L’exili de la ciència

Com cada primavera des que va finalitzar la Guerra Civil Espanyola, se sol recordar què va passar i com, a més de reivindicar la llibertat que van perdre milers de persones, moltes de les quals van haver de marxar fora. El monogràfic de Mètode sorgit la primavera del 2009 fou una de tantes manifestacions culturals, científiques o literàries que commemoraven els setanta anys de l’acabament del conflicte civil i l’inici de l’exili per a molts intel·lectuals. Per això, ens va semblar molt convenient fer visible el paper que tingueren tots ells en els nous països i noves societats on van haver d’anar a viure.

El desenvolupament professional i científic que van experimentar en moltes ocasions va suposar un gran esforç de readaptació, que en la gran majoria dels casos es va superar amb escreix. Així cal dir que l’interés del monogràfic era donar a conéixer, a més d’una perspectiva general de l’exili científic espanyol, l’activitat que van realitzar els exiliats a com França o Regne Unit i, principalment, la tasca desenvolupada en diversos països sud-americans, entre els quals Mèxic va tindre un paper central pel gran volum de professionals de tot tipus que s’hi van desplaçar. Un altre dels aspectes que ens va interessar va ser obtenir una entrevista amb un científic exiliat que haguera desenvolupat una trajectòria remarcable i que encara estiguera viu; de fet, aconseguirem parlar amb el metge basc José M. Bengoa. Entre altres camins recorreguts, havia estat treballant amb les autoritats veneçolanes sobre temes de desnutrició i fam i també va col·laborar posteriorment amb l’OMS. Dissortadament, l’any següent de l’eixida d’aquest número de Mètode, Bengoa va morir amb 97 anys.

«Molts anys, molts d’aquests intel·lectuals i científics van patir menyspreu i abandonament per part d’una part de la societat espanyola»

Al llarg d’aquests anys des que es va publicar el monogràfic Ciència i Exili. La diàspora dels científics republicans han continuat les investigacions sobre què feren els diferents intel·lectuals en els països de destí, però també i –cal no oblidar-ho– els centenars de professionals que es quedaren ací, en una mena d’exili interior, on patiren les conseqüències més dures i doloroses de la dictadura franquista. Des de la mort més injusta fins a pèrdues irreversibles dels llocs de treball i inhabilitacions durant molts anys, molts d’aquests intel·lectuals i científics van patir menyspreu i abandonament per part d’una part de la societat espanyola que va empentar a molts d’ells a iniciar una nova etapa allunyada de les aules i dels laboratoris. Per esmentar algunes de les iniciatives posteriors a la publicació del dossier, a 2010 a València es va celebrar un congrés sobre l’exili científic republicà, i també aquell any es publicaven les obres Exili, medicina i filantropía (Editorial Afers) sobre l’actuació de diversos professionals sanitaris exiliats espanyols en l’Hospital Varsòvia de Tolosa, i Los médicos republicanos españoles en la Unión Soviética (Flor del Viento Ediciones).

Per acabar, m’agradaria recordar que les terribles conseqüències dels conflictes militars les pateixen fonamentalment els civils, adults i xiquets, i que en molts casos –com està ocurrent últimament en alguns llocs del món amb l’atac indiscriminat a població urbana i hospitals– provoca, a més de mort i patiment indiscriminat, una desbandada generalitzada de persones, professionals i científics. Açò porta al país en conflicte a un greu enfonsament en tots els aspectes, semblant al que va ocórrer amb la nostra Guerra Civil després del cop d’estat i la instauració de la dictadura franquista que va durar quaranta anys.