Assegurar l’alimentació d’una població humana creixent, amb criteris de sostenibilitat i davant l’amenaça del canvi climàtic són els reptes principals de l’agricultura del segle XXI. Les solucions requereixen mesures diverses i coordinades que depenen del progrés científic i del desenvolupament tecnològic.
La necròpoli romana del carrer de Quart de València és el cementeri més antic conegut de la ciutat. A partir de la seua anàlisi arqueològica i bioantropològica, s’aborden diverses problemàtiques desconegudes fins fa molt poc temps: costums funeraris, estratificació social, paleodemografia, qualitat de vida i malalties, alimentació o economia.
Aquest monogràfic ofereix una visió pluridisciplinària d’una memòria històrica diversa, analitzada des de prismes científics diferents però alhora complementaris, per a donar llum i valor probatori a fets heterogenis a partir dels vestigis biològics del passat.
Podrem els humans dirigir l’evolució futura de la nostra espècie? Basant-nos en els coneixements actuals en genètica, es pot inferir i extrapolar què pot passar en un futur més proper. Al cap i a la fi, si cal predir el futur, cal comprendre les bases del nostre present.
Vivim una crisi que anomenem antropocè. N’estudiem els efectes ecològics, però les causes són socials: la destrucció de biodiversitat i cultures és l’herència del colonialisme que segueix per altres vies o que protagonitzen altres actors.
És ben probable que els individus adults i els més grans s’hagin preguntat sempre com s’ho faran els petits que van creixent per sobreviure en el món que els deixen. En aquest moment de la història aquesta és una pregunta central dels nostres debats i per resoldre-la no podem deixar d’acudir a la ciència.
Per celebrar els cent números de Mètode es presenten reflexions sobre alguns d’aquests reptes, com la producció d’energia i aliments, l’ecologia, el tractament de la informació, la modificació genètica o la biologia sintètica.
La creixent interacció amb màquines planteja un seguit de qüestions sobre les quals no hi ha experiència i tampoc una predicció fiable per saber com influiran en l’evolució de la societat.
Les tecnologies de robòtica i automatització i intel·ligència artificial tenen un immens potencial per a afrontar molts dels reptes socials inclosos en els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 de l’Organització de les Nacions Unides.
Hi ha qui diu que un humanoide hauria de tenir un “cos complet”, exactament com un humà, però d’altres se centren més en les seues habilitats. Repassem breument la robòtica humanoide.
Les interfícies cervell-computadora (ICC) permeten controlar dispositius sense generar cap acció motora, només mitjançant la descodificació directa dels senyals cerebrals de l’usuari.
L’aprenentatge profund és un tema indiscutiblement popular. No obstant això, és curiós que l’èxit actual i la pràctica de l’aprenentatge profund pareixen no estar correlacionats amb la comprensió més teòrica i formal d’aquest camp.
L’objectiu últim de la intel·ligència artificial (IA) és una de les fites més ambicioses que s’ha plantejat la ciència, amb una dificultat comparable a altres grans objectius com ara explicar l’origen de la vida o l’origen de l’univers.
El número de tardor de Mètode tracta de donar una panoràmica general del món de la robòtica i la intel·ligència artificial des del punt de vista de sis experts en el seu camp.
En la dècada de 1980 van sorgir tres subdisciplines de l’ecologia: la restauració ecològica, la biologia de la conservació i la biologia de les invasions; i totes tres van abraçar el paradigma nativista.
Els enemics naturals estan entre els principals impulsors de les dinàmiques de biodiversitat pero, de vegades, produeixen greus pèrdues en la majoria de les quals els humans estan involucrats.
La riquesa d’espècies no és homogènia en l’espai i normalment presenta diferències quan comparem diferents llocs. Aquestes diferències solen respondre a gradients d’un o més factors que creen patrons espacials de biodiversitat i depenen de l’escala.
Des de mitjan anys vuitanta fins ara, la biologia de la conservació s’ha escindit en dos camps quasi independents: la gestió i l’ecologia de la conservació. Hem assistit a la recuperació de les espècies amenaçades de gran envergadura i a la disminució de les petites i comunes.
La biodiversitat ha anat canviant tant en l’espai com en el temps. Per sort, petits organismes coneguts com ‘microfòssils’ ens permeten inferir patrons de biodiversitat passats de forma detallada.
Per efecte de les condicions ambientals extremes, la llunyania dels altres continents i per la seva profunditat, a causa del pes del gel continental, la plataforma continental antàrtica ofereix una gran oportunitat per a entendre millor com seria un ecosistema pristí.
El concepte de diversitat biològica ha evolucionat des del mer recompte d’espècies a càlculs més sofisticats que tenen en compte les abundàncies relatives i fins i tot el temps de divergència evolutiva entre espècies. En el curs d’aquesta evolució, les formes de mesurar la diversitat ben sovint s’han manllevat d’altres disciplines.
Els índexs tradicionals de diversitat (principalment riquesa, abundància i equitativitat d’espècies) han estat altament reveladors per al seguiment de processos en comunitats i ecosistemes en ecologia moderna.
Els éssers humans ja fa temps que som conscients de ser una espècie amb gran poder per modificar el món natural. I tant que ho hem fet. Però només fa unes dècades que la societat, amb veu ferma, es revolta contra la desfeta duta a terme.
«El major repte de CRISPR és que es puga utilitzar com a agent terapèutic»
Entrevista a Francisco Mojica
Creador del Grup de Microbiologia Molecular de la Universitat d'Alacant, parlem amb el descobridor del sistema CRISPR.