«¿Qué es comer sano?» dona rèplica a 101 mites sobre alimentació i matisa si són falsos, certs o són mitges veritats.
«Contra la simpleza» ens mostra que la reticència al canvi i la por al món desconegut no han canviat amb l’evolució del coneixement científic
«Herbari bell del País Valencià» és un proposta que va molt més enllà de la simple guia botànica o catàleg florístic.
L'obra explica l'evolució humana com a resultat de la imaginació.
«The Quotable Darwin» és una eina valuosa per conèixer millor al científic
«La solució telòmer» uneix psicologia i medicina per explicar el procés de l'envelliment
«Astrophysics for people in a hurry» és una obra no apta per a gent amb presses, que necessita de temps i de certa familiaritat amb el vocabulari científic per a ser gaudida.
«Planet of microbes» és un bestiari microbià fantàsticament escrit que combina amb gran mestratge les descripcions tècniques amb les històries humanes.
«Catalunya, 50 racons emblemàtics» no és ni massa grossa ni massa petita, no és cap refregit i els cinquanta llocs estan ben escollits perquè siguin una bona representació del territori.
La literatura funerària és un gènere literari situat entre la biografia i les memòries, però amb dues característiques que el fan diferent dels altres.
Un llibre estimulant que vol provocar canvis i transformar la forma en què vivim, pensem i ens relacionem amb el món viu.
Una obra a mitjan camí entre l’autobiografia i la divulgació científica amb un nexe central basat en la música: un viatge personal d’un físic entre dos mons.
Si fins ara vèiem només els microbis com a enemics, amb Yo contengo multitudes Ed Yong vol que passem a considerar-los aliats.
En ciència, el canal de Twitter serveix per a fer de tot: divulgació, promoció, activisme o debat, a banda d'exhibicionisme.
Vida indómita no és un llibre de biologia, sinó una mena d’autobiografia esbiaixada vers les històries i anècdotes més aventureres. Tanmateix, Trivers aprofita totes les ocasions per explicar les situacions més truculentes i escabroses des d’un punt de vista biològic-evolutiu.
Per a la comunitat científica, la llibreta de camp és un esborrany íntim que no aporta ni treu validesa a les explicacions que se’n deriven.
L’investigador i oncòleg Siddharta Mukherjee ha aconseguit de nou que un assaig d’alta divulgació siga un èxit. A El gen ens acosta a la història «de la normalitat abans que esdevingui una cosa maligna».
"Fotografiar con mal tiempo" és un llibre rodó i necessari que descriu com afecta el mal temps a la fotografia i dóna consells pràctics per a treure’n el màxim partit.
Denis Noble transmet en aquest llibre les seues idees sobre la teoria de la relativitat biològica i replanteja els fonaments de la biologia tradicional.
Herbari mengívol és un llibre recomanable com a company en les excursions de camp i que ens ajudarà a conèixer, estimar i tastar alguns dels tresors comestibles que ens ofereix aquest combinat de flora accessible i saviesa popular.
En «Ramón y Cajal» Salvador Macip presenta una semblança original i suggeridora que, a més d’explicar-nos per què Ramón y Cajal és el científic més important de la història d’Espanya, ens demostra que, més d’un segle després, la investigació científica espanyola continua patint dels mateixos problemes que el premi Nobel ja va denunciar.
En "El científico rebelde", Freeman Dyson ens parla no sols com a científic, sinó també com a pacifista desencantat, testimoni d’una guerra, creient, activista polític i amant de la història.
El nombre de guies d’ocells segurament assoliria un rècord Guinness, però la majoria són traduccions d’obres estrangeres centrades en un altre país o països. Moltes ni tan sols estan adaptades, però fins i tot les que ho estan tenen el problema de la inclusió d’espècies que no viuen aquí, el que dificulta la identificació.
L’imponent treball realitzat per l’etnobotànic i metge Joan Pellicer de recollida d’informació, recerca, organització i ordenació de dades al voltant dels diversos usos etnobotànics i noms tradicionals de les plantes que creixen al territori que va estudiar, bàsicament l’anomenada Diània (grosso modo, les comarques centrals del País Valencià), va anar veient la llum per mitjà de les publicacions i els nombrosos articles escrits en diversos mitjans al llarg dels anys.