Wikimedia Commons
Mercè Durfort i Coll ens va deixar la matinada del 7 d’abril de 2022 i molts ens sentim orfes d’una científica humanista de la qual sempre que l’escoltaves n’aprenies coses noves. Nascuda a La Suze-sur-Sarthe, al País del Loira, el 1943, la seua vida professional va estar sempre lligada a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Les xarxes socials bullen d’expressions de simpatia i records molt emotius d’antics estudiants de la facultat que l’havien tingut de professora de citologia i histologia o biologia de la reproducció, entre altres matèries que ella va impartir amb saviesa. Era una d’aquelles mestres que deixava una empremta perenne en la manera de veure el món biològic, una espècie docent amenaçada d’extinció en les nostres universitats actuals.
Aquesta petjada intel·lectual indeleble, només comparable a les que van deixar abans els professors Ramon Margalef o Antoni Prevosti, també es devia a la implicació en cos i ànima de la Durfort –així és com era coneguda per deixebles i col·legues– a una ingent tasca cultural que anava des de la recol·lecció d’instruments científics obsolets per fer-ne conservació patrimonial fins a les exposicions de llibres al vestíbul de la facultat. Tot ho feia amb intel·ligència, dedicació i passió. El seu interès per la història de la ciència la va portar a estudiar la biografia intel·lectual de Santiago Ramon y Cajal o de Jaume Pujiula, dos pioners de la biologia cel·lular que considerava referents. De fet, ella organitzava uns mítics tallers de tècniques microscòpiques a l’Institut Químic de Sarrià seguint una tradició docent innovadora iniciada per Pujiula molt abans.
Pel que fa a la investigació, Mercè Durfort va ser una gran coneixedora dels costums sexuals de crustacis i mol·luscos i es va endinsar en la histopatologia dels bivalves marins, la caracterització dels seus paràsits microscòpics i la bioacumulació de substàncies tòxiques. Això li permetia conjugar una recerca fonamental, que enriquia la seua tasca docent, amb una de més orientada, disposada sempre a ajudar a resoldre problemes relacionats amb l’aqüicultura o l’ecologia de malalties que afectaven les poblacions naturals. Ella era catedràtica de biologia cel·lular però el seu esperit era eminentment interdisciplinari, fins al punt de buscar les analogies entre les estructures cel·lulars i les formes explorades per l’art i l’arquitectura.
«Era una d’aquelles mestres que deixava una empremta perenne en la manera de veure el món biològic, una espècie docent amenaçada d’extinció en les nostres universitats actuals»
Mercè Durfort era una dona científica implicada i compromesa en mil i un projectes. La seua estima per la llengua catalana la va portar a treballar la terminologia i assessorar des de l’àmbit científic la confecció de diccionaris i vocabularis. A més, amb Miquel Llobera, va traduir al català «l’Alberts», el mític llibre de text de biologia cel·lular i molecular. Aquesta tasca va obrir un camí a la terminologia biològica contemporània que ens va facilitar molt la vida als que vinguérem després, com ara quan traduírem la bioquímica de Stryer.
Es va involucrar en tasques de gestió a la facultat, a la seua estimada Societat Catalana de Biologia, que la faria Sòcia d’Honor en 2014, o a la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, de la que fou presidenta entre 1994 i 2000. Era la segona dona en ingressar la Secció, després de la botànica Creu Casas. El 1993 fou la primera dona a esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El 2002, va ser distingida amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, i el 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Dur i fort podrien ser dos qualificatius adequats al caràcter de la Mercè. El seu aspecte rigorós i la seua dicció marcada d’una manera molt característica –aquelles inoblidables erres arrossegades– tenien el contrapunt d’un somriure picardiós i una mirada curiosa i sagaç, entrenada en l’escrutini detallat del món. Enyorarem els seus comentaris i observacions, sempre amb aquell to crític que la feia imprescindible en qualsevol conversa. Ens mancarà la seua veu incisiva però ens queda el llegat de la seua immensa generositat intel·lectual.
Mercè Durfort va participar en aquest vídeo, «180 anys del retorn del Beagle», en què es reflexiona sobre la influència que va tindre el viatge de Darwin sobre l’obra del naturalista i sobre la història de la ciència.
