Entrevista a Julià Guillamon

Tres dies abans del Nadal del 2016, la parella de l’escriptor Julià Guillamon, la Cris, va patir un vessament cerebral. El pronòstic era greu. Va tardar un parell de mesos a sortir del coma i ho va fer molt de mica en mica. El seu periple hospitalari va durar uns set mesos, entre el pas per l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i, després, l’Institut Guttmann per a fer teràpia i començar a recuperar la mobilitat. Guillamon va escriure sobre alguns dels moments més durs d’aquest procés en les seves columnes al diari La Vanguardia, on també fa crítica de llibres. Un any després del vessament, va aplegar aquests articles en un petit volum, Travessar la riera (Comanegra, 2017), un objecte literari carregat de gust estètic i sensibilitat, amb fotografies i dibuixos, alguns d’amics que s’han prestat a col·laborar-hi, com America Sanchez i Toni Benages. Aquest volum és un cant d’amor a la seva parella, però també i de manera molt notable, un cant a la creativitat, la imaginació i l’alegria com a bot salvavides per afrontar les adversitats. I és, en darrer terme, un regal en forma d’agraïment a tots els qui els han ajudat.

El fet que el número 96 de Mètode, Narrar la salut, se centri en les relacions entre la literatura i la medicina ens permet parlar d’aquesta novel·la sorgida a partir d’una experiència mèdica intensa viscuda per l’escriptor i la seua parella.

Travessar la riera ve dels set articles que va publicar a La Vanguardia. Són articles que després ha retocat?

Una mica, sí. Amb el tema de tenir dues versions al diari es pot dir que els textos no tenen original. Jo escric en català i després em tradueixo al castellà. Quan et tradueixes veus moltes més coses. A vegades les coses que dius en castellà per a resoldre el problema [de traducció] que tens millora el català. I aleshores, millores el català. Sempre els textos estan molt tocats i tenen moltes versions. Quan vaig fer aquest llibre els vaig seguir tocant.

Com surt el primer article?

La Cris va tenir un vessament molt greu. I va tenir problemes de pressions intracranials molt altes. Ara, quan hi ha un vessament, et treuen un os del crani perquè el cervell es pugui expandir. Abans es moria la gent, perquè la sang s’escampava i provocava un col·lapse. El que fan ara és treure’t un tros d’os. El problema de la Cris és que seguia tenint unes pressions molt altes. Van ser uns dies molt angoixants. Podies entrar només unes hores a la UCI. I els metges, que són bastant bèsties, deien: «Si no respon al tractament, si les pressions intracranials no es normalitzen, tindrà una mort cerebral». Estaves moltes hores a l’hospital, et passaven moltes coses pel cap. Eren dies de Nadal. No corria ningú per allà. El cap t’anava a mil i em va anar sortint.

«En un moment determinat, al diari, vaig començar a escriure articles personals i vaig veure que agradaven»

A l’inici d’escriure’ls, hi ha algun punt de pudor, de dubtar si s’estava ensenyant molt?

No. Amb els anys he perdut la vergonya. Sóc molt descarat. En un moment determinat, al diari, vaig començar a escriure articles personals i vaig veure que agradaven. Aquesta era una circumstància especial i em va semblar que valia la pena. Després, immediatament, hi va haver gent que em va dir coses. Hi havia molta gent de l’entorn immediat que estava pendent del tema. O gent que la coneixes però tampoc gaire i que et diu: «Carai, quin article més emocionant». Això també t’anima a fer-ho. És interessant. Per a mi, ha sigut molt important. Quan fas crítica literària tens molt poc retorn. Amb les columnes literàries va començar a haver-hi retorn.

Amb aquests articles se li ha acostat gent dient-li que li havia passat el mateix?

M’ha passat ara amb el llibre. L’altre dia, a Sant Pau [on es va fer la presentació], hi havia dues persones que van venir, que jo no les coneixia de res. Una era una senyora que tenia el marit a l’UCI i que havia vist els cartells a Sant Pau. I una altra persona que venia de l’Institut Guttmann perquè hi tenia la seva dona ingressada. I en el món dels terapeutes i en el món pròpiament mèdic també ha circulat. Justament n’he regalat molts perquè tenia molta gent que ens havia ajudat.

«És tot com una mena de teràpia col·lectiva, que acaba implicant els metges, els terapeutes, els teus amics artistes…»

Aplegar els articles i fer-ne aquest llibre, entès com un objecte bonic, pretenia ser un reconeixement al món mèdic?

De fa molts anys, tampoc no sé com va començar, m’interessa el món gràfic. De fa molts anys, amb l’Albert Planes [dissenyador gràfic] hem fet molts llibres il·lustrats, catàlegs… Em sembla que hem fet dotze llibres junts. Des del catàleg de l’exposició del Quim Monzó fins al de l’exposició del Baltasar Porcel. El 2016 l’Albert em va demanar si podia fer un text per una agenda d’una impremta per la qual treballa. Aquest any em va demanar altra vegada si volia fer un text. I què explico? «Tot el que t’ha passat». I llavors em va dir: «Per què no fem un llibre?». S’havia produït el fet que la Cris, després de molt de temps, de semblar que no passaria, va començar a moure una mica la cama esquerra. Tenia una hemiplègia i la va començar a moure una mica. I jo havia fet un article, que és l’últim del llibre, explicant que potser sí que ens en sortiríem. S’havia tancat un cercle i vam dir: doncs, va, fem un llibre! I tens la sort que tens al teu costat un dissenyador gràfic amb qui treballes sempre. El vam fer amb una tarda i mitja, no gaire més. Ens va agafar una febrada. L’Albert Planes havia treballat molts anys amb l’America Sanchez i li vam demanar que ens fes una portada. Ja ens havia fet la coberta del llibre anterior, El sifon de can Sitra (Comanegra, 2017). El Toni Benages, amb qui hem fet el llibre del còmic del Josep Palau (La joia de viure, Males Herbes, 2017), ens ha fet el retrat de la Cris. M’agrada embolicar gent en les coses que faig i que acabi sent una cosa una mica col·lectiva. Hem fet un clip, que l’ha fet la Maria Padró amb música del Carles Belda. És tot com una mena de teràpia col·lectiva, que acaba implicant els metges, els terapeutes, els teus amics artistes… És un tinglado.

Fer els articles i aquest llibre i treballar en altres llibres li ha servit de teràpia per a tirar endavant?

La meva vida és la feina. Jo no sé viure sense treballar. També sóc un privilegiat, perquè faig moltes coses que són distretes. Treballar és una cosa que m’estimula. Quan la Cris va passar per això, jo vaig fer tots els articles. I aquest any he treballat molt.

Ara el gran repte és que la Cris pugui moure la part esquerra?

La gran cosa és si aconsegueix tornar a caminar, en aquest moment que estem ara. Que moguis una mica la cama no vol dir que puguis caminar. El metge, que és molt caut i que ja ha vist que som la bomba, ens va parant, quan ens veu. Perquè pensa: aquests són uns bojos, estan tirant coets. Saps el que és una persona que durant pràcticament deu mesos no mou res de la part esquerra? El dia que veus que mou una mica la cama, flipes.

Els dos primers articles parlen de l’impacte que provoca el vessament, dels plans congelats.

Nosaltres anàvem cada setmana del món a la muntanya i jo em quedava a treballar a Arbúcies i anava cada dia al bosc. Conec el bosc com si fos casa meva. I llavors de cop no hi vas i has d’estar a l’hospital. Hi va haver un temps que tenia molts flaixos de llocs, aquell revolt que hi ha aquell arbre, aquella figuera… Em venien unes imatges com del David Lynch. Això en el primer article surt. I encara ara em passa. Els dos primers articles són de Sant Pau i a partir del tercer ja és al Guttmann. Són com dos mons. Quan estàs lluitant per la supervivència i estàs començant a despertar, i el tercer, el de Travessar la riera, ja és a l’Institut Guttmann. Ja havíem recuperat la consciència, més o menys, i ja és diferent.

És marca de la casa «Julià Guillamon» aquesta fixació absoluta per la força dels detalls, d’una imatge, d’un moment. Per exemple, els puros de Palau i Fabre que li havien regalat i que diu que es fumarà el dia que la seva parella torni a caminar.

Jo no suporto que la gent parli d’«un arbre». Què vol dir «un arbre»? És un arbre que tindrà un nom. Descriure una persona, un ambient, una expressió trobo que fa interessant allò que escrius. Josep Maria de Sagarra és molt així i sempre m’ha agradat molt. M’he tornat d’una manera que detesto la mentida literària. Per què t’inventes una persona si la podries descriure de veritat? M’he tornat intolerant amb la cosa de no ser exacte. És el meu estil.

«Hi ha una connexió clara entre la manera de viure i la manera d’escriure»

El detall també actua com un punt epifànic, com quan plegats, en les sessions més crues de fisioteràpia, es posen a anomenar noms de bolets o a cantar «La cançó del lladre». Són elements que, en certa manera, tant literàriament com terapèuticament, fan aquesta funció?

Tot és el mateix. Es tracta de fer la vida interessant. En comptes de dir un, dos, tres, amb la Cris intentant sostenir-se perquè li fa molt mal, busques la manera perquè allò sigui divertit, que ella ho faci, el terapeuta ho rigui… Consisteix en això, viure, fer alguna cosa que tingui gràcia. I en el fons, és tal com va ser. A la presentació a l’Hospital de Sant Pau vaig explicar dues anècdotes que no surten al llibre, que no he explicat enlloc més però que tenen gràcia. A la Cris li va costar molt despertar i quan va despertar una mica va agafar una meningitis. I quan ja havíem començat a arrencar, va haver d’estar cinc setmanes sense moure’s del llit. Va ser fatal, això. Fèiem un joc, que era que jo cada dia portava una corbata diferent. De quin color vols que porti la corbata? La idea era que ella m’agafava de la corbata i em feia un petó. Era un rotllo que ens divertia a nosaltres i després, al voltant d’això, orbitava tot, perquè venien les infermeres a mirar-ho, i a mi em servia perquè les infermeres veiessin que ella estava millor del que semblava. Mira el que fa! I també pels parents i amics que venien. L’invent va anar de primera. I quan vam tornar a Sant Pau, perquè la van haver de tornar a operar, les infermeres se’n recordaven. Després, quan vam anar al Guttmann, vam tenir-hi molts problemes perquè van trobar que tenia un quadre pitjor del que es pensaven. Allà feia poques hores de teràpia i tenia moltes hores buides. Al pis d’Arbúcies, al balcó, sempre hi posàvem menjar per als ocells, unes boles per a les mallerengues. I vaig pensar: aquest any no tindrem mallerengues. Aleshores vaig comprar les boles i les vaig penjar al jardí de l’Institut Guttmann. I ja teníem xou. Cada dia anàvem amb la Cris a veure si les mallerengues havien trobat la bola. Era com La vida es bella. Estar en un camp de concentració hospitalari i haver de buscar rotllos perquè ella estigués contenta i estimulada, per tu també estimular-te i si volies, estimular també la gent de l’entorn mèdic i terapèutic.

Molta creativitat, també, oi?

És fer que la vida sigui interessant. Per a mi, escriure també és això. Hi ha una connexió clara entre la manera de viure i la manera d’escriure.

Hi ha moments en què la literatura entra a la vida, com l’aparició de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau en mode àngel de la guarda. Explica que quan buscava un pis adaptat va anar a parar a un pis que era de la família Rius, que havia conegut l’Arquimbau, de la qual vostè havia publicat un llibre (L’enigma Arquimbau, Comanegra, 2015).

Et passen moltes casualitats. Canviar de pis és un rotllo. El meu pis era casa dels meus avis. I és un pis on has estat feliç. És una mica tonto dir-ho així, però nosaltres ens estimem. Jo què sé, hi ha gent que s’odia. Hi ha gent que porta trenta anys casada o aparellada i es detesta. I nosaltres, no. De cop, has de deixar el pis que has estat vivint fa una pila d’anys, que t’ho has passat de primera, i comença a buscar un pis. Va ser molt traumàtic, aquest moment. A l’hospital t’acostumes. Quan estàvem a Sant Pau, m’hi estava fins a les vuit o quarts nou, després te’n vas a casa i te n’oblides. Aterrar a casa, tornar i amb tants dèficits com té la Cris, és una història que et mors de por. Va ser un moment molt crític. En aquell moment anem a veure un pis que a mi no em feia gaire gràcia. Quan el vaig veure, vaig pensar: però si aquí treballava el marit de l’Arquimbau! I vaig preguntar qui era el propietari: «Un que es diu Rius?». «Sí», em van dir. Com que estàs tan apurat, penses, mira, alguna cosa familiar. Tot i això, jo, que sóc molt bèstia, li dic a tothom: me’n vaig a un hotel. Perquè no deixo de tenir la sensació d’estar en un hotel.

A casa seva, ara?

Nosaltres, com que som molt positius, hem marxat amb la idea que tornarem. Fins que no m’ho diguin, que no puc tornar, jo sempre penso que tornarem. Encara no hem mogut ni llibres ni papers. Hem mantingut el pis per poder-hi anar a treballar jo.

«A les infermeres quan sortia un article els hi deies, el fotocopiaven, corria per la planta… »

Què li han dit, els metges, d’aquest llibre?

Els metges són una cosa i infermeria, una altra. Els infermers són gent propera i que formen part del dia a dia quan estàs ingressat. A les infermeres quan sortia un article els hi deies. El fotocopiaven, corria per la planta… I en aquest aspecte, positiu. Quan ha sortit el llibre i l’he pogut repartir, ha tingut molt bona rebuda entre el personal. L’altre dia, el metge de Sant Pau ens va posar vermells a tots perquè va dir que érem la família perfecta. Va dir que érem una gent que ens havíem implicat molt, des del primer moment. Seria pretensiós dir que gràcies a això, a tot el que hem fet al seu voltant, la Cris està millor, però penso que ha ajudat. Primer, sentir-se estimada, no només per mi o pel Pau sinó per tota la gent que ha estat per allà circulant. Ella pensa que no està mai sola. Sempre hi ha algú amb ella que li fa coses. El fet de sentir-se estimada en un procés així ajuda molt. Pràcticament no plora. Quan va fer un any vam plorar una mica però és molt optimista, sempre riu. I després, el fet que la vida sigui distreta, que sempre fotis coses divertides, sempre ajuda. Sempre et diuen: el cervell és plàstic. Quan hi ha una lesió molt generalitzada no hi ha res a fer, però quan hi ha una lesió que pot haver estat important però que hi ha zones que no estan afectades, el cervell és plàstic i es refà. Per això cal estimulació. Tot això que serveix per tenir ganes de viure, en aquest cas és multiplicat. Tot és una festa o has d’intentar que ho sigui.

El llibre que acaba de publicar, El barri de la Plata (L’Avenç, 2018), sobre els seus pares i sobre aquest barri del Poblenou, és paral·lel al de Travessar la riera en el sentit que hi explica la pròpia biografia?

Passes èpoques. Jo havia tingut una primera època d’escriptor experimental. Després va venir una etapa més assagística. I l’últim bloc són El sifon de can Sidra, Travessar la riera, El barri de la Plata… Tot això forma part del mateix món. El món de la memòria personal, vinculada amb el paisatge, una visió psicològica de la vida… En el fons, és tot el mateix. Ara tinc un llibre molt avançat, sobre els anys vuitanta i on ja surto jo sempre.

En el millor sentit de la paraula, amb Travessar la riera o fins i tot amb El barri de la Plata diria que ha escrit un llibre útil?

Jo crec que Travessar la riera és útil. Dit amb tota prudència i totes les cometes que calguin i depenent de l’ús que se’n faci. Però és útil perquè és un llibre esperançat, d’una parella, tres si comptem el Pau, a la qual li passa una cosa tremebunda i que troba la manera de sortir-se’n, que és a base d’imaginació, creativitat i generositat. No és l’autoajuda clàssica, ni de bon tros, és literatura. El barri de la Plata és diferent. Té un component novel·lesc, encara que els gèneres ja no existeixen. Tu pots fer una cosa que té una part biogràfica, una part assagística, hi ha una part sobre el Poblenou… tot això a quin gènere pertany? Però de fet, és una novel·la. El barri de la Plata no pot ajudar massa a ningú. Sí que pot fer pensar que es pot parlar de tot i no passa res.

La sentimentalitat fermada que apareix a Travessar la riera és buscada?

Em fa pànic la literatura sensiblera, no puc amb ella. I intentes posar-hi sempre un aturador. El que no pot ser és fals, de cara a la galeria. Ho has de fer d’una manera que sigui natural, que tingui raó de ser i sense passar-se. És més intens si saps aturar-ho a temps, millora emotivament.

L’experiència traumàtica del vessament cerebral de la seva parella l’ha canviat com a escriptor?

Des que m’ha passat això sóc més bon escriptor. Se m’han tret totes les ximpleries del cap. Enfoques la vida d’una manera molt diferent. Tota la cosa del «postureig» literari se me n’ha anat de cop. No en tenia gaire. M’ha fet més seriós, més profund, més conscient que has d’escriure coses que siguin valuoses, que tinguin interès, que siguin intenses. Com que tot el que havia d’escriure del final del barri de la Plata era molt bèstia, aquest punt de tristesa i d’impassibilitat, em va ajudar que el llibre sortís. Jo segueixo sent tan aprensiu com era però ara amb una capacitat d’objectivació molt bèstia. Quan la Cris va tenir el vessament, el Julià de Jòdar venia molt a l’hospital i ell em va dir: «Això et farà millor».