Elizabeth Rasekoala ha estat guardonada per la seua lluita en favor de la diversitat, la inclusió sociocultural i de gènere en la divulgació, l’aprenentatge i la pràctica de la ciència a l’Àfrica.
Pere Estupinyà proposa una sèrie de consells per als joves científics o científiques que no saben per on començar a l’hora de fer el salt a la divulgació.
Una enquesta a 249 estudiants de periodisme mostra la pervivència d’algunes creences com que l’actitud pot determinar el risc de patir càncer o el desenllaç de la malaltia, i que els edulcorants i els telèfons mòbils poden causar càncer.
Què fan els científics quan expliquen i exposen la seua recerca o la dels altres? Comuniquen la seua recerca o la divulguen?
El divulgador Pere Estupinyà enumera quatre possibles papers davant «això de la comunicació científica»: cap paper, un paper col·laboratiu, un d'involucrat-hobby i un de professional.
Al llarg del temps, diversos autors han intentat aglutinar en obres de caràcter divulgatiu la gran història del coneixement científic. Una mostra és el Vestiges de Robert Chambers.
Arquimedes s’ha convertit en el protagonista d’una òpera amb el seu nom, composta per James Dashow, la qual s'ha representat per primera vegada al nostre país a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
Necessitem una nova política de la comunicació de la cultura científica, que els ciutadans poguen incorporar el coneixement de la ciència a la gestió de la seua vida quotidiana, postular la democratització de la ciència i garantisca els valors de la solidaritat, la llibertat de pensament i la democràcia, estimulant la imaginació social i obrint oportunitats per a societats i maneres de vida més justes.
La sorpresa provocada per un plantejament inquietant o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.