Entrevista a Clara Grima

A Clara Grima la predilecció pels números li ve des de ben menuda. L’assignatura més temuda per la majoria dels xiquets en l’escola fou per a ella la matèria més senzilla de totes, i és que darrere de cada operació, de cada càlcul, hi imperava una lògica que no va trobar en cap altra àrea. Grima, diu, va haver d’aprendre el nom del riu Guadalquivir «perquè algú va decidir posar-li’l», un raonament molt més arbitrari que el que li oferien les regles matemàtiques. Després d’interessar-se per la filosofia i arribar inclús a provar sort en la llicenciatura de periodisme en la Universitat Complutense, no va ser fins a entrar en la Facultat de Matemàtiques de Sevilla quan es va adonar de la bellesa del seu estudi. Ha sigut en aquesta institució on ha forjat la seua carrera com a investigadora i docent especialitzada en teoria de grafs i geometria computacional, i pel camí, va ser mare. Són els seus fills la veritable raó que va portar a Grima a endinsar-se en el món de la divulgació amb el blog infantil Mati y sus mateaventuras, un projecte modest, menut, que amb el temps li obriria les portes de Naukas, Jotdown i Órbita Laika. Unes col·laboracions que l’han convertit en un dels rostres més reconeguts de la divulgació matemàtica espanyola.

Què tenen d’especial les matemàtiques?
Les matemàtiques són una cosa sorprenent perquè, encara que en un principi puguen semblar un simple joc dissenyat per la ment humana, conformen un llenguatge que es repeteix en tota la natura. Quan parlem de «fer matemàtiques», el que estem fent és jugar amb uns objectes que hem creat, els elements matemàtics, seguint les regles que els hem definit per a observar què ocorre amb ells, quines propietats es van verificant i quins fenòmens es van repetint. Després, el mateix univers ens dóna la raó, perquè qualsevol procés natural es pot descriure emprant els objectes i regles matemàtiques que nosaltres hem establert.

De quina manera influeixen en la nostra societat?
Les possibilitats de la disciplina són infinites, sobretot en aquests moments tenint en compte tota la tecnologia que tenim al nostre abast, perquè tot està fet a base de matemàtiques. El món actual està controlat per les persones que saben treballar amb números. Com deia el matemàtic Edward Frenkel, «l’elit que ens controla ho fa amb matemàtiques». Ni Trump, ni Merkel. Qui realment controla el present és Google, Facebook, Amazon… Les plataformes digitals tenen un poder impressionant. Si per exemple Google eliminara tots els resultats de cerca relacionats amb un país, seria com si aquest territori no existira! Inclús ara que s’està investigant què va portar Trump a la Casa Blanca, alguns estudis apunten a l’ús i control de les xarxes socials, una tasca que requereix amplis coneixements matemàtics. El futur està fet de matemàtiques.

«El món actual està controlat per les persones que saben matemàtiques»

Sent una disciplina tan rellevant, per què costa tant apropar-les a la gent?
Aquest problema té moltes cares, moltes arestes. D’una banda tenim el mite que tots coneixem, aquell que diu que les matemàtiques són difícils, lletges i avorrides. Escoltar com la gent del teu voltant rebutja les matemàtiques influeix en la percepció que es té d’elles des de ben menuts, de la mateixa manera que els xiquets aprenen a odiar la verdura sense haver-la tastat. Tanmateix, tampoc és gaire difícil trobar algun tertulià que presumisca de ser un analfabet matemàtic en televisió. De tant de repetir-ho, la gent s’ho acaba creient. D’altra banda, l’educació també té els seus entrebancs a l’hora d’ensenyar matemàtiques, però el problema no es troba dins de les aules, sinó en les escoles de magisteri. Les facultats no exigeixen coneixements matemàtics als futurs mestres, que ixen de les classes sabent molt poc o quasi res al respecte perquè no estan en el programa, i encara que s’impartisca molta didàctica, és impossible ensenyar un concepte que tu mateixa desconeixes, per moltes estratègies que tingues al teu abast.

Però són veritablement difícils les matemàtiques?
Primer que tot, les matemàtiques són apassionants. És veritat que poden no ser senzilles, però de la mateixa manera en què tampoc ho són moltes altres disciplines que generalment agraden més. A partir de més o menys quart d’ESO, quan es comença a donar matemàtica abstracta, és normal que hi haja gent a qui li coste entendre alguns conceptes, però en primària les matemàtiques són accessibles per a qualsevol alumne. La ciència en general és molt dura, no és un camí de roses, però alhora és apassionant. La situació de l’educació em fa molta llàstima, perquè les mates poden ensenyar-se de manera entretinguda i amb molt de context però els professors es conformen a impartir-les de manera quasi mecànica. Així és normal que els xiquets les troben avorrides o difícils, i els acabem perdent pel camí.

Fotografia de Susana Torres Moreno

Quin paper juga la divulgació en el món de les matemàtiques?
Abans d’obrir el meu blog en 2011 no en sabia quasi res de divulgació, però ara entenc perfectament que té un paper fonamental. Per una banda, té la funció social de fer entendre a la gent la transcendència que tenen les matemàtiques en la seua vida. És una manera d’introduir al públic general qüestions que puguen cridar-los l’atenció o que puguen relacionar amb el seu dia a dia, com poden ser unes eleccions legislatives, per a presentar les matemàtiques com una disciplina útil i interessant. La divulgació també realitza una tasca molt important en el sector educatiu perquè ofereix als mestres noves ferramentes amb les quals poder millorar la seua manera de donar classe per fer entendre als seus alumnes la utilitat de les matemàtiques.

«La divulgació és una eina indispensable per a captar vocacions entre la gent jove»

De quina manera pot influir la tasca divulgativa en els més menuts?
Per damunt de tot, és una eina indispensable per a captar vocacions entre la gent jove. El sector travessa una falta de vocació important, i tal com he observat durant les xarrades que he oferit en escoles i institut, aquesta pèrdua d’interés per les matemàtiques afecta molt més prompte a les xiquetes que als xiquets. Això no té cap sentit. Més enllà de les matemàtiques, la divulgació del coneixement científic permet entendre la importància de la investigació, un tema importantíssim no perquè vagen a acabar sent científics, sinó perquè siga quin siga el futur d’aquests xiquets comprenguen per què s’ha d’invertir en ciència, que sense ciència no es pot progressar i que, si evadeixen impostos, estaran perjudicant així el futur de la ciència i de la resta de la societat.

Què li ha aportat personalment la divulgació?
El meu primer contacte amb el món divulgatiu l’any 2011 va ser un punt d’inflexió en la meua vida. Des de llavors he aprés molts aspectes de les matemàtiques que abans no sabia, perquè per a poder divulgar, primer has de conéixer. Aquesta tasca d’estudi també la vaig gaudir molt, tant com la confecció del meu blog i els reconeixements que vaig guanyar amb ell, els actes en els quals he pogut participar i les experiències que he viscut de la mà de Naukas i Órbita Laika. Per altra banda, crec que també m’ha permés millorar la meua docència. Divulgar condueix a replantejar-te la manera com imparteixes les classes, i encara que sempre haja intentat motivar els meus alumnes amb exemples pràctics de la vida quotidiana, ara tinc més ferramentes al meu abast per a aconseguir-ho. La tasca divulgativa també m’ha permés conéixer agent especialitzada en diversos camps d’estudi amb les quals estic compartint investigacions. Moltes vegades, els investigadors tendim a relacionar-se tan sols amb gent amb qui compartim àrea d’estudi i ens acabem agrupant en «guetos» dins de les universitats i els laboratoris, però gràcies a la divulgació he pogut formar part de grups interdisciplinaris amb físics, biòlegs i molts altres experts.

I què creu que ha aportat vosté a la divulgació matemàtica?
És de veres que m’ha anat relativament bé en aquest món, però divulgadors matemàtics ja n’hi havia abans que creara el meu blog; jo no he inventat res, no sóc ni la primera ni l’última. Tot i això, el que he intentat ha sigut donar una visió diferent de com es poden ensenyar les matemàtiques, tenint també molt present el fer de ser dona. Ja no només en les matemàtiques, sinó que les ciències en general compten amb poques divulgadores, cosa que per altra banda no s’entén perquè dones científiques hi ha moltíssimes. El que ocorre és que exposar-te públicament comporta uns riscos que no pesen tant en el cas dels homes, i hi ha qui prefereix evitar-los.

Com ha sigut la seua experiència com a dona dins del camp de les matemàtiques?
Personalment, en el meu cas no he sentit que el meu gènere fóra rellevant perquè cap col·lega m’ha fet sentir menyspreada o afavorida, des del punt de vista del paternalisme, pel fet de ser dona. Ara bé, no puc dir el mateix del sistema acadèmic espanyol, que a l’hora de permetre’t avançar en la teua carrera com a investigadora no té en compte una característica que tan sols afecta les dones: el part. Encara que els homes també puguen ser pares, qui dóna a llum és la dona, i això requereix unes condicions que no estan contemplades. Jo vaig tindre la sort d’haver assolit la meua carrera abans de quedar-me embarassada amb 30 anys, però el sistema permet que aquesta decisió et desconnecte de la investigació i et faça quedar endarrerida respecte als altres. Després, quan has de reprendre les coses, has de fer-ho des del principi, i et plantes amb tres o quatre anys fora del sistema. Ningú té en compte la maternitat, però no se’ns pot obligar a decidir entre la maternitat i la investigació.

«No se’ns pot obligar a decidir entre la maternitat i la investigació»

I dins del món de la divulgació?
En aquest sentit, sóc conscient que el fet de ser dona és la raó fonamental per la qual m’han convidat a tants esdeveniments. Dones divulgadores n’hi ha molt poques, i cal cobrir la quota. Moltes vegades accepte les propostes per la mateixa raó, perquè sé que si no em presente allà, serà un acte sense dones, i perquè per a aconseguir que les investigadores es decidisquen a comunicar els seus treballs i divulgar la seua matèria, necessiten referents. Les que ja som divulgadores tenim l’obligació que se’ns veja tot el possible.

L’any passat participares en l’elaboració del llibre El secreto de los números, de Julio Mulero, Lorena Segura i Juan Matías Sepulcre, editat per la Universitat d’Alacant.
Fou una col·laboració que em va fer molta il·lusió perquè pertanyen a una associació de divulgadors jove molt xicoteta però que ve amb molta força. A l’hora d’escriure el meu capítol em vaig decantar per emprar la teoria de grafs, una de les àrees en les quals treballe, per a parlar sobre la teoria dels sis graus de separació. Bàsicament, la idea és que dues persones de qualsevol part del món podrien comunicar-se a través d’un màxim de cinc persones, és a dir, amb sis passos. Encara que la idea ve de lluny, està molt relacionada amb les xarxes socials i la hiperconnectivitat de la societat actual. De fet, Facebook l’any passat va realitzar un graf per mesurar la distància entre els seus usuaris i va reduir-la a menys de quatre persones. En general, el llibre és un treball molt bonic que permet trobar les matemàtiques en els llocs més insospitats.

Fotografía de Susana Torres Moreno

Per curiositat, coneix els anomenats «problemes del mil·lenni»?
Sí, clar, però per desgràcia encara no he pogut reclamar cap milió de dòlars.

«El problema de P versus NP pot canviar per complet la nostra percepció del món»

Com influiria en la societat actual la seua resolució?
Alguns no ho tinc massa clar, però per exemple, el problema de P versus NP pot canviar per complet la nostra percepció del món. És un tema complicat de divulgar, però bàsicament el que es planteja és que existeixen dos tipus de problemes, els P i els NP, que de moment se suposen diferents. Si algú fóra capaç de demostrar que ambdós tipus són en realitat iguals, caldria canviar tota la criptografia a escala mundial perquè els sistemes de seguretat informàtica es basen en la seua diferència. Als meus alumnes sempre els dic que si demostren que P és distint d’NP, vagen corrent a reclamar el milió de dòlars, però que si proven que ambdós són iguals, es desfacen de tots els documents i s’amaguen bé, perquè seria molt perillós. Com conta la pel·lícula Travelling Salesman, a qualsevol govern del món li resultaria més barat acabar amb un grup d’informàtics que canviar la criptografia mundial.

Què li diria a algú que es plantejara dedicar-se a les matemàtiques?
Primer que res, que no coneixerà de debò el que són les matemàtiques fins que arribe a la universitat. El que es trobarà allà no tindrà res a veure amb el que ha aprés fins ara, però serà molt millor. Que ho afronte amb motivació i valentia, perquè tot i la seua complexitat, és un repte tant interessant com meravellós. I per descomptat, que sàpiga que passarà a formar part de l’elit que domina el món.