Tocar sostre
Les opcions de millora mutacional del coronavirus pandèmic semblen començar a esgotar-se
Una epidemiòloga experimentada comentava que al principi de la pandèmia no era infreqüent que al si d’una mateixa família uns membres es contagiaren i altres no. Darrerament, però, això ja no sol passar. «Tots els membres cauen. I també els seus contactes». Afegia que, fins al moment, els brots s’han pogut classificar en socials, laborals o familiars. Ara, en el nostre segon estiu pandèmic, són molt més fluids i molts brots són «una mescla més complexa». Efectivament, la vigilància epidemiològica a escala mundial suggereix una transmissibilitat més alta d’algunes variants virals. La professional sobre el terreny no se’n sorprèn: «Nosaltres ja ho havíem notat, abans de fer càlculs».
Interrogar els genomes virals és útil i fascinant perquè no menteixen. Complementar les dades epidemiològiques amb les genòmiques o d’altres experimentals ajuda a descriure millor la pandèmia. Què estan contant els genomes d’aquestes darreres variants? Examinant l’espícula viral, una proteïna exterior del coronavirus que interacciona amb el receptor cel·lular –la porta d’entrada a la cèl·lula–, s’han observat certs canvis d’aminoàcid en algunes zones d’interacció entre el virus i el receptor. Aquests canvis a l’espícula del SARS-CoV-2, responsables d’un millor encaix entre l’exterior del virus i el receptor cel·lular, proporcionen una transmissibilitat viral optimitzada.
Amb les vacunes s’ha començat a albirar una llum al final del túnel pandèmic. Però cada onada ens recorda que encara hi som a dins. Una transmissibilitat major no és una bona notícia, però una transmissibilitat que comença a tocar sostre sí que ho seria. I és el que darrerament comencen a mostrar els genomes virals.
El procés d’evolució biològica presenta alguns límits a la millora. Molts dels canvis mutacionals assajats a l’espícula del coronavirus seran de naturalesa neutra i no comportaran un avantatge reproductiu, i d’altres, lluny de millorar l’eficàcia biològica del virus, la podrien arruïnar. El ventall de mutacions viables i favorables al virus, que són les que afavoreixen la selecció natural i el seu èxit reproductiu, són finites i escasses.
«Una transmissibilitat major no és una bona notícia, però una transmissibilitat que comença a tocar sostre sí que ho seria»
Els anglòfons, sovint tan ocurrents, han intentat «popularitzar» el nom d’algunes d’aquestes mutacions favorables. Seguint un poc la manera d’anomenar els huracans, han posat noms de persona a algunes d’elles que, per recurrents, comencen a sonar-nos familiars. Per exemple, tres dels canvis d’aminoàcid de l’espícula associats a una major transmissió, D614G, N501Y i E484K, han esdevingut DouG, NellY i EricK, respectivament. Algunes d’aquestes mutacions s’han observat en diferents variants del coronavirus. Per exemple, la variant alfa (anteriorment denominada britànica) no comptava inicialment amb la mutació EricK (E484K) a la seua espícula i, posteriorment, s’han trobat genomes de variant alfa que sí que la presenten. És a dir, l’atzar l’ha generat i la selecció natural l’ha incorporada perquè representa un avantatge.
La interpretació des del punt de vista de l’evolució viral és que les possibles mutacions disponibles relacionades amb una major eficàcia biològica són limitades i concretes. Diferents variants virals les incorporen, si ocorren. És un procés evolutiu ben conegut denominat convergència evolutiva. Les opcions de millora mutacional semblen començar a esgotar-se. Per això comencen a trobar-se les mateixes solucions mutacionals avantatjoses en llinatges independents.
Tot i que no seria gens prudent considerar el SARS-CoV-2 per esgotat evolutivament, aquestes són raons per a l’optimisme perquè aquest és un primer signe que al coronavirus pandèmic li està començant a costar trobar millores evolutives noves que augmenten significativament la seua eficàcia biològica. Que, per altra banda, podem dir que li ha anat molt bé i que encara li va bé.