Entrevista a Santiago F. Elena

Doctorat en Ciències Biològiques per la Universitat de València l’any 1995, Santiago F. Elena coneix de ben prop els virus. Les seues recerques se centren en l’estudi dels mecanismes que generen i mantenen l’enorme diversitat genètica dels microorganismes i, més en concret, dels virus de RNA. Actualment és professor d’investigació de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, centre mixt de la UPV i el CSIC, on lidera el grup d’investigació de virologia evolutiva i de sistemes. Ens rep al despatx del seu laboratori per a parlar-nos sobre malalties víriques, però n’hi ha una especialment letal que protagonitza la conversa: la causada pel virus de l’Ebola. «Com que interfereix en la resposta antiviral de les cèl·lules, hi ha tot un període en què les nostres defenses no són capaces de controlar el virus, i aquest es va replicant i colonitzant. A més a més, com que no és un virus adaptat a humans, el que fa és una infecció generalitzada. Qualsevol cèl·lula susceptible de ser infectada la infecta, i la mata. Aquest virus infecta un munt de teixits diferents i els va destruint». Malgrat tot, Santiago F. Elena confia en que prompte hi haurà una vacuna eficaç contra l’Ebola.

Què és un virus?
L’estructura més simple d’un virus és una molècula d’àcid nucleic que porta una coberta de proteïnes. Això el diferencia dels bacteris, per exemple, que són cèl·lules. Ser una cèl·lula vol dir ser autònom, poder-se replicar per si mateix. Un virus, en canvi, és un paràsit obligatori, que ha d’entrar en una cèl·lula per a replicar-se. Però no tots els virus són dolents, n’hi ha que són absolutament asimptomàtics. Si un virus està en una cèl·lula però és capaç de replicar-se sense alterar-ne el metabolisme d’aquesta, no hi haurà malaltia.

Quins factors afavoreixen l’aparició de noves malalties virals?
Possiblement tinga a veure amb l’alteració ecològica. Si estem cultivant terrenys que abans eren selva verge, i estem afavorint que plantes cultivades i plantes silvestres estiguen en contacte, o si tenim ramat en llocs on abans no hi havia res, i ara està en contacte amb animals salvatges, pot haver la possibilitat que un insecte pique a un organisme i li ho passe a l’altre. En el cas de les malalties humanes és bàsicament el mateix procés. Estem entrant, de forma massiva, en llocs on abans no hi havia humans o n’hi havia pocs. L’Ebola ja existia fa anys, però si una persona es menjava un animal infectat moria ella i la gent més propera, i prou. En canvi ara hi ha molta facilitat per a moure’s i açò fa que apareguen més malalties i que s’escampen més fàcilment.

Per què és tan difícil controlar determinades infeccions o trobar vacunes contra malalties causades per virus com l’Ebola o el VIH?
És una qüestió complexa. Fonamentalment diria que, com que el virus està dintre d’una cèl·lula, està protegit. Cal desenvolupar un antivíric que siga capaç de bloquejar la replicació del virus dintre de la cèl·lula sense afectar a aquesta. I eixe és el problema: com interfereixes sense fer-li res a la cèl·lula? Per això, el més efectiu fins ara són les vacunes: injectar bé trossos de virus desactivat, bé virus viu atenuat. El control, doncs, passa per la prevenció abans que pel tractament. El cas de la sida és diferent a altres malalties víriques perquè és un retrovirus, està integrat en el genoma de les cèl·lules hoste, amagat. De moment s’usen les teràpies combinades de diferents fàrmacs. I pel que fa a l’Ebola, el virus interfereix en la resposta immunitària contra la infecció i es bloqueja la immunitat natural de les cèl·lules. Aleshores el virus pot replicar-se sense cap interferència. Per què no tenim una vacuna? Doncs no n’estic segur. Potser perquè no s’ha fet inversió suficient, perquè fins ara l’Ebola no preocupava gens. O potser perquè les proves que s’han fet són limitades i encara no estan ben testades. Però estic segur que prompte alguna d’aquestes funcionarà bé i es farà servir com a vacuna.

Fa vora quaranta anys que es va identificar el virus de l’Ebola. No obstant això, és ara quan s’està vivint el brot més virulent. Per què?
Una causa seria la mobilitat, sense dubte. Hi ha hagut un gran nombre de brots en el passat, però estaven molt limitats geogràficament, ocorrien sempre en regions molt aïllades. S’infectaven unes poques persones i amb la seua mort el brot s’extingia. Una cosa bona, entre cometes, que tenia fins ara l’Ebola és que, com és tan agressiu, una volta apareixen els símptomes la persona ja no es pot moure. Per tant, la probabilitat que aquesta persona amb símptomes transmeta la malaltia a altres és molt reduïda en comparació amb altres virus com el de la grip. El problema ve quan el virus arriba a una ciutat gran, amb alta densitat de gent. És molt fàcil que, encara que estigues molt malalt, algú estiga en contacte amb tu i es contagie. Un altre motiu seria la manca de mesures d’higiene i d’infraestructures sanitàries. Però el principal problema el tenim quan el virus ha arribat a una ciutat gran, amb aeroport internacional.

Aleshores, a partir d’ara podria estendre’s l’epidèmia per Europa?
Podrien arribar més casos. Una qüestió diferent és si es podria encetar una epidèmia. Si el sistema sanitari europeu es consciencia i tal com arribe una persona amb símptomes de febre és tractada com un possible risc, és possible que disminuïsca la probabilitat de contagis. Però veurem més casos d’infectats, segur. Ara bé, el perill no està en els immigrants que boten la tanca de Melilla o els que vénen en pastera, gent que porta mesos i mesos caminant pel món. El problema és portar el virus en avió, i ací l’hem importat amb tots els honors.

A l’Estat espanyol hi ha dos centres de recerca en sanitat animal. A la imatge, instal·lació d’alta seguretat biològica del CISA (Madrid). / Foto: Ministeri d’Economia i Competitivitat

Sembla que es mostra crític amb els procediments seguits pel Govern espanyol. És així?
Puc entendre totes les disquisicions sobre moralitat i la necessitat de no abandonar «els nostres». El problema és la doble rasadora de sempre d’aquest govern. Casos d’espanyols malalts a l’estranger n’hi han hagut molts, i no se’ls ha parat atenció. En el cas dels missioners es va decidir portar-los, pense que per pressió de l’Església, o per una qüestió moral, personal o política… Però no es va valorar correctament el risc que comportava. El primer que s’havia de tenir en compte és si hi ha a Espanya les instal·lacions i l’experiència necessària per a liderar un tema com aquest. I la resposta és no. S’han fet nyaps, com estem veient, un darrere de l’altre. Ni els vestits de protecció són els adequats, ni la seua desinfecció, ni les cambres per a treure-se’ls… Una alternativa haguera sigut tractar els missioners en el lloc d’origen de la malaltia, és a dir, portar els militars, muntar un hospital de campanya en condicions i tractar-los allà amb totes les garanties.

Sacrificar o no sacrificar Excalibur. El gos de Teresa Romero, la infermera infectada, representava un perill o una oportunitat?
Com a científic et diria que Excalibur era una oportunitat bona per a estudiar com funciona el virus en els gossos. Ara bé, la pregunta és: disposem de les instal·lacions necessàries per a tindre un gos infectat d’Ebola? Hi ha dos laboratoris de seguretat animal a Espanya, el CReSA de Barcelona i el CISA de Madrid, i els dos tenen laboratoris de nivell de bioseguretat 4, que ja és més del que tenim en l’hospital. Podrien haver portat el gos allà. No sé qui va prendre la decisió de matar-lo, però segurament fóra de nou una decisió política, d’una persona dominada pel pànic o amb la necessitat de treure’s problemes del damunt. Però jo no l’haguera matat, jo l’haguera estudiat.

Estan sent sensacionalistes els mitjans de comunicació?
Absolutament. La por de la gent es deu a la falta d’informació. La gent ha d’estar informada seriosament, però l’opció dels mitjans de comunicació és l’alarmisme. S’ha de donar informació, però no s’ha de dramatitzar, perquè això encara afavoreix més la por. Ara mateix a Espanya hi ha una altra epidèmia, que és la legionel·la, per la qual han mort una desena de persones. Si ho valores en termes de víctimes, ací és més important la legionel·la. Però no interessa, no es comenta.

Imposició de mans, aigua de la mar, olis essencials de canyella i orenga, ions de plata o ozonoteràpia per via rectal. Són algunes de les suposades cures contra el virus de l’Ebola que ja s’estan anunciant. Com cal actuar davant d’aquests reclams?
El Ministeri de Sanitat hauria d’impedir qualsevol visibilitat de tota pseudomedicina i pseudociència. Sembla que d’ahir a avui ja s’han inventat un munt de remeis contra l’Ebola. En qui els han provat? Amb quina probabilitat funcionen? És tot una mentida que s’aprofita de la por i la ignorància de la gent. Davant d’això el Ministeri hauria de prendre una posició bel·ligerant. Però tenint en compte que la verge del Rocío ens havia de traure de la crisi…

Estem prop de l’eradicació de les malalties víriques o queda molt de camí per recórrer?
S’està investigant moltíssim tant en virus humans, com d’animals i de plantes. Hi ha el desenvolupament de nous fàrmacs per a tractar els símptomes i intentar pal·liar els efectes de la infecció. També hi ha moltes línies d’investigació per a controlar les malalties víriques, intentant comprendre els mecanismes moleculars pels quals els virus fan tot el seu procés. Una vegada els coneixes, tens la possibilitat de desenvolupar molècules que ataquen específicament cadascun dels processos. A més, s’estan explorant també teràpies completament alternatives basades en molècules de RNA interferent, que aconsegueixen que la cèl·lula degrade el virus abans que actue. Però no estem prop de l’eradicació de les malalties víriques. Desenvoluparem un antiviral, apareixerà una soca de virus resistent i haurem de desenvolupar un altre antiviral, que segurament serà una modificació del primer. És una carrera contínua. Potser la solució passe per fer campanyes de vacunació eficaces, com va ocórrer amb la verola, que impedisquen que el virus es transmeta. Però, en definitiva, l’eradicació absoluta de les malalties víriques és impossible.