Raons per a parlar sobre les abelles de mel

El rol de les abelles de mel en la biodiversitat planetària

Fernando Calatayud, coordinador del número 33 de Mètode.

Els temes plantejats a la monografia Abelles de mel (primavera de 2002) segueixen vigents: jo diria que alguns dels problemes que s’albiraven fins i tot s’han aguditzat. Les abelles de mel, malauradament, es troben al si d’una de les contradiccions essencials de la humanitat actual: per un costat, l’apicultura els ofereix el seu suport i, al mateix temps, altres activitats antròpiques són la seua amenaça més inclement. Els apicultors s’afanen per mantenir les abelles, però la globalització descontrolada de paràsits i depredadors, l’ús desmesurat de productes fitosanitaris a l’agricultura i també les conseqüències cada vegada més patents del canvi climàtic fan cada vegada més difícil la seua supervivència, fins al punt d’haver iniciat un inquietant retrocés precisament en alguns dels països que es consideren més «desenvolupats».

«Les abelles de mel són pol·linitzadores generalistes que contribueixen a la diversitat biològica dels nostres ecosistemes»

En essència, hem de protegir les abelles per la seua tasca principal, la pol·linització de cultius i plantes silvestres, i aquesta fou també l’ànima del monogràfic de Mètode. És clar que les abelles són més conegudes pels seus productes ancestrals, la mel i la cera, o per altres més recents com el pol·len, la gelea real o el pròpolis. És cert també que hi ha un simbolisme quasi místic entre les abelles i els humans, que han sigut companys de viatge al llarg de l’evolució. Des dels primers homínids a l’Àfrica, passant pels nostres avantpassats més pròxims, que deixaren immortalitzada l’activitat recol·lectora de mel que realitzaven durant el neolític a recer de la Cova de l’Aranya de Bicorp (València), fins arribar a l’actualitat, en què l’apicultura és al mateix temps activitat productiva, afició i respecte per uns insectes socials encisadors. Però, sobretot, les abelles de mel són pol·linitzadores generalistes que contribueixen a la diversitat biològica dels nostres ecosistemes i que faciliten la producció de llavors i fruits que són bàsics per a la nostra alimentació.

Aquesta devoció íntima per les abelles i pel seu valor com a pol·linitzadors, que va impregnar la monografia, també va guiar el naturalista autodidacta Salvador Andrés i Santonja, protagonista d’una entranyable entrevista en aquest número, el qual ens va deixar a 2015 i a qui m’agradaria retre des d’ací el més sincer i emocionat homenatge, tot recordant una de les seues reflexions: «La major satisfacció d’un apicultor naturalista és veure com eixamenen les seues colmenes, doncs la que eixamena ja no mor, el seu esperit es regenera en un altre lloc».

L’abella de mel més coneguda, Apis Mellifera L., s’ha extés arreu del món, primer de forma natural i, després, gràcies a l’assistència humana. Aquesta col·laboració va originar l’apicultura.
0
© Mètode 2017

Doctor en Biologia. Tècnic de l’Agrupació de Defensa Sanitària Apícola (APIADS). Carcaixent (València).