Naturalist and Geologist. Darwin’s Geological Studies. Charles Darwin was considered an expert geologist after his trip around the world on the Beagle; however, the subsequent success of his Theory of Evolution

Des que Aristòtil, a les Parts dels animals (iv, 10), va decretar que «els animals són nans comparats amb l’home», i fins l’arribada de Darwin, la relació entre (la majoria

Darwin realitzà el primer estudi sistematitzat sobre el moviment de les plantes enfiladisses. Gràcies a les anàlisis moleculars, ara hem començat a comprendre les bases genètiques del moviment de cir­cumnutació.

L'any 1868 Charles Darwin va publicar La variació, amb l'objectiu de compartir tot el material que li va servir de base per a L'origen.

És cert que des del segle XIX hi ha hagut diverses edicions en català i en castellà de la seua obra magna, com també de L’origen de l’home i d’El viatge del Beagle, però Darwin va escriure més llibres, tècnics i dirigits a naturalistes la majoria, però tots ells valuosos encara avui dia i mereixedors de formar part del panorama de la divulgació científica.

Després de la publicació de L’origen, Darwin va dirigir els seus estudis cap a les orquídies. Amb aquest treball Darwin pretenia no només mostrar que aquestes belles flors eren producte de la selecció natural i no de la creació directa de Déu, sinó a més erosionar el prestigi dels seus adversaris creacionistes que tant l’havien criticat.

El 2009 es compleix el segon centenari del naixement de Charles Darwin i els cent cinquanta anys de la publicació de L’origen de les espècies. La figura d’aquest científic està lligada directament a la seua teoria de l’evolució, i en aquest sentit és àmpliament popular, però també és cert que bona part de la resta de la seua obra és poc coneguda.

Alguns historiadors van usar el darwinisme per justificar una visió lineal de la història que tenia com a cim la «civilització occidental».

El món era molt més bonic, vist des de la narració bíblica, o des d’altres narracions equivalents. Tot era, en l’inici, una gran confusió, era una boira sense llum, sense

La geografia valenciana ha estat poc treballada, fins i tot pels pintors valencians. Figures com Sorolla o Pinazo van focalitzar-se més en el costumisme que en els elements del nostre paisatge.

Carlos Pau fou un científic de gabinet i, sobretot, un incansable botànic de camp. Aquest article analitza l'element del paisatge a la seua obra des de diferents perspectives.

El soroll que es produeix voluntàriament per la nostra comunitat, per tal d'expressar i comunicar, constitueix el nostre paisatge sonor i part del nostre patrimoni.

L'obra de Perejaume gira entorn al paisatge. El crític d'art i historiador Ricard Más en presenta l'autor i les seues bases artístiques a través de deu postals.

L'eficàcia de l'ordenació del territori està estretament lligada a la seua capacitat d'implicar la societat i fer creïbles les seues propostes. Aquest article se centra en dos casos a Catalunya.

Les noves dinàmiques territorials i, en particular, els extensos processos d'expansió urbanística han dissolt els límits entre la ciutat i els diferents espais geogràfics.

El paisatge, naix o es fa? És solament «allò que ens envolta»? Aquest article fa una reflexió sobre el concepte de paisatge i les diferents teories culturals que l'han delimitat.

Les cultures «paisatgeres» han considerat l’entorn, el territori com a espai d’evasió i alhora motiu artístic; han creat a partir d’aquest un imaginari i, de retruc, una identitat.

La preocupació per les condicions climàtiques de les obres d’art és cada vegada major. L'article analitza el cas de la cúpula renaixentista de la catedral de València.

Estudi analític sobre les pintures ocultes de la catedral de València realitzades pels artistes Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano a finals del segle XV.

Al segle XIX, les paletes dels artistes van esdevenir una explosió de colors brillants, tendència que va culminar amb l'obra dels impressionistes i els seus succesors.

En 2004, frescos dels artistes renaixentistes Francisco Pagano i Paolo de San Leocadio van ser descoberts sota la cúpula barroca de la catedral de València i es va procedir a la seua restauració.