L'Acadèmia Sueca ha reconegut amb el Nobel de Física la tasca de Roger Penrose, i de Reinhard Genzel i Andrea Ghez. Què hi ha darrere d'aquest guardó compartit? Quan es va començar a parlar dels forats negres? Ho analitza Manel Perucho.
Com ocorre amb l'aigua a Mart, la troballa de fosfina s'ha relacionat ràpidament amb la possible presència de vida a Venus; a la Terra, són les activitats microbianes i humanes qui generen aquesta substància. Però el grup d'investigadors mostra cautela i remarquen que cal seguir investigant.
Aquesta secció de Mètode fa vint anys d’existència. Per a celebrar-ho em semblava interessant recuperar un tema del qual vaig parlar en el número 34: les nebuloses planetàries.
L’editorial Libros del Jata, dirigida pel naturalista i professor de la Universitat del País Basc Gustavo Renobales, continua la línia ja iniciada en 2015 amb La historia natural de Selborne, de Gilbert White, dedicada a la traducció i difusió d’obres científiques amb alt valor divulgatiu que restaven fins ara fora de l’abast de milers de lectors potencials per raons idiomàtiques.
La constel·lació d’Orió destaca en el cel nocturn de l’hivern pels seus tres estels brillants i en línia. Al final de la tardor la vam veure, immensa, eixint per l’horitzó est en caure la nit. Quan s’acabe l’hivern la veurem davallar cap a l’oest en les primeres hores del capvespre. Ens ofereix una bella vista, però la mitologia ens conta una història ben diferent.
El primer objecte del cinturó de Kuiper que New Horizons ha visitat, després d’abandonar Plutó, es va anomenar provisionalment Ultima Thule i recentement ha rebut el nom d’Arrokoth.
L'astroquímica (o astrofísica de laboratori) estudia les molècules en l’univers, ens ajuda a comprendre què va passar perquè avui estiguem ací.
El que observem des de la Terra és la llum ens arriba de punts de l’Univers tan distants a nosaltres que han necessitat tot aquest temps per arribar.
Quan en astronomia tenim un misteri sense explicar és temptador recórrer a la hipòtesi “intel·ligència alienígena". En el cas de ‘Oumuamua, no hi ha manera de confirmar ni de refutar aquesta teoria.
La síndrome de Kessler fa referència a un fenomen d’allau segons el qual, a partir d’una densitat crítica d’objectes, un xoc amb deixalles espacials produeix més deixalles, que produeixen més col·lisions.