De Franklin a monsenyor Cañizares

Reflexions sobre la desinformació en un any de pandèmia

Infodemia

L’any 1721 hi hagué una epidèmia de verola a Boston. La malaltia la va transmetre un sol mariner infectat arribat a la ciutat. Tan sols en octubre d’aquell any moriren més de quatre-centes persones, aclaparades per aquelles pústules tan doloroses, que creixen tant a l’exterior com a l’interior del cos. Els metges volien inocular la població, però hi havia els seus ferotges detractors. La inoculació consistia essencialment a banyar un fil de cotó en el pus d’una ampolla infectada i, després de deixar-lo assecar, es posava en una ferida oberta del pacient. Els antiinoculadors acusaven els metges de voler jugar a ser déus, decidint qui havia de viure i qui no. I, entre ells, un dels més fervorosos detractors era un jove anomenat Benjamin Franklin. L’arribada d’una pandèmia sempre desconcerta la humanitat, que no sap ben bé com fer-li front. L’enemic invisible causa desassossec, i al caliu d’aquest creixen tota mena de veus enfrontades. Amb l’arribada de la COVID-19, també han abundat tota mena d’informacions, fins al punt que s’ha parlat d’infodèmia, per tal de definir totes les faules, notícies falses, tractaments dubtosos, que han circulat pels mitjans de comunicació. La comunitat científica ha intentat guiar la societat, però també ha manifestat els seus dubtes de com fer front a aquesta nova malaltia (comunicats de l’OMS confusos, afirmacions de Fernando Simón del tot errònies, etc.). Totes aquestes vacil·lacions han estat emprades per uns i altres per a desautoritzar la tasca dels investigadors i per a propagar tota mena d’opinions sensacionalistes.

«L’arribada d’una pandèmia sempre desconcerta la humanitat, que no sap ben bé com fer-li front»

Fins i tot, al principi de la pandèmia, hi havia la idea que l’alarmisme era desproporcionat i es culpava els mitjans de comunicació. Després s’ha vist que varen fer curt, i que els mitjans no havien exagerat gota sobre el potencial perill d’aquest nou coronavirus. Però, en realitat, fins que no es va declarar l’estat d’alarma, la societat espanyola no va ser plenament conscient de la magnitud del problema al qual ens havíem d’enfrontar.

I, tanmateix, l’estat d’alarma va ser el caldo de cultiu perfecte perquè els partits d’ultradreta (en concret la formació VOX, però també molts quadres polítics del PP i de Ciutadans), atacaren el govern progressista instal·lat a la Moncloa. Es varen convocar tota mena de mobilitzacions, de cassolades als balcons, d’exhibició de banderes espanyoles amb crespons negres, etc. El rèdit polític aconseguit per la ultradreta emprant una situació d’emergència sanitària és ben clar i, avui dia, amenaça a superar el partit conservador en unes properes eleccions. Un escenari d’allò més intranquil·litzador per a la salut democràtica d’un país.

A aquesta maror s’han unit a veus ben influents, com la del cantant Miguel Bosé o l’actriu Victoria Abril, creant dubtes en la societat, sobre l’origen del virus o l’efectivitat de la vacuna. Famosos que han mostrat al món no sols la seua ignorància sinó també la seua mala mena. Com ara l’arquebisbe de València, monsenyor Cañizares, que durant una homilia va alertar que les vacunes tenien un origen pecaminós: «El dimoni existeix en plena pandèmia, intentant dur a terme investigacions per a vacunes i per a curacions. Ens trobem amb la dolorosíssima notícia que una de les vacunes es fabrica a base de cèl·lules de fetus avortats».

«Sense tota aquesta infodèmia potser s’hauria pogut avançar de manera molt més eficient en el control de la pandèmia i s’haurien pogut salvar moltes més vides humanes»

D’aquesta manera, la societat ha hagut de vèncer pors atàviques que, en ple segle XXI, en ple segle de la informació, haurien d’haver estat molt més superades. Contràriament al que es podria pensar, l’accés a la informació (i el seu excés) ha generat més desinformació que altra cosa. La ciència s’ha hagut d’anar obrint espai contrarestant aquella allau de fake news, de mites i mala fe. Resulta descoratjador observar com encara, en moments d’urgència nacional, el pensament racionalista ha de traure cap salvant una invasió reaccionària i anticientífica, que pensàvem periclitada, o almenys molt més controlada.

Benjamin Franklin, anys després, va canviar de parer, i es va convertir en un defensor de la vacuna, i de la inoculació de la població. Malauradament, allò no va impedir que el seu fill de quatre anys morira a conseqüència d’un nou brot de verola. A Franklin sempre li va quedar el dubte de si hauria pogut salvar el seu fill si des d’un principi haguera defensat la inoculació. Estava ben penedit, com escrivia a la seua Autobiografia: «”Vaig lamentar amargament durant molt de temps, i encara lamente, no haver-lo inoculat». De la mateixa manera, també es podria dir que sense tota aquesta infodèmia potser s’hauria pogut avançar de manera molt més eficient en el control de la pandèmia i s’haurien pogut salvar moltes més vides humanes. Perquè la desinformació causa molts morts i tots, com a ciutadans del segle XXI, hauríem de ser molt més responsables dels nostres actes.

© Mètode 2021