Amb motiu del Dia del Llibre, hem demanat als nostres col·laboradors que recomanen alguns de les seus llibres essencials. Com a resultat, divulgació de la ciència, novel·la, poesia i assaig s’entrelliguen en una llista creada per a celebrar aquest 23 d’abril.
José Miguel Mulet recomana un llibre recent de divulgació científica anomenat ¿Estamos solos? de Carlos Briones. «En el llibre es parla de les possibilitats de trobar vida al sistema solar o més enllà des del punt de vista de la ciència. Molt recomanable si t’interessa la vida extraterrestre i no les bajanades d’Iker Jiménez». D’altra banda, Mulet recupera Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift: «Sempre és una bona idea tornar als clàssics i aquest llibre, lluny de ser la història infantil a què ens han acostumat, és una lúcida crítica a la societat del seu temps que convé revisitar per veure com moltes de les seves reflexions segueixen vigents en l’actualitat».
Xurxo Mariño recomana Antropología del cerebro. Conciencia, cultura y libre albedrío, de Roger Bartra: «Una reflexió original, aguda i molt ben escrita sobre el desenvolupament evolutiu del cervell i la ment, i la seva relació amb la vida en societat». D’altra banda, un llibre de poesia, Camuflaje de Lupe Gómez: «Una poesia que neix de la terra, del cor de les vaques, de la sang, de l’amor…; que s’estavella en la ment sense xarxa de protecció».
Salvador Macip convida a llegir 100 qüestions per identificar la pseudociència, de Jordi de Manuel i Jesús Purroy: «Un llibre molt clar i ben explicat per als que a vegades dubten i perquè no ens deixem enganyar per tota la falsa informació que circula cada cop més. Molt didàctic i rigorós». D’altra banda, en el terreny de la ficció, recomana Sense fi, de Jordi Cabré: «Una novel·la romàntica i de misteri, plena de girs sorprenents, on res és el que sembla».
Albert Masó proposa la lectura de En tierra de lobos, de José Ramón de Camps Galobart: «A partir d’un profund coneixement per experiència pròpia, l’autor explica les intel·ligents estratègies de caça gregària i jerarquitzada d’aquest gran carnívor ibèric, així com altres aspectes del seu fascinant comportament. És divulgació científica, però està escrit de forma tan apassionada, que se’t fa curt i et sents com si estiguessis vivint les escenes que hi descriu». La novel·la que ha triat és L’esperit del temps, de Martí Domínguez: «És una novel·la, però basada en fets reals, de manera que es converteix en un excel·lent assaig sobre les foscors més preocupants de la naturalesa humana a partir de les vicissituds d’un científic que començà honorablement estudiant les teories evolutives de Darwin i acabà recolzant la política dels nazis… Es tracta de Konrad Lorenz. El més inquietant és que el 1973, decennis després de la fi del nazisme, se li concedí el Premi Nobel de Medicina! Incomprensible».
Ramon Folch escull Viatges, de Stefan Zweig: «L’Europa de la Belle Époque i d’entreguerres vista amb aguda lucidesa i descrita amb refrescant elegància. Un sumptuós i alliçonador viatge urbà a un passat esvaït i alhora encara present. D’altra banda, el socioecòleg també recomana El flâneur a la finestra, de Joaquim Jubert i Josep M. Uyà: «Història del procés de formació del pensament protocientífic, des del mite homèric fins al logos presocràtic. Encertadament subtitulat Novel·la del coneixement, és un relat llegidor, farcit de suggestives provocacions»; i La naturaleza como totalidad, de Henri Bortoft: «Contraposició de les visions newtoniana i goethiana del món natural, exponents de les actituds reduccionistes i holístiques. Un assaig dens i prou sorprenent que fa pensar».
Jesús Purroy recomana Factfulness, de Hans Rosling: «Rosling argumenta que sovint prenem decisions basades en dades errònies i amb biaixos d’anàlisi, i posa molts exemples de decisions en salut pública que en aquest temps de pandèmia són rellevants. Els científics sovint no parem prou atenció al que és una dada, i això de vegades ens porta en direccions equivocades». Sense allunyar-se massa de la ciència, ens proposa la novel·la Màquines com jo, de Ian McEwan. «McEwan sol introduir elements científics a les seves novel·les, i aquí planteja un tema clàssic en format de ciència-ficció: la capacitat de les màquines de prendre decisions morals, i el conflicte que causa als humans interaccionar amb una màquina que té consciència de la mateixa existència».
Silvia Rueda proposa Señoras que se se empotraron hace mucho, de Cristina Domenech: «El llibre ens conta a través de detalls sobre la vida afectiva i sexual de dones més o menys conegudes, com s’ha invisibilitzat l’homosexualitat de les dones i la seua sexualitat en general al llarg de la història. Tot això amb grans dosis d’humor però sense deixar de costat el rigor històric». D’altra banda, recomana Voces color canela, de Lola Cambrillana: «Un llibre que t’enganxa des del primer moment i que et fa riure i emocionar-te a parts iguals al mateix temps que reflecteix les difícils situacions que diàriament viuen les dones».
Josep Roselló ha triat Huertos de libertad, de Gustavo Duch: «És un “poemari de l’hortolà” en paraules de l’autor, que planta versos per a extingir el capitalisme. Gustavo Duch és veterinari i més coses, va ser fundador de l’ONG Veterinaris sense Fronteres, ara és director de la revista Sobirania Alimentària. En aquest llibre planteja l’hort com a element inspirador i artístic, que sense deixar de ser un element camperol i rural, reivindica la seguretat en els aliments des de la sobrietat i la bellesa; reivindica l’estabilitat des de la diversitat de formes i colors enfront la vulnerabilitat del monocultiu i el model de producció industrial. Així l’hort és revolucionari, ens dona respostes a formes de vida justes i dignes enfront el capitalisme destructor, que continuarà afectant a tots els territoris i a la majoria de la societat». D’altra banda, també recomana Alzira, Jardí Babilònic entre el Xúquer i la Murta, de Paco Tortosa: «Paco també és fotògraf i paisatgista, pioner a mostrar-nos detalladament el nostre entorn a partir del seu coneixement i la seua mirada, que capta la bellesa i la transmet. I així ho ha fet al llarg de bastants anys. Gran part del territori valencià ha estat descrit minuciosament i compartit amb nosaltres mitjançant els més de trenta llibres i estudis temàtics que ens ha regalat. Ara ens mostra els llocs d’interès agrari i natural d’Alzira, amb els elements paisatgístics i els valors humans que hi ha darrere d’aquest territori privilegiat.».
Chantal Ferrer proposa llibres de Schrödinger i de Toller, autors coetanis i exiliats centreeuropeus per la persecució nazi. En primer lloc, Nature and the Greeks i Science and humanism, d’Erwin Schrödinger: «Qüestionant les fronteres entre realitat i model, una de les figures més rellevants de la física desentranya la naturalesa discontínua del subatòmic, des de la continuïtat històrica (ciència grega) i cultural: la unitat del saber per respondre a qui som?». D’altra banda, l’assaig Ernst Toller. Entre la II República y la Guerra Civil Española, una edició crítica de textos periodístics i cartes de Toller a càrrec d’Ana Pérez, professora de la Universitat Complutense de Madrid: «Tribut necessari a aquest dramaturg europeu, pacifista i revolucionari, la mirada del qual ens retorna l’amor i l’esperança pel nostre país i la seva gent, al qual va ajudar fins a la desesperació del suïcidi en un hotel de Nova York en 1939».
Alma Bracho recomana Vaccinated. One man’s quest to defeat the world’s deadliest diseases, de Paul A. Offit: «El vaig llegir amb gran plaer la tardor de l’any 2019 per documentar l’article “Maurice Hilleman i l’oblit” publicat al 2020 a la secció “Monstres invisibles” de Mètode. És una biografia que revisa gran part de la història de la vacunologia. Lectura obligada per conèixer la història de les vacunes i contextualitzar-ne les actuals». L’altra elecció és l’obra de poesia On els camins s’esborren, d’Anna Montero: «Experiència i l’eterna connexió entre viure i caminar. Una delicatessen per a l’ànima: “Hi ha paraules que volen ombra, com flors que moren al sol. / Hi ha tu, hi ha jo, hi ha la por. / […] Tu i jo sabem que l’hora ha vingut d’esperar altres presències, / altres veus o la lenta eclosió de la claror”».
Vicent J. Martínez recomana Viaje al centro de un agujero negro, d’Ivan Martí-Vidal: «Fa ara dos anys, la imatge del centre d’un forat negre a l’interior de la galàxia M87 va omplir les portades dels periòdics de tot el món. Aquest llibre ens conta la història d’aquesta imatge d’una manera sorprenentment amena. La narrativa de l’autor enganxa perquè transmet no sols la ciència que hi ha darrere dels forats negres sinó també les emocions dels científics (Iván està entre ells) que el van aconseguir fotografiar». D’altra banda, proposa Los asquerosos, de Santiago Lorenzo: «Una ficció molt oportuna en temps d’aïllament, amb una mordaç crítica social i amb un absolut i divertit domini del neologisme literari. Una novel·la que jo emmarcaria en la tradició de l’escola cínica del pensament grec: encara que Manuel, el protagonista Los asquerosos, no viu en una tenalla com deien que feia el cínic Diògenes de Sinope, porta l’autosuficiència a extrems sorprenents».
Josep Lluís Barona ens remet a La guerra no té cara de dona, de Svetlana Aleksiévitx: «Colpidor treball de recerca periodística al voltant del testimoni del milió de dones russes que van lluitar a la Segona Guerra Mundial a les files de l’Exèrcit. Exercici catàrtic de memòria de centenars d’elles. Aleksiévitx descompon el relat de la guerra dels homes en un relat impactant. «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana». D’altra banda, proposa Ensayo de una despedida, de Francisco Brines: «Recomanar el recull de poemes de Francisco Brines, entre 1960-1997, és tant com recomanar la paraula, la reflexió poètica sobre l’existència i la manera profunda i íntima de viure al món, una actitud tant més imprescindible en temps d’acció irreflexiva i de soroll. Els dos darrers poemaris del llibre, El otoño de las rosas (Premi Nacional de Poesia en 1986) i La última costa (1995), ofereixen la lucidesa de qui observa el món i la vida des de la serenitat i la saviesa del temps».
Roberto García-Roa ha triat Cheats and deceits, de Martin Stevens com a llibre de temàtica científica: «No hi ha res com entendre que fins i tot més enllà de l’ésser humà, no tot és el que sembla. Un llibre perfecte per a conèixer a través d’exemples i històries com el món natural usa l’engany com a via cap a la supervivència i la reproducció». A més, proposa La montaña es algo más que una inmensa estepa verde, d’Omar Cabezas: «Una aventura escrita amb la qual caminar, percebre els sons i fins i tot olorar la muntanya nicaragüenca. La dura història viscuda per Omar Cabezas amb la qual és impossible no entendre que efectivament la muntanya és quelcom que va més enllà d’una immensa estepa verda».
Gemma Marfany ens proposa El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel: «L’atracció dels mons distòpics és que et permet endinsar-te en problemes de relacions humanes i de situacions extremes sense necessitat que siguin potencialment reals. El món fosc ens presenta un futur cataclísmic i distòpic, inquietant i alhora, estranyament possible, fosc i intrigant». A més, també recomana Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell: «He retrobat la lectura d’un llibre clàssic, podríem dir que entre costumista i d’aventures, sobre la vida de la famosa i estranya família del científic i zoòleg, Geral Durrell, a Corfú. Una redacció amena i vigorosa, plena de vida i d’éssers vius, que ja em va atrapar quan era jove i va aconseguir que esclatés a riure en un autobús ple de gent (tot llegint alguna de les seves vívides descripcions de la seva desbaratada vida familiar) i que, amb els anys, no ha perdut encant».
Enric Marco ha triat el llibre Aquello sucedió así, d’Àngels Malonda: «Una crònica dura, autobiogràfica de la farmacèutica de Gandia que visqué l’efervescència cultural i científica al Madrid dels anys vint i acabà represaliada en la postguerra. Una història d’empoderament feminista, ciència i franquisme, contat en primera persona». També recomana L’esperit del temps, de Martí Domínguez: «A través de la vida real d’un científic austríac, de com els intel·lectuals van contribuir a l’arribada del nazisme al poder i, sobretot, com li van donar la justificació científica per a l’Holocaust».
Fernando Ballesteros proposa un assaig científic, Contra la simpleza, de Daniel Altschuler: «Un magnífic llibre sobre els riscos del pensament màgic en la societat moderna, i sobre com distingir entre allò que sí que és ciència i allò que es disfressa d’ella». D’altra banda, fa una recomanació de ficció, El despertar del Leviatan, de James S. A. Corey: «Una novel·la on s’ajunten a parts iguals l’especulació científica rigorosa (tractant de manera formidable els viatges pel Sistema Solar i la vida en ingravidesa) i la novel·la negra més clàssica, on un detectiu ha d’esbrinar què ha passat amb la misteriosa desaparició d’una clienta».
Pau Carazo ens recomana Pensar rápido, pensar despacio de Daniel Kahneman: «Un assaig extraordinàriament lúcid sobre la irracionalitat humana en què el psicòleg Daniel Kahneman,, premi Nobel d’Economia, no deixa de sorprendre i entretenir un lector sens dubte estupefacte davant el que tres dècades de les seues investigacions revelen sobre la nostra manera de pensar». D’altra banda, proposa una ficció de Bernardo Atxaga, Obabakoak: «Un viatge que es converteix en una deliciosa col·lecció de contes curts, d’històries fantàstiques que componen un món màgic i, a la fi, es fonen en un sol i inoblidable relat».
Anabel Forte proposa Las Reglas del Contagio, d’Adam Kucharski: «L’autor ens acompanya en un recorregut per la història i les aplicacions dels models matemàtics que s’utilitzen en l’estudi del contagi. Un contagi que no sols té a veure amb les malalties». D’altra banda, també recomana La absurda idea de no volver a verte de Rosa Montero: «Un llibre excepcional que barreja ciència amb la vida de qui la fa i amb el duel després de la pèrdua d’un ser estimat. En concret es tracta d’una interpretació feta per Rosa del diari que Marie Curie va escriure després de la dolorosa perduda del seu marit Pierre Curie».
Jordi Solà proposa L’ordre del temps, de Carlo Rovelli: «Una fascinant aventura intel·lectual per la gosadia de l’autor a l’hora de tractar la noció del temps de manera trencadora». D’altra banda, recomana l’assaig de Martin Gayford Miquel Àngel. Una vida èpica: «Si la vida de Miquel Àngel fou una vida èpica, certament la biografia de Martin Gayford n’està a l’altura».
