Retorn a la cala encantada

Ciència i cultura al voltant de la cara mediterrània

la cala encantada

A hores d’ara, canviaria el títol i els continguts: «De la cala encantada a la cala rebentada». Perquè el dossier de l’estiu del 2012 pertany a un altre temps en què ja no reverenciàvem el turista; però ara el detestem o l’avorrim. Naturalment, els hotelers i adlàters –un sector considerable de l’economia illenca baleàricopitiüsa– no pensen, si és que pensen, igual. Hem perdut no sols els trets identitaris, sinó la intimitat: no hi ha cap racó de Ciutat o de la Part Forana que s’estalvie la presència de l’invasor més o menys cridaner o inculte. El patrimoni rústic (territorial) se’ns en va de les mans; els propietaris estrangers tallen i privatitzen els camins, tanquen amb filferrades o parets allò que sempre havia estat camp obert, s’encastellen en els seus propis guetos. Els usos i costums urbans i camperols decauen; la civilitat als barris urbans fins i tot als més tradicionals s’ha esvaït (el respecte al descans nocturn, p. ex.); als pobles ja ben poca gent saluda…

«El patrimoni rústic (territorial) se’ns en va de les mans; els propietaris estrangers tallen i privatitzen els camins»

Fa molts anys (1981) vaig escriure que la freqüentació massiva esdevenia destrucció de la natura… Es tracta d’una posa egoista, ho confesse, que duu implícit un raonament «Jo sóc el respectuós, el net, el ciutadà ideal per al qui es reserva el gaudi, l’usdefruit de la natura; els altres són…». I açò concerneix especialment la franja litoral on la natura s’ha mostrat particularment pròdiga. Allí coincideixen –de vegades amb un vertader esclat de biodiversitat com als aiguamolls– la litosfera (la terra), l’atmosfera (l’aire, el vent, la pluja…), la hidrosfera (la mar i l’aigua dolça) i la biosfera (animals i vegetals i… l’home). L’ecotò és tan complex, de vegades, que caldria tractar-lo amb un respecte exquisit.

El monogràfic del 2012 es va centrar en un concepte restringit de cala, la dels nostres litorals calcaris o carbonatats que troben el seu desenvolupament prototípic al Migjorn de Menorca i a sa Marina de Mallorca, on podríem fer-ne una llista de centenars. No n’és aliena la contraposició ria/cala, que reserva per a les primeres una desembocadura fluvial envaïda per la mar ascendent i, ordinàriament, subjecta a marees; la cala sensu stricto sol connectar amb barrancs o «torrents» efímers, si no obeeix a un sistema de fractures o a la dissolució càrstica. Sempre es tracta d’una penetració marina més llarga que no ampla, amb el substrat calcari implícit.

El recull d’articles esmentat acollia els escrits de científics (geògrafs i geòlegs, inclosos espeleobussejadors) i literats (comentaristes d’art i crítics literaris). I un precursor, el viatger arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria que als Die Balearen (1869-1891) va aconseguir introduir les costes baleàriques a la literatura viatgera i científica; dels seus llibres degué captar Albrecht Penck (1894) el concepte de cala com a Ingressionsbuchte. Per acabar vull fer esment especial dels pintors i escriptors. Sobretot d’en Joaquim Mir, el millor paisatgista del seu temps, que va arribar acomboiat per en Santiago Rusiñol, i va pintar el devessall de llum i blau que és el quadre La cala encantada (1902). Pocs anys després (1907), mossèn Miquel Costa batejava com a «cala Gentil» la raconada de Formentor, objecte de les seves passejades. En Blai Bonet (Entre el coral i l’espiga, 1952) transfigurava cala Figuera, aleshores gairebé intacta. Però hauria de ser Calaloscans (1966) d’en Bartomeu Fiol que canviara el rumb del paisatge optimista habitual: de la cala paradisíaca, passàvem a la «riba esquerpa», la «cala de les malediccions», la «marina histèrica». Havien arribat els depredadors.

Malgrat les declaracions de patrimoni de la humanitat i de reserva de la biosfera, el formigó i el ciment van soscavant el paisatge: són els «danys col·laterals» justificats pel capitalisme.

Al Mediterrani, el terme 'cala' abunda per a denominar qualsevol racó d’un litoral rocallós. Però les cales en sentit estricte són definides pel seu component calcari.

© Mètode 2017

Professor emèrit de Geografia física. Universitat de València.