Un mar diferent
Tenim prou indicis que l’impacte del canvi climàtic es deixa sentir al mar i que els efectes són encara més variats, globals i preocupants que hom no preveia.
Tenim prou indicis que l’impacte del canvi climàtic es deixa sentir al mar i que els efectes són encara més variats, globals i preocupants que hom no preveia.
La comparació del paper del gen FOXP2 en humans i en altres animals està començant a revelar principis comuns que podrien haver proporcionat elements fonamentals per a l’evolució del llenguatge.
El repàs a la comunicació de les crisis sanitàries dels últims trenta anys serveix per a comprovar que hi ha una sèrie d'errors que es repeteixen. Ho explica Javier Granda.
El 19 de febrer del 1897 moría el pare de l’anàlisi matemàtica. Si la seua aportació a la matemàtica és rellevant no és menys interessant el seu vessant humà.
Entrevista a John Sutherland, investigador del Laboratori de Biologia Molecular al Medical Research Council (Regne Unit).
El problema de l’origen de la vida no es pot explicar apel·lant exclusivament als mecanismes de l’evolució darwiniana, com un gran nombre d’experts tendeix a pensar, sinó que requereix un profund canvi de perspectiva.
El cenancestre es defineix com l'últim ancestre comú de tots els éssers vius que existeixen en l'actualitat. La seua naturalesa s'ha inferit a partir de la identificació dels gens homòlegs entre els llinatges d'arqueus, bacteris i eucariotes. Aquestes inferències indiquen que el cenancestre posseïa un sistema de traducció de proteïnes relativament modern i que era semblant en complexitat a una cèl·lula actual. No obstant això, els enzims clau que s'encarreguen tant de la replicació del material genètic com de la biosíntesi de les membranes cel·lulars no són homòlegs entre els bacteris, els arqueus i els eucariotes. Aquí revisem breument la història del concepte de l'últim ancestre comú i les distintes hipòtesis que s'han proposat sobre la seua biologia.
Entrevista al pensador Daniel C.Dennett, codirector del Centre d'Estudis Cognitius de la Universitat de Tufts (EUA).
La regla de Bayes, una teoria senzilla del segle XVIII per a l’avaluació del coneixement, rebé tot de crítiques durant la major part del segle XX. Ara, l’ús de la regla està molt estès avui dia en l’àmbit de la computació i en moltes aplicacions més. La revolució bayesiana ha esdevingut un canvi de paradigma modern per a una era eminentment pragmàtica.