Entrevista a Michael L. Rosenzweig

«No hi ha cap espècie fora de perill»

Ecòleg i promotor del concepte d''ecologia de la reconciliació'

Rosenzweig

Professor emèrit d’Ecologia i Biologia Evolutiva a la Universitat d’Arizona i Ecòleg Eminent de la Societat Americana d’Ecologia, Michael L. Rosenzweig és conegut pel seu enfocament multiescala a l’estudi dels patrons de biodiversitat. El seu llibre Species diversity in space and time (Cambridge University Press, 1995) és una gran contribució a la matèria. A la seua web,  afirma: «Res influeix més a la diversitat d’espècies que la quantitat d’àrea disponible per a la vida», i assenyala la influència de l’especiació i de l’extinció en la biodiversitat a gran escala, tot i que reconeix la importància d’altres factors, com ara la productivitat, que funcionen a escala més petita. Alhora, Rosenzweig es preocupa activament per la conservació de la biodiversitat i exigeix un nou enfocament que anomena «ecologia de la reconciliació», segons el qual les terres antropitzades haurien de ser més benignes perquè les espècies natives es desenvolupen i cresquen, per així reduir les seues possibilitats d’extinció. És un científic apassionat, que parla amb espurnes als ulls i un somriure a la cara, ja siga mentre ens explica una recerca bàsica en el comportament del vol dels colibrís, o bé a l’hora de demanar una actitud menys agressiva dels humans cap a la natura.

El seu antic mentor, Robert MacArthur, va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i la biogeografia. Quins han estat els principals avenços en aquests camps des de les publicacions de MacArthur sobre biogeografia insular i l’ecologia geogràfica?

El primer, descobrir que els sistemes insulars funcionen amb una sèrie de processos a escala intermèdia. Per tal de trobar-ho, calgué observar altres sistemes que funcionen a escales diferents, més grans i més menudes. I hem estat capaços de fer-ho fins a cert punt. Això ha estat un avenç. Això vol dir que podem estudiar la diversitat de llocs molt menuts només mitjançant la distribució d’animals, any rere any, dins del seu període vital.

I això és a escala petita.

Sí, la dispersió habitual dels individus és el mecanisme que necessitem entendre per a trobar els patrons, sobretot a escala tan petita. Les unitats de temps en aquest cas són molt més menudes perquè els animals es mouen més ràpidament, o sembla que ho fagen. També podem calcular-ho per a escales temporals majors on l’evolució és un factor essencial i ens trobem amb el naixement de noves espècies. Pense que això és molt important. En segon lloc, un altre avenç important és que ara tenim una teoria per als valors z o c d’una illa. I això és gràcies a la feina que es va fer en tres articles escrits per Wade Leitner, Brian McGill i Ethan White. Cadascun d’ells van prendre un enfocament diferent per a elaborar la teoria de la mida de c. I aquestes matemàtiques són adequades, així que ens trobem en bona forma ara mateix, perquè allò va ser un avanç molt gran.

I de què depén la c?

Depén de la geometria, de l’abundància d’espècies, i del mostreig de les espècies. Per tant, descobrir aquests càlculs fou molt important.

I, a banda d’aquesta fita matemàtica, quins altres avenços s’han produït?

En el camp de l’estudi dels nínxols, pense que s’han donat avenços increïbles. MacArthur i Wilson van suposar que, en les relacions de nínxol, cada espècie tenia una corba normal (una distribució Gaussiana) i que l’eix de les X estava relacionat amb l’espai del nínxol. D’aquesta manera, cada espècie tenia un fragment d’aquest espai. Ells suposaren que cada fragment tenia la mateixa mida i que cada distribució era la mateixa. I se’ls va ocórrer una idea que molta gent anomena «similitud restrictiva» [un concepte que proposa un nivell màxim de solapament entre els nínxols de dues espècies que permetrà una coexistència en el temps]. Però MacArthur mateix va demostrar en un article posterior que aquesta similitud restrictiva no s’hi donava. De fet, el seu col·lega Dick Levins va mostrar un sistema completament diferent que va anomenar «consumir la variància». Segons això, tenim un eix que representa l’espai del nínxol i cada espècie en pren una mica, però hi ha una part d’aquest eix on totes les espècies «es posen d’acord», per dir-ho així. Cada espècie troba la millor eficiència. Sota aquestes circumstàncies, encara pot haver-hi moltes espècies que coexisteixen consumint la variància. Així, una espècie pren la millor part, que d’alguna manera domina, i té una variància minúscula. L’espècie següent tindrà una mitjana igual que la de la primera espècie, però amb una variància més gran, i no funcionarà tan bé en cap part del seu espai. La tercera espècie té la mateixa mitjana, però una variància fins i tot més gran. I s’han vist molts tàxons, tant de plantes com d’animals diferents, ajustar-se a aquest model. Levins va publicar sobre aquesta qüestió en 1979 en American Naturalist. Just després, John Brown publicava al respecte a principi dels vuitanta, i llavors m’hi afig jo amb un capítol per a la Societat d’Ecologia Britànica en què done molts exemples de plantes i animals… Mentrestant, Stuart Primm i jo féiem experiments amb colibrís, perquè vam veure que aquests s’organitzen així.

Exemplar de colibrí gorjablau del comptat de Cochis (Arizona, Estats Units). / Alan Schmierer

Així doncs, vau veure que hi ha una espècie de colibrí que és dominant en una part estreta del nínxol mentre que d’altres, menys competitives, tenen variàncies de nínxol més amples i s’aprofiten del que deixen altres espècies?

Així és. Al sud-est d’Arizona, hi ha unes deu o dotze espècies de colibrís. Quan érem nosaltres treballant, només hi havia tres espècies criant. Una d’elles és la més petita d’Amèrica del Nord i una altra és la més gran, anomenada colibrí gorjablau, i aquesta només ocupava els terrenys més rics de l’hàbitat. Els mascles romanien en una àrea molt menuda per protegir el territori, sense fer res. Cada vint o trenta minuts, s’allunyaven a buscar aliment i després s’aturaven de nou. I si l’ocell petit apareixia per allà, el colibrí gorjablau el sentia i l’atacava. En la mateixa zona hi havia també un colibrí d’una grandària intermèdia, el colibrí Rivolí, com se li deia en aquell moment, que ara també s’anomena colibrí magnífic, i que és només un poc més menut que el gorjablau, però té ales molt més llargues, vola molt més lentament i no té territoris. Va triant el millor de cada hàbitat i vola grans distàncies, fins a diversos quilòmetres, cada dia. S’alimenta de les flors més riques i aleshores se’n va. Si es cola dins de l’àrea del gorjablau, aquest l’ataca amb una violència que costa de creure d’un ocell tan bell. El gorjablau es mou molt més ràpid: la forma del seu cos és semblant a la d’un jet militar, i és molt manejable i ràpid. Està vigilant sempre el seu territori i si s’adona de la presència del magnífic, llavors, tan ràpid com pot (i sense que l’altre s’adone del que passarà), vola fins allà i comença a volar en cercles al voltant del magnífic, per tal d’anul·lar els corrents d’aire. Així, el magnífic no pot volar ja més i descendeix cap a terra en estat de xoc i el gorjablau comença a picotejar-li el cap.

Ha de ser una cosa impressionant de veure.

És el cas més impressionant de relació de nínxol que he arribat a veure.

Això ens demostra que la variància és més important que la mitjana per al nínxol, no?

Sí, el que importa és la variància, ja que les mitjanes les comparteixen. Aquella espècie que pot dominar la mitjana ha de ser capaç d’excloure d’alguna manera les altres. Almenys, en aquesta part específica de la relació de nínxol. Pense que el descobriment d’aquest tipus de relació de nínxol i la demostració, una vegada i una altra, de la seua importància, mitjançant dades extretes de la realitat, és molt útil per a persones que estudien el comportament i el nombre d’espècies. Crec que aquests són els avenços més importants, perquè ens van posar en una posició des de la qual podíem aconsellar la societat. No sabíem totes les respostes, però en sabíem les suficients per dir a la gent: si voleu aquest tipus de món, heu de fer açò; si voleu aquell tipus de món, heu de fer allò. I aleshores depén de tots. Jo només tinc la meua veu, i el meu vot, com a ciutadà.

Quins són els principals factors de la biodiversitat? És l’espai, el temps, l’energia, l’heterogeneïtat ambiental? Quin és el més important?

Et puc parlar dels nostres resultats més recents. Vam observar més de 25.000 espècies d’arreu del món i teníem una teoria en marxa, que preveia per què algunes àrees del continent tindrien més espècies. I realment no estic parlant de «continents», sinó de «regions evolutives», àrees que van obtenir les seues espècies per mitjà de l’evolució i que estan plenes d’endemismes. Aleshores afegim un altre factor, perquè tothom diu que la raó que determina el nombre d’espècies ha de veure amb el clima. Així que vam introduir 102 variables climàtiques al nostre estudi, però encara no teníem una teoria. Teníem una teoria per a les àrees, però no per al clima. En realitat, en tenim una, però està malament. De fet, tenim unes deu teories per al clima. I jo he participat en cinc d’elles i totes estan malament [rient]. És una qüestió molt important i m’agradaria que tinguera una resposta. Allò interessant és que, si només et bases en el clima, res no és significatiu. El clima esdevé significatiu, d’una manera increïble i interessant, quan se l’afegeix per a explicar les desviacions de l’àrea. Primer, mires l’àrea. Així, si la pregunta és què controla el nombre d’espècies, la resposta en el cas dels vertebrats, i probablement de les plantes i els insectes, és l’àrea de la regió. Com més gran és l’àrea, més gran és la reserva d’espècies. I el clima d’aquesta àrea és també important. Així, si tens l’àrea i el clima junts influint en la reserva d’espècies, aleshores sabràs quantes espècies hi ha, diguem, a tota Euràsia. Ara, posa que vols saber quantes espècies hi ha a Espanya.

En una regió més menuda, vaja.

En una regió molt més menuda, sí. I la resposta a aquesta qüestió depén dels hàbitats, i no s’ha plantejat bé. No sabem com calcular el nombre d’espècies i ho estem intentant de valent. Hi ha contribucions interessants; per exemple, es posen un nombre d’espècies juntes i les deixen fer. Aleshores s’explora la variància de l’àrea i s’estableixen diversos hàbitats. La diversitat d’aquests hàbitats aleshores evoluciona, a causa del nombre d’espècies, i com més espècies hi ha, més acurades són les distincions entre els hàbitats.

Perquè estan més atapeïts.

Sí, són més resistents. L’exemple més interessant és el de les plantes. Hi ha dues àrees semiàrides, una en Sud-àfrica, coneguda com a fynbos, i l’altra al sud-oest d’Austràlia, coneguda amb el nom de kwongan, que tenen tres vegades el nombre d’espècies que s’esperaria en una àrea així.

«El foc és com una serralada nova que sorgeix contínuament i divideix la terra; és una força d’especiació al·lopàtrica»

Quina és la raó d’aquest excés de biodiversitat?

Doncs ha de veure amb l’especiació; allà les taxes en són molt altes. A Sud-àfrica, per exemple, es dona un ecosistema de tipus mediterrani. Hi ha incendis a l’estiu, incendis enormes, que han separat les poblacions i les han dividit fins que han acabat per especiar-se. El foc és com una serralada nova que sorgeix contínuament i divideix la terra. I per això ambdues àrees tenen tantes espècies.

Així doncs, els focs són una força de l’especiació?

El foc és una força d’especiació al·lopàtrica [per aïllament geogràfic]. Allà, l’especiació al·lopàtrica troba un paisatge amb el qual pot treballar, perquè té un sòl molt pobre. Si mesurem la concentració de nutrients del sòl, es veurà que és molt, molt baixa. Aleshores s’observa si un grup diferent d’espècies s’ha format i, efectivament, les espècies allà s’han especialitzat en els nutrients del sòl, en els que hi ha disponibles, fins i tot si no hi ha variància. Estan variant l’hàbitat en fer-lo evolucionar per la pressió de moltes espècies. Així doncs, les espècies es pressionen les unes a les altres i disminueixen les habilitats de l’altra de formes sorprenents, de veritat. I el que això em diu és que, si soc conservacionista, si vull salvar alguns taxons en el meu país o la meua regió, diré: cerquem parcs naturals i assegurem-nos que les seues poblacions es mantinguen tan sanes com siga possible allà. Aquest seria el meu consell al govern: si vols conservar un munt d’espècies, aleshores necessites un munt d’hàbitats. D’altra banda, la natura no diu això! La natura diu: bé, veig aquesta quantitat d’àrea i el clima és aquest… Crearé hàbitats a partir de la pressió que hi pose al damunt. Així doncs, el nombre d’espècies crea la diversitat d’hàbitats, mentre que a escala petita, el nombre d’espècies aprofita la diversitat d’hàbitats que ja s’ha desenvolupat, així que va a l’inrevés.

En les dues direccions, des de la part abiòtica i des de la biòtica.

Sí, això em va sorprendre, però així és. Això té implicacions terribles per a la societat, que estem començant a veure. Ens diu, bàsicament, que no hi ha cap espècie fora de perill. Ens diu que hem de salvar les espècies comunes i les rares, i que hem de parar atenció a tot el sistema, a l’àrea, al clima. Així serem capaços de salvar un bon nombre d’espècies. Però si no ho fem, cada espècie anirà desapareixent. I quan s’extingeix, hi ha menys pressió sobre les espècies que romanen i aquestes expandeixen el seu nínxol. Així es perd la diversitat d’hàbitats.

«No hi ha cap espècie fora de perill; hem de salvar les espècies comunes i les rares, i hem de parar atenció a tot el sistema»

Hi ha altres processos importants que modulen la biodiversitat?

Sí, per exemple, un de relacionat amb els nínxols i amb l’evolució de l’estructura de la comunitat: la selecció d’hàbitat depenent de la densitat. Es tracta d’un camp que va introduir Stephen Fretwell a mitjans dels seixanta. Partint d’una única espècie, en afegir-se una altra, trobem canvis molt interessants en el comportament i en l’ús de l’espai del nínxol, segons les interaccions que s’hi donen. Veiem espècies fent coses que la teoria del nínxol no comprén, que se suposa que no poden ocórrer mai… Com pot ser? Un dels molts experiments va ser dut a terme per un canadenc en els anys seixanta. Va observar i va fer proves amb intestins de rates com a hàbitats per a paràsits. A la part final de l’estómac era on trobaven el menjar més bo, però hi havia molta acidesa, així que no era un hàbitat massa bo. Una mica més a baix, el pH és molt més alt i allò és un hàbitat genial per a menjar tot el que has de menjar si ets un paràsit. Hi va introduir dues espècies de paràsits i va demostrar que, si es posen juntes, s’obtenen resultats radicalment diferents que si estan soles. Si estan soles, totes saben que el millor lloc on ser-hi és l’estómac, així que s’hi concentren. Però si poses dues juntes, una es concentrarà allà, però l’altra es dispersarà. El que fa aquesta segona és una selecció d’hàbitat depenent de la densitat, i també selecció d’hàbitat depenent de la interacció.

Les obres clau de Michael Ronsezweig. / F. Mesquita

No tenen altra manera de viure allà!

Exacte, tal com vaig escriure en un article el mes passat: «Viu pobre o mor». Hi ha un munt d’espècies vivint així, i tendeixen a ser molt comunes i a estar molt disperses, perquè hi ha molts entorns pobres.

Tal com assenyalen altres científics i una bona part de la societat, al seu últim llibre Win-win ecology (Oxford UP, 2003), mostra certa preocupació per la crisi de la biodiversitat. Vosté suggereix fer més salvatges els entorns humanitzats. Seria això efectiu?

Conec un biòleg especialitzat en clima tropical que em diu que als tròpics pot ser molt eficaç. Això no vol dir fàcil. La gent d’allà és la més interessada a fer-ho i el clima és molt més fàcil per a fer-ho.

Jo estava pensant més bé en ciutats europees, per exemple.

T’he de dir que després d’aquest llibre, vaig decidir que escolliria una ciutat, la meua, i veuria què puc fer, però… Hi ha massa política.

De veritat?

Sí. Jo sóc massa d’anar per casa, no sóc important, com qualsevol que viu a la ciutat. Només sóc un altre ciutadà. Però fora de la ciutat, la idea té molt d’èxit. Hi ha dos o tres grups de persones en l’àrea central de Califòrnia, de l’àrea de la badia de San Francisco a Monterey i a Sacramento… i aquest triangle està ple de projectes de reconciliació ecològica. Hi ha un cineasta, Kit Tyler, que va produir una pel·lícula sobre l’ecologia de reconciliació, que va guanyar dos Emmys. Jane Fonda era la narradora, i fins i tot la meua cara hi apareixia [rient]. Es diu Becoming California i es pot veure gratuïtament. És un treball magnífic.

Aquests valors provenen de la típica relació entre espècies i àrea, que pren una forma curvilínia que pot ser descrita per l’equació S=cAz, en què S és el nombre d’espècies i A és l’àrea.

© Mètode 2018

Professor titular d’Ecologia de la Universitat de València i investigador a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (Espanya). Fa classes als graus de Biologia i Ciències Ambientals i al màster de Biodiversitat d’aquesta universitat, principalment en assignatures relacionades amb la biogeografia i les invasions biològiques. La seua recerca se centra principalment en l’ecologia i diversitat de les comunitats aquàtiques, coordinant projectes de recerca en ambients tropicals i mediterranis, així com en espècies exòtiques invasores. També col·labora sovint en investigacions sobre canvis paleoambientals o d’ecologia evolutiva, mitjançant l’aplicació del coneixement del grup de petits crustacis en el qual s’ha especialitzat, els Ostracoda. E-mail: mezquita@uv.es