Poques vegades els botànics tenim la possibilitat de conèixer tota la història que ha dut al descobriment d’una planta, d’una nova espècie vegetal. També és cert que, normalment, tampoc no hi ha una successió tan excepcional de fets, amb tants escenaris i protagonistes, darrere la identificació d’una novetat botànica i la seua retrobada a la natura.
La definició d'endemisme porta, gairebé des de la formalització del concepte i ús de la paraula, un component implícit de subjectivisme. Aquest fet ha motivat periòdicament una oberta controvèrsia entre distints autors a l'hora de definir quines són les dimensions que han de tenir les àrees dels organismes per ser considerats endemismes.
Fa poc menys de dos-cents anys, el 1820, el botànic ginebrí August Pyramus De Candolle aplicà per primera vegada el terme endemisme en un context biològic (botànic). Amb aquesta paraula va definir aquells vegetals originaris d'una sola regió i que ocupaven una petita àrea de distribució. Fins aleshores el terme endemisme era exclusiu de la medicina...
«El Govern del Partit Popular no va fer res per complir el protocol de Kyoto»
Entrevista a Miguel Delibes de Castro
Científic i divulgador, Miguel Delibes de Castro és ja un referent en biologia de conservació. Ha signat un centenar d'articles i és autor de llibres de divulgació sobre la natura. Del seu pare, l'escriptor Miguel Delibes, ha heretat l'amor pel camp i el do de la paraula.
Qui sap el que és un erc? Segurament ningú. Ben mirat, ni falta que fa: ras i curt, ja no en queda cap ni un. I si escrivim el nom del cebre, probablement ens diran que hem fet dues faltes d'ortografia juntes. La realitat, però, és que el cebre fou anterior a l'escriptura; però el cas és el mateix: com que no en queda cap, potser es podria pensar que seria un coneixement inútil.
La conservació del patrimoni biològic, i particularment de la flora i fauna silvestre constitueix una disciplina tècnica relativament recent, associada als avenços de la biologia de la conservació.
L'obesitat no influeix de la mateixa manera en el desenvolupament de les diferents malalties (OMS), sinó que presenta distints nivells de risc.
Els trastorns de la conducta alimentària són síndromes en què hi ha una alteració greu de la conducta alimentària, fonamentalment com a conseqüència dels dramàtics intents dels pacients per controlar el seu pes.
L'obesitat és una malaltia crònica d'origen multifactorial caracteritzada per l'acumulació excessiva de greix corporal. El mesurament del percentatge de greix corporal requereix tècniques complexes.
Entrevista a Catalina Picó, catedrática de l'Escola Universitària de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de les Illes Balears.
Entrevista a Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria i president de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària.
How do we eat? The Importance of Nutritional Education. Nowadays, many of the health problems in developed societies originate, to a great extent, from unhealthy life styles. Eating habits represent
Una perspectiva socioantropològica de l’alimentació humana i fenòmens com l'obesitat i les mancances alimentàries, que no poden tractar-se estrictament a escala biològica.
Article que aprofundeix en la situació nutricional actual al món, amb una anàlisi per grups d'edat i per regions, així com les repercussions de la desnutrició en el cicle de vida.
L'educació nutricional ha de ser una prioritat per a famílies, mitjans de comunicació i empreses d'alimentació per véncer dos problemes importants de la salut pública: obesitat i diabetis.
«Les dones aguanten una mitjana de set anys i mig abans de denunciar maltractaments a la policia»
Entrevista a José Sanmartín
És el primer dia d’estiu i la calor pica com si estiguérem en el clímax de l’estació. El doctor José Sanmartín ens rep cordialment en una antiga masia rehabilitada, rodejada de grans edificis i vies de circulació ràpida. En aquest lloc, que sembla un petit oasi al mig del trànsit de la ciutat, té la seu el Centre Reina Sofia per a l’Estudi de la Violència, que s’ha convertit en un referent internacional sobre la lluita contra la violència.
Scott Atran és un líder de la recerca en antropologia. Investigador del CNRS francès i professor de la Universitat de Michigan, divideix el seu temps entre les obligacions acadèmiques nord-americanes i europees, però més de la meitat de cada anualitat la dedica als seus estudis de camp a Indonèsia, Pakistan, Afganistan, Palestina i altres llocs on ha decidit estudiar els ingredients que alimenten el brou del jihadisme i la seva preeminència en el món musulmà així com el seu paper en el conflicte, de gran abast, entre l’islamisme combatiu i Occident.
El darrer dilluns de maig els nord-americans celebren el Memorial Day, una festivitat dedicada als caiguts per la pàtria en les guerres on ha participat el país que capitaneja el món des de fa un segle ben llarg. La tradició demana una fonda observança del record i homenatges florals a les tombes dels soldats, però el fet de caure en primavera avançada converteix l’efemèride en un weekend immillorable per fer un tast de l’entrada del bon temps i gaudir de passejades i barbacoes ufanoses.
Encara que el concepte clínic de psicopatia es troba estretament relacionat amb la conducta criminal, i particularment amb la violència criminal, no podem acceptar, ingènuament i erròniament, que tots els psicòpates cometen crims violents o que les persones que porten una vida antisocial i criminal han de ser necessàriament psicòpates. Tanmateix, quan els psicòpates cometen crims, ho fan exhibint un patró –quantitativament i qualitativament– diferent al d’altres delinqüents violents.
El primer manament de qualsevol ésser viu és sobreviure. Per sobreviure ha d’evitar els perills interns (malalties) o externs (irritants físics, depredadors). Per poder evitar aquests perills l’organisme utilitza dos tipus de sistemes: un sistema de reconeixement dels senyals d’alarma i un sistema de capacitat de resposta una vegada identificada l’alarma. El sistema immunològic és un dels exemples més clars d’aquest tipus de sistemes dedicat a combatre les noxes que s’introdueixen en l’organisme. Si l’ambient fóra estable, no hi hauria necessitat de sistema nerviós.
Moltes persones se sorprenen quan s’assabenten que hi ha una cosa anomenada «síndrome de desviació asocial», o si es prefereix, un tipus de temperament o caràcter que comporta proclivitat a la delinqüència i la criminalitat. Com pot ser això quan les pressions culturals són tan poderoses i l’ambient influeix d’una manera tan òbvia per afavorir o incentivar la comissió de delictes en la societat?
Al cervell s’han pogut identificar diversos engranatges dedicats a modular l’equilibri entre activació i inhibició de l’agressió mitjançant substàncies químiques, conegudes com a neuroreguladors. Els plantejaments simplificadors inicials pretenien relacionar cada conducta específica amb l’activitat de transmissors químics particulars en regions cerebrals concretes. Els diferents tipus d’agressió diferien, segons aquests plantejaments, en el seu substrat neuroquímic, igual com ho fan en el neuroanatòmic.
Els ximpanzés formen comunitats que funcionen com una unió de grups. Aquestes comunitats les integra un nombre de femelles semisolitàries amb les seues cries i un nombre més gregari de mascles adults i subadults. La població de les comunitats pot variar entre 20 i 110 individus, mentre que els grups temporals per buscar menjar poden oscil·lar entre 1 i 20 individus amb una mitjana entre 4 i 6. Aquests subgrups podrien ser independents dels altres durant dies. Els membres de la comunitat en poques ocasions van junts com un grup.
Tots els humans duem una complexa maquinària biològica dissenyada per fer servir tàctiques agressives en les interaccions conflictives amb els altres. L’esperança de recuperar el «paradís perdut», és a dir, una vida perpètuament plàcida i benigna amb totes les formes d’agressivitat i de violència desterrades és només una quimera. No pertany a aquest món. Les exigències sempre renovades de la competició vital han modulat l’aparició de ressorts defensius i ofensius que els individus saben reclutar amb major o menor facilitat, intensitat, subtilesa o crueltat.