Els afectats pel consum d’oli de colza desnaturalitzat, ara fa quaranta anys, segueixen reivindicant que l’Administració espanyola els faci cas, sense èxit.
Fa més de quaranta anys que pateixen. Són els malalts oblidats. Els afectats per l’oli de colza adulterat o, com formalment se’l coneix, síndrome de l’oli tòxic, la principal crisi de sanitat pública a l’Estat espanyol abans de la pandèmia actual.
La setmana passada, un grup d’afectats feien un altre acte públic per intentar atreure l’atenció mediàtica. A vegades ho aconsegueixen i d’altres no gaire. El que no canvia, però, és l’actitud de l’Administració pública. Han passat pel Govern central la Unió del Centre Democràtic (UCD), el PSOE, el PP, altre cop el PSOE, també de nou el PP i ara novament el PSOE. Cap els fa cas. Els malalts reivindiquen atenció pública i no reben més que bones paraules. L’Administració diu que és un tema tancat després que molts dels afectats rebessin les indemnitzacions oficials que els tribunals varen determinar. Però, per al grapat d’afectats i familiars que segueix lluitant, res no està tancat.
La massiva intoxicació
A la primavera de 1981 començaren a detectar-se casos d’una malaltia estranya que afectava joves i nens. S’inicià el brot a Torrejón de Ardoz (Madrid) i en només dues setmanes els hospitals de la capital espanyola es varen omplir de pacients amb els mateixos símptomes: problemes respiratoris, pneumònia atípica, dolors de pit i de cap, pèrdua de la gana, extrema sudoració, dolor intens per tot el cos, fatiga brutal que els impedia aixecar-se del llit, deformitats articulars… i en alguns casos la mort. Hi hagué finalment entre 30.000 i 40.000 afectats, uns 20.000 dels quals amb seqüeles físiques per a la resta de la seva vida i uns 5.000 morts, segons xifres de l’Associació d’Usuaris i Consumidors. D’altres fonts xifren en uns 3.500 els morts, uns 26.500 els afectats i uns 10.000 amb seqüeles permanents. Oficialment, només es van reconèixer 700 morts i els tribunals reduïren la xifra a 330.
En els primers dies de la crisi sanitària, els metges detectaren que no hi havia un període d’incubació bacteriana, sinó que, i això era prou estrany en una malaltia que se suposava infecciosa, la síndrome atacava de cop un grup persones molt properes. Per exemple, a tots o quasi tots els membres d’una família. Els equips mèdics es posaren a rastrejar cada pacient per buscar-ne l’origen. Mentrestant, a les autoritats sanitàries del Govern de la UCD (un partit de centredreta que es va fundar el 1977 i que deixà d’operar el 1983, liderat per l’aleshores president del Govern, Adolfo Suárez) pareixia que l’únic que les preocupava era llevar importància a l’assumpte. En aquest sentit, passà a la història el ministre Jesús Sancho Rof, que declarà que «es tracta d’un bichito que, si cau de la taula, es mor». Anys després, assegurà que no era exactament així el que havia dit, però ja era igual, la famosa frase l’ha perseguit tota la vida.
Mentrestant, moria gent, s’emmalaltia greument molta més i els primers grups d’afectats sortien als carrers per protestar. Aviat la malaltia es va estendre a d’altres bandes de la geografia de l’Estat espanyol, en especial per tota la Comunitat de Madrid, Castella i Lleó i Castella – la Manxa.
Els metges seguiren investigant sobretot la geografia social dels afectats i la dieta que seguien habitualment. I, d’aquesta manera, a la fi detectaren l’origen del mal: oli que es venia de forma ambulant en envasaments de plàstic a uns preus baixíssims. Era de colza, però no només. D’acord amb l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, la composició era: 60% de colza «desnaturalitzada» i un 40% d’oli d’orujo d’oliva. Què significa això? Doncs, l’anomenat orujo d’oliva és la pasta que queda després de fer l’oli de les olives: amb això es feia un nou oli de baixa qualitat al qual se li afegia el de colza per fer-lo retre. Si només hagués estat això, no hauria passat res. Però el problema fou que els malvats que el venien a l’engròs —l’importaven des de França— havien mesclat l’oli de colza amb oli industrial, el qual es coneix com a «desnaturalitzat» perquè no es pot usar per a consum humà, ja que està mesclat amb productes químics.
Les empreses que el distribuïren, Rapsa i Raelsa, per suposat mai informaren al consumidor de cap risc. Al contrari, pretenien vendre un oli del tot adient per a consum humà i a molt baix preu. Això va fer que ràpidament s’estengués la xarxa de venda entre les classes socials més modestes.
Així com s’anaren coneixen detalls del bichito, l’escàndol va créixer i créixer. I suposà el tret de gràcia per a l’UCD, el partit instrumental de Suárez i el rei Joan Carles de Borbó per evitar la victòria del PSOE —que aleshores assegurava ser republicà— a les eleccions de 1977. UCD guanyà aquell any, en efecte, però des d’aleshores anà de rota batuda, i el 1981 i 1982 —Suárez havia dimitit de la presidència del Govern el gener de 1981 i fou substituït el febrer de Leopoldo Calvo Sotelo— l’escàndol de la colza va desfer qualsevol opció teòrica que pogués tenir l’UCD de mantenir-se en el poder. De fet, el seu descrèdit era tan enorme —i la crisi interna tan salvatge— que acabà gairebé desapareguda a les eleccions generals d’octubre de 1982.
Les investigacions judicials portaren a la detenció de 38 empresaris de les xarxes de venda de l’oli. Però, finalment, només dos, de les empreses citades, foren condemnats a penes de presó importants —20 i 12—, i pocs anys després, el 1994, ja van accedir al tercer grau, mentre que una bona part dels afectats seguiren patint conseqüències per a la resta de la vida. Una sentència del Tribunal Suprem de 1997 considerà l’Estat responsable civil i l’obligà a pagar indemnitzacions als afectats i familiars dels morts. Se’n pagaren fins al 2005.
Des d’aquell moment, l’Administració ha donat per tancat l’assumpte. Però, per als que seguiren malalts i els seus familiars, ha seguit ben obert. Durant aquests últims disset anys els membres de la Plataforma Síndrome Tòxica – Seguim Vivint han reclamat atenció pública, cada cop amb més intensitat. L’acte de la setmana passada fou el darrer, però el llistat és llarg i per ventura el més cridaner fou el d’octubre de 2021, quan sis membre de la plataforma es tancaren en el Museu del Prado i amenaçaren amb suïcidar-se prenent pastilles davant de Las Meninas. No poca premsa internacional se’n va ressò, com la BBC per exemple. La intervenció policial els feu desistir, però la setmana passada tornaren a la càrrega. «Ens ignorem, però no ens rendirem», asseguraren als periodistes. Reclamen línies d’ajuda oficial per als afectats i que se’ls donin pensions per incapacitat. «Ja quasi ni ens queda veu després de 41 anys» de reclamar, deia, desesperat, un dels activistes: porta des dels 12 anys en cadira de rodes, a la qual el va asseure el maleit oli adulterat fa quatre dècades.
Aquest article ha estat publicat originalment a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts.