Potser el canvi climàtic no ens afectarà de forma sobtada, però quan passi aquesta epidèmia seria un bon moment per revisar l’estratègia de comunicació.
Resulta necessària una valoració ambiental de caràcter integral, és a dir, contemplant la dimensió ecològica, però també l'econòmica i la social. A més, si posem la lupa sobre el País Valencià, veiem que aquest territori presenta unes característiques singulars.
El llibre Antropocè: la fi d’un món, de l’investigador del CSIC Daniel Closa, està adreçat a qualsevol classe de públic i explica què és i com ens afecta això del canvi climàtic. És una lectura que arriba just en el moment adequat.
Jorge Riechmann és professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Madrid, poeta, assagista i un conegut activista en moviments d’ecologia social. Amb aquest llibre ens fa arribar un assaig que corre el risc de ser adjectivat de múltiples formes en funció de l’òptica de qui afronta la seua lectura.
Mitjançant l’ús d’un flaix extern situat per davall de la fulla i aprofitant la textura d’aquesta, vaig retratar en el seu entorn a aquest pregadeu.
Al nostre hort ens alliberem de la necessitat de viure de les collites i podem pensar sols en la satisfacció personal. Així i tot, no ens alliberem d’un gran condicionant: el clima local i la variabilitat de l’oratge que tant determina el nostre èxit.
Tant en el cas de les grans obres –autopistes o línies d’alta velocitat ferroviària– com en els nous desenvolupaments urbanístics expansius que no responen a les necessitats reals de més habitatges, és urgent declarar el final del creixement pel creixement i abordar polítiques alternatives de vertader interès social i ambiental.
Desplaçar el canvi climàtic de l'agenda mediàtica podria comportar el risc que s'endurisca el consens d’una narrativa a favor del creixement econòmic que deixe la qüestió mediambiental en un segon pla.
En el cas de la pandèmia de COVID-19, tornen a estar presents molts factors que han marcat el recorregut de les malalties emergents en els darrers cinquanta anys. Un temps en què el control i la prevenció de totes aquestes patologies hauria d'haver estat un dels objectius prioritaris de l’acció sanitària internacional.
Estem, efectivament, en una emergència. Que a ningú li’n quede cap dubte. Però si hi ha alguna cosa que paralitza encara més que no assumir la situació en què ens trobem és dir que la nostra casa està en flames i a continuació posar-nos a mirar, tranquil·lament, la televisió.