat i animals salvatges no són com els de la resta de llocs. No hi apareix representada cap vaca ni cap cérvol, sinó dos ossos travessant una carretera.

Dotze quilòmetres avall hi ha Pola de Somiedo, on impera el bullici. Es nota que la Pola és cap de conceyu. Al riu que corre per davant de la taverna El Meirel, les botelles de sidra arrenglerades en caixes es mantenen més fredes que no a la nevera. Dins del local, desenes de quadres amb fotos antigues mostren grups d’homes amb ossos morts, alguns dels quals d’una grandària considerable. Els rifles que completen aquestes escenes macabres evidencien que van ser abatuts a trets.

A l’altra punta del poble, els xiquets es retraten feliços amb l’escultura d’un os jove que presideix l’entrada de l’hotel Castillo del Alba. I en girar la cantonada, un edifici inspirat en l’arquitectura tradicional de la zona alberga la Casa de l’Os, inaugurada ara fa deu anys.

Ossos, ossos i més ossos. A Somiedo, l’os és el rei. La majoria de gent li professa una estima reverencial. En unes poques dècades, els veïns han passat de perseguir-lo i celebrar-ne cada mort com si es tractara d’un triomf col·lectiu a entronitzar-lo. És el seu bé més preuat. Ves per on, l’animal a qui volien segar-li la vida, ara els dona la vida.

«A l’Estat espanyol, segons la legislació, l’os gaudeix de protecció especial des de l’any 1973, quan va integrar del primer catàleg d’espècies en perill d’extinció»

L’os bru desprén magnetisme. A Europa no hi ha cap espècie tan imponent ni segurament tan bella. Entre els amants de la natura —i encara més entre els de la fauna— ha assolit un valor totèmic. A qui no li agradaria contemplar un exemplar en llibertat, assaborint els fruits que tant li encisen? Quina sensació ens causaria albirar una ossa de lluny, mentre custodia els seus cadells? Què hi ha més pur, més virginal, que delectar-se amb el mateix paisatge que un os, a dos centenars de metres de nosaltres, observa plàcidament des de la punta d’un rocam?

A l’Estat espanyol, segons la legislació, l’os gaudeix de protecció especial des de l’any 1973, quan va integrar del primer catàleg d’espècies en perill d’extinció. No obstant, les mesures eficients de conservació no arribarien fins dues dècades més tard. Els anys vuitanta la caça furtiva continuava sent una pràctica habitual.

A la serralada Cantàbrica, que comprèn l’extrem oriental de Galícia, la part nord-occidental de Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria, a les acaballes de 1989 a penes s’hi comptabilitzaven sis osses amb cries. Avui són més de 350 individus i anualment una quarantena d’osses n’incorporen de nous.

Al Pirineu, la situació era fins i tot més dramàtica. Hi quedaven dos o tres amb vida, i sense capacitat reproductiva. De fet, els prop de 70 exemplars d’os bru que ara com ara hi ha repartits per les muntanyes del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, Andorra, el nord d’Aragó, la zona nord-oriental de Navarra i els departaments francesos d’Arieja, l’Alta Garona, els Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, són d’origen eslovè. Només en resta un que conserva, al 50%, la genètica pirinenca.

A ritme d’os

«A la serralada Cantàbrica, l’os ha abandonat el perill crític d’extinció en què es trobava quan vam iniciar la nostra tasca», es felicita Guillermo Palomero. «A poc a poc, al mateix ritme que funcionen ells, n’hem recuperat població». Palomero és, probablement, el principal expert espanyol en la matèria i el màxim responsable d’un punt d’inflexió que es remunta a començaments dels noranta. Des de 1992 presideix la Fundación Oso Pardo (FOP), nascuda aleshores a Santander i sense la qual no s’entendria el reviscolament que ha experimentat l’espècie. Els programes LIFE de la Unió Europea, la Fundació Biodiversitat del Ministeri de Transició Ecològica, la responsabilitat social d’algunes empreses i la complicitat —en major o menor grau— de les diverses administracions autonòmiques i locals, ha contribuït a treure l’animal de l’UVI.

«No era senzill de recuperar un gran carnívor en un escenari com el Cantàbric, ple de poblets i amb molts quilòmetres de carreteres», afirma Palomero. Perquè, en efecte, no estem parlant d’Alaska o de Sibèria, que contenen àrees vastíssimes sense cap indici de presència humana.

El sud-occident asturià i el nord-occident lleonès —on hi ha més concentració d’ossos, uns tres centenars— són de densitat de població baixa, però de dispersió demogràfica elevada i de trànsit de persones constant. La ramaderia extensiva, les activitats cinegètiques, el muntanyisme i els esports d’hivern hi són inherents.

Palomero enumera les tres claus que, al seu entendre, expliquen el canvi de tendència. En primer lloc, l’increment de la vigilància. «El control de la caça furtiva, gràcies al Seprona [Servei de Protecció de la Natura, depenent de la Guàrdia Civil] i els guardes forestals desplegats pels diferents governs, han reduït les trampes que hi havia a la muntanya a la mínima expressió».

Els llaços d’acer, molt freqüents a les conques mineres de l’occident cantàbric, capturaven animals de manera indiscriminada. Quan una peça hi quedava enganxada, no se’n podia escapolir. Avui no se’n veuen, com tampoc no hi ha episodis d’enverinament.

No debades, Palomero assegura que els caçadors «són uns grans aliats» en favor de la recuperació de l’os. «La batuda del porc senglar genera uns riscos importants», diu, «però hem fet nombroses campanyes informatives de prevenció». Tot i això, l’any passat un exemplar va morir de manera fortuïta a la muntanya palentina.

os

L’os bru desprén magnetisme. A Europa no hi ha cap espècie tan imponent ni segurament tan bella. Entre els amants de la natura —i encara més entre els de la fauna— ha assolit un valor totèmic. A qui no li agradaria contemplar un exemplar en llibertat? / FOP

El segon factor decisiu ha estat la preservació de l’hàbitat. D’una banda, mitjançant la sembra massiva de plantes i d’arbres que després proporcionaran alimentació abundant als ossos, i de l’altra, pel fet que tota l’àrea de mobilitat dels plantígrads s’incloguera a la Xarxa Natura 2000, que salvaguarda els espais ambientals més rics de la Unió Europea. «Amb tot, convindria revisar-ne els límits geogràfics, perquè la població ossera se n’ha expandit i ara mateix existeixen osses amb cadells fora la Xarxa», assenyala Palomero.

Finalment, i no menys important, el president de la FOP fa esment a «l’acceptació social». Aquest era, sens dubte, un dels objectius primordials que va marcar-se l’entitat. Sense un entorn amable, que abraçara els ossos en lloc de sentir-se’n intimidat, les possibilitats de creixement estaven condemnades al fracàs. «Hem fet molta educació ambiental a les escoles i hem aconseguit una implicació elevada dels líders locals, una circumstància que ha afavorit l’arribada de diners d’Europa», opina.

Tot plegat ha convertit indrets com Somiedo en àrees de pelegrinatge dels amants de la natura més silvestre. «L’os, tot sol, no resol el futur econòmic d’una comarca, però pot ser-ne un estímul interessant», continua Palomero. «L’ecoturisme ha evolucionat moltíssim i ja hi ha milers d’espanyols i d’estrangers que volen observar en viu, dins del seu hàbitat, aquest gran depredador». Un desig que a Somiedo poden fer realitat diversos mesos a l’any amb l’ajuda de prismàtics o d’un telescopi. Amb una mica de paciència i la dosi de sort necessària, és clar.

Les bones notícies procedents del Cantàbric no s’acaben ací. La reproducció de l’os bru n’ha millorat, i de quina manera, la variabilitat genètica. Els anys vuitanta, al llindar de la desaparició, era de les més baixes del planeta, però les dues subpoblacions cantàbriques —separades, fins fa ben poc, per una franja de 50 a 80 km— se n’han fos en una de sola.

Ja hi ha mascles de la banda occidental que han procreat a la part oriental i alguna femella que ha efectuat el camí invers. La distància que els separava ha quedat difuminada. La densitat superior d’ossos a l’oest d’Astúries i el nord-oest de Lleó es manté estable, però ja no és estrany que els uns i els altres bescanvien visites. I una població compacta, unificada, garanteix la supervivència de l’espècie.

Nous reptes 

El següent repte, comenta Palomero mentre arrufa el nas, consisteix a «administrar com cal» els hàndicaps que comporta l’augment incessant de la població. «Hem de ser capaços de compatibilitzar l’auge de l’os amb les activitats lúdiques, la ramaderia i l’apicultura que es desenvolupen al voltant seu». I no sols això, perquè les trobades amb aquest animal ja no se circumscriuen a l’alta muntanya.

Alguns ossos, «oportunistes tròfics» com són, estan sovintejant nuclis urbans per enfilar-se als arbres fruiters o a la recerca de les restes orgàniques que s’acumulen als contenidors del fem. Ha passat darrerament als municipis lleonesos de Villablino i Palacios del Sil, i també, amb un ressò mediàtic notable, al terme asturià de Cangas del Narcea.

ossos

Ací, el proppassat 30 de maig, una dona que passejava amb més gent per la carretera va ser arrossegada alguns metres per un os. El contacte li va provocar arrapades a la cara i el trencament del maluc. «Són tres o quatre ossos menuts i poc perillosos, però han perdut la por al contacte amb la gent i s’han acostumat a estar-hi a prop, cosa que ens preocupa bastant», manifesta el president de la FOP.

El protocol internacional d’intervenció d’ossos amb força indica que, per fer-los canviar d’actitud, cal disparar-los uns trets de cautxú així que s’acosten a zones habitades per humans. Si malgrat tot hi reincideixen, llavors cal capturar-los per intensificar-ne el tractament, i si després d’això encara mantenen el costum de visitar els pobles, se’ls posa en captivitat. A Itàlia, en casos extrems, han optat per la mesura més dràstica de totes: el sacrifici de l’exemplar indisciplinat.

De moment, els tràmits burocràtics han impedit que, tant a Lleó com a Astúries, s’active la primera mesura d’aquest protocol. Les autoritzacions escaients per disparar des d’una àrea urbana no han estat concedides i l’alarma social va in crescendo. Des de la FOP lamenten la lentitud de la paperassa: «És fonamental anar per davant dels conflictes», emfasitza Palomero. «Els ossos són poc perillosos, però no han d’acostumar-se a la presència de les persones, perquè si se’n senten amenaçats, algú podria prendre’n mal».

En ocasions, osses joves amb els seus cadells també han rondat repetidament les immediacions de zones urbanes com a mecanisme de defensa, atès que les cries —l’ossa en té d’una a tres, en cada embaràs— acostumen a patir infanticidis. És a les zones abruptes i a recer dels humans, on elles se senten més segures.

I és que els mascles grans, els dominants, no permeten que els més joves es reproduisquen amb les osses. Aquests proven de matar els cadells per tal que la femella, al cap de dos o tres dies, torne a entrar en zel. Un fenomen comú a tots els ossos del món però que no deixa de resultar impactant. La FOP n’ha publicat vídeos molt explícits.

Algunes osses, per evitar aquestes pràctiques dels mascles, també intenten enganyar-los de manera preventiva. Com que tenen dos períodes de zel molt breus, en el primer d’ells es mostren enormement afectives: volen copular amb molts ossos confiant que, més endavant, aquests individus no mataran les cries. Amb tot, són còpules no efectives. En canvi, a les còpules de la segona etapa de zel, que sí que ho són, només hi participen un o dos mascles de bona planta.

És important, en aquest sentit, que els humans no espantem les osses amb cadells. Si en trobem, no hem de posar-les nervioses. D’una banda, perquè, en sentir-se atemorides, podrien reaccionar de manera agressiva contra nosaltres en defensa de les cries, i d’una altra, perquè poden decidir abandonar la zona i exposar els petits a les urpes dels mascles.

«”Els ossos són poc perillosos, però no han d’acostumar-se a la presència de les persones”, diu l’expert Guillermo Palomero»

Un altre aspecte a tenir en compte és la protecció del bestiar. L’os és un obsés de la mel i la fruita, però si no estan vigilades, sentirà la temptació d’atacar alguna ovella o alguna vedella. Aquests atacs són més usuals al Pirineu que no a la serralada Cantàbrica, on predomina la ramaderia extensiva de boví amb mastins que fan de pastors i espanten l’os.

D’ací, potser, la manera diferent d’acarar la proliferació de l’os a un lloc i un altre. Al Cantàbric, la protecció del ramat és més efectiva i el pagament dels desperfectes, més àgil, per bé que no està exempt d’estira-i-arronses en moments determinats.

«L’os mata molt poc, més aviat fa de carronyaire quan alguna vaca mor a causa d’alguna caiguda o per culpa d’una malaltia», al·lega Palomero. «Sovint els propietaris reclamen una indemnització que no els pertoca». Per aquest motiu, la FOP vol generalitzar un protocol en què dos guardes forestals, amb suport veterinari, determinen si la víctima ho ha estat realment o si l’os tan sols hi ha acudit a esbudellar-la. «De ben segur que ens durem moltes sorpreses», avança. En un altre vídeo sucós difós per la FOP, els llops guaiten la fugida de l’os per sumar-se al banquet i engolir les restes de l’animal que jau a terra. És la natura en estat pur.

El 60% dels atacs de l’os bru estan relacionats amb la mel, i el 30%, amb els arbres fruiters. La seua dentició demostra que els seus hàbits han evolucionat bastant, fins al punt que Palomero li’n diu «el carnívor penedit». És un omnívor en tota regla. Entre el 80% i el 85% de l’alimentació que ingereix prové del món vegetal, incloent-hi larves i insectes.

Per tant, els autèntics damnificats del renaixement de l’os no són els ramaders, sinó els apicultors. De fet, aquest és un dels col·lectius més acaronats pels conservacionistes. La instal·lació de tanques electrificades al voltant dels ruscos, que és subvencionada, redueix les possibilitats d’un atac. Ara bé, l’os olora la mel a molts quilòmetres de distància, i en tenir-la a la vora, fins i tot és capaç de tombar qualsevol obstacle, ni que li faça mal. L’entrada d’un os a un nucli de ruscs sí que és fàcilment identificable.

Pots llegir aquest article al complet a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.

© Mètode 2021
Periodista d'El Temps.