Una obra a mitjan camí entre l’autobiografia i la divulgació científica amb un nexe central basat en la música: un viatge personal d’un físic entre dos mons.
Si fins ara vèiem només els microbis com a enemics, amb Yo contengo multitudes Ed Yong vol que passem a considerar-los aliats.
Vida indómita no és un llibre de biologia, sinó una mena d’autobiografia esbiaixada vers les històries i anècdotes més aventureres. Tanmateix, Trivers aprofita totes les ocasions per explicar les situacions més truculentes i escabroses des d’un punt de vista biològic-evolutiu.
L’investigador i oncòleg Siddharta Mukherjee ha aconseguit de nou que un assaig d’alta divulgació siga un èxit. A El gen ens acosta a la història «de la normalitat abans que esdevingui una cosa maligna».
"Fotografiar con mal tiempo" és un llibre rodó i necessari que descriu com afecta el mal temps a la fotografia i dóna consells pràctics per a treure’n el màxim partit.
Denis Noble transmet en aquest llibre les seues idees sobre la teoria de la relativitat biològica i replanteja els fonaments de la biologia tradicional.
Herbari mengívol és un llibre recomanable com a company en les excursions de camp i que ens ajudarà a conèixer, estimar i tastar alguns dels tresors comestibles que ens ofereix aquest combinat de flora accessible i saviesa popular.
En «Ramón y Cajal» Salvador Macip presenta una semblança original i suggeridora que, a més d’explicar-nos per què Ramón y Cajal és el científic més important de la història d’Espanya, ens demostra que, més d’un segle després, la investigació científica espanyola continua patint dels mateixos problemes que el premi Nobel ja va denunciar.
En "El científico rebelde", Freeman Dyson ens parla no sols com a científic, sinó també com a pacifista desencantat, testimoni d’una guerra, creient, activista polític i amant de la història.
L’imponent treball realitzat per l’etnobotànic i metge Joan Pellicer de recollida d’informació, recerca, organització i ordenació de dades al voltant dels diversos usos etnobotànics i noms tradicionals de les plantes que creixen al territori que va estudiar, bàsicament l’anomenada Diània (grosso modo, les comarques centrals del País Valencià), va anar veient la llum per mitjà de les publicacions i els nombrosos articles escrits en diversos mitjans al llarg dels anys.
