Periodisme i ciència, una relació necessària per al progrés
El cicle «Parlem de ciència!» s’inaugura amb un debat sobre l’apropament i cooperació entre ambdues disciplines
La divulgació científica, la vertadera, la que és fidel als fets i, al mateix temps, accessible al públic, depèn tant de científics com de periodistes. És per això important aprofundir en la relació entre aquestes dues esferes, en la seua evolució i voluntat de contacte. Són periodisme i ciència dues cultures encara? O la tendència és a una aproximació cada vegada més vigent? Aquesta va ser la qüestió que va vertebrar, el passat 26 de febrer, el primer acte del cicle de conferències Parlem de ciència!, organitzat per la revista Mètode i l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives. Aquest cicle va començar amb la presentació del llibre Retrats de ciència i la taula redona «Periodisme i ciència: Dues cultures encara?», al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València.
«Amb aquest llibre estem fent falsa una afirmació d’Oscar Wilde, la que deia que la diferència entre literatura i periodisme és que el periodisme és il·legible i la literatura no és llegida», indicava Martí Domínguez, director de Mètode, sobre Retrats de ciència. I és que l’obra, que inclou converses amb personalitats com Noam Chomsky, Umberto Eco o Jocelyn Bell publicades en Mètode, realça l’entrevista com a mitjà per a divulgar la ciència. Ressalta la capacitat de claredat i comunicació d’aquest gènere periodístic. En la presentació del llibre van participar també Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València; Emili Piera, director de la col·lecció «Papers de Premsa», i Enric Estrela, subdirector de la Institució Alfons el Magnànim. En l’acte, periodisme i ciència s’entrellaçaven, i donaven lloc, com indicà Estrela, a «una concepció de la ciència entesa com a instrument i motor de canvi social».
L’entrevista projectada com a mecanisme per a comunicar la ciència va inaugurar també la taula redona posterior. Anna Mateu, cap de redacció de Mètode, preguntava als participants de l’acte per les claus d’una entrevista a un científic. «És el gènere més difícil, ja que demostra la capacitat comunicativa d’ambdós i, al mateix temps, requereix un enorme treball previ per part del periodista», indicava Adeline Marcos, redactora especialitzada en medi ambient i ciències naturals de l’Agència SINC. I assenyalava després com, per a ella, la clau està a tindre les preguntes ben preparades i, al mateix temps, a permetre que la conversa sorgisca sola. Però perquè es produïsca aquesta naturalitat, és necessari que ambdues parts estiguen predisposades a aconseguir-la.
José Miguel Mulet, investigador de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV) i divulgador, explicava que encara existeix certa reticència des de la ciència a concedir entrevistes. L’expert ressaltava dues raons bàsiques: la primera, el mateix científic, que pot estar molt ocupat o, directament, tindre una personalitat poc comunicativa. «Els científics són com les persones», destacava Mulet, «n’hi ha que són més deixats, n’hi ha que són més picallosos». Però a voltes també és responsabilitat dels mitjans i els periodistes, que posen el testimoni d’experts científics al mateix nivell que els d’altres personalitats, trien titulars cridaners però poc fidels i creen, així, suspicàcia.
Aquesta necessitat de trobar un punt de trobada entre científics i periodistes, entre informacions tècniques i atractives, era també posada de manifest per la resta de participants de la taula. La periodista Íngrid Lafita destacava la dificultat de triar titulars «que criden l’atenció però que no tergiversen», i recomanava anar en cura per a «no posar en boca del científic coses que no ha dit, ni elevar la part més anecdòtica a la categoria de titular». I ho resumia Adeline Marcos: «Quan es fa mal periodisme, es perjudica tant als científics com als periodistes». Mulet apuntava també la seua reticència, com a divulgador, a donar veu a ambdues parts d’una polèmica, si una d’elles és clarament falsa. I citava el tan famós cànon periodístic: «Si una persona et diu que està plovent i l’altra que no, el treball del periodista és obrir la finestra i comprovar qui diu la veritat».
«Per què certs temes són tan polèmics?», plantejava aleshores Anna Mateu. I és que hi ha qui insisteix a continuar afirmant que plou després inclús que s’òbriga la finestra i es demostre que fa sol. Temes com els transgènics, l’escalfament global o fins i tot l’actual coronavirus se succeïen a la conversa. «En ciència aquests temes mai han sigut polèmics, ho han sigut en periodisme», opinava Mulet. Respecte al coronavirus emergent i el seu tractament informatiu, l’expert assenyalava: «En un o dos anys estarem recordant titulars». I, per descomptat, en parlar de polèmica, les xarxes socials van fer acte de presència. Allò que més van destacar els experts va ser la seua ambivalència: per una banda, el benefici de l’accessibilitat a les fonts i, per una altra i com indicava Mulet, el problema del biaix de confirmació. Íngrid Lafita apuntava, a més a més, la possibilitat que donen xarxes com Twitter d’arribar a l’origen de les polèmiques i poder replicar.
«Els nostres dos idiomes cada volta es pareixen més», indicava Adeline Marcos, en referència a periodisme i ciència. Mulet explicava que al màster que ell ensenya va aconseguir que posaren una assignatura de comunicació. I és que al final, l’objectiu de periodistes i científics és el mateix: informar a la societat. La cooperació és indispensable, ja que és de forma conjunta que afavoreixen a la transmissió del coneixement i, recordant les paraules d’Estrela, al canvi social.