«La qüestió de l'origen de la vida és un dels problemes fonamentals de la ciència.» Pocs deuen estar en desacord amb aquesta afirmació del bioquímic rus Aleksandr I. Oparin, iniciador
Què és el genoma, el conjunt dels gens d’un organisme o el del seu ADN? És la genètica l’estudi dels gens o el de l’herència? És el codi genètic el mecanisme que tradueix la seqüència nucleotídica a una seqüència d’aminoàcids o al fenotip? Es refereix la «informació genètica» a les seqüències que codifiquen proteïnes o a totes les seqüències d’ADN? Cadascuna d’aquestes preguntes sorgeix de la unió entre un significat concret i un altre d’obert i d’ambigu. Aquesta fusió crea la il·lusió que l’ambigüitat del terme obert s’ha resolt i, per tant, que s’ha tancat la bretxa entre la promesa i l’avenç real. No obstant això, a pesar de l’impressionant progrés de la biologia molecular, continuem sense poder explicar adequadament com s’organitzen les proteïnes per convertir-se en organisme.
Aquest article tracta del discurs científic com a discurs retòric des del punt de vista de l’estructura de les parts clàssiques del discurs oral (i de totes les classes de discursos). La funció de l’argumentació en el discurs amb la finalitat perlocutiva de convèncer els receptors és estudiada com un fonament de la naturalesa retòrica del discurs científic. Es du a terme l’anàlisi d’un text de Santiago Ramón y Cajal per mitjà de les eines proporcionades per la retòrica de manera que es prova el caràcter retòric del discurs científic. La principal contribució d’aquest article és determinar el paper axial de l’argumentació en el discurs científic i demostrar que s’estén al llarg d’aquest.
La tragèdia de l'epidèmia d'ebola de 2014 a l'Àfrica occidental va empitjorar per culpa de la retòrica que va fer servir l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que mostrava el personal mèdic com els salvadors d'una població irracional i impulsiva. Aquesta retòrica generalitzada es basa en una imatge enganyosa del coneixement científic que presenta els seus artífexs com una comunitat amb poders i immunitats especials. Aquesta anàlisi mostra que una retòrica d'aquestes característiques va cegar la comunitat internacional, que no va veure el risc que les instal·lacions sanitàries i els seus treballadors es convertiren en vectors de transmissió de la malaltia. Aquest cas il·lustra per què l'anàlisi retòrica ha de formar part d'un enfocament científic complet que permeta adquirir, compartir i implantar coneixement.
Les paradoxes –i els problemes que aquestes susciten a la lògica– poden rastrejar-se, com a objecte de reflexió, des dels sofistes fins als matemàtics i filòsofs del llenguatge contemporanis, passant per Aristòtil, Abel o Russell, mentre l'àlgebra retòrica es convertia en àlgebra sincopada i finalment en àlgebra simbòlica. La paradoxa pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d'evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena. Un repte, doncs, que suscita la creativitat en l'àmbit d'una cultura deutora de la tradició retòrica.
La retòrica s'ha vinculat des de sempre a l'activitat pràctica del mercat o del fòrum, a la interacció social, a les armes verbals del debat, a
Aquest article explora alguns dels aspectes socials, polítics i econòmics dels anomenats «escèptics» o «opositors» al canvi climàtic i com han marcat l'opinió pública en el context nord-americà.
Aquest article examina la cobertura televisiva dels tres informes de 2013 i 2014 dels grups de treball (WG) de l’IPCC en cinc països europeus: Alemanya, Noruega, Polònia, Espanya i el Regne Unit.
Urgeix realitzar una reforma fiscal verda per afrontar el canvi climàtic, però hi ha qui argumenta que aquestes mesures són una càrrega desproporcionada per a les persones amb rendes baixes.
Vuit de cada deu espanyols pensen que el forat en la capa d'ozó és la clau física causal que explica el canvi climàtic. Aquesta creença és producte de la cultura comuna, no de la ciència.
Després d’uns quants segles de ciència, encara no hi ha consens entre científics i pensadors de la ciència sobre si hi ha res que mereixi anomenar-se mètode científic i, en cas que fos així, que sigui únic i universal. Llavors, considerant tota la ciència acumulada fins ara, podem trobar alguna idea comuna compartida? Per començar, què significa comprendre en ciència? Convindria demostrar tres sospites: la primera, que el mètode científic existeix i és únic. La segona, que a partir d’aquest es pot esbossar tota una panoràmica sobre el mapa del coneixement en general. I tercera, que inspira no sols la manera d’adquirir nou coneixement sinó també la manera de difondre’l, és a dir, tota una teoria de la docència.
La ciència s’ha convertit en la principal norma de veritat de les societats contemporànies. Però, en què consisteix el coneixement científic? Aquest article tracta de contestar aquesta pregunta a partir de les crítiques que s’han fet del relat que presenta la ciència com un model únic i universal basat en un mètode distintiu d’obtenció de coneixement. El text planteja la impossibilitat de defensar l’existència d’un suposat mètode científic, posant de manifest la complexitat de l’activitat científica i la seua relació amb aspectes socials i culturals que varien al llarg del temps. D’aquesta manera, s’insisteix en la importància que té comprendre com el coneixement científic es construeix i legitima a partir de tota una sèrie de relacions i interaccions amb diversos elements que donen una forma històrica al que entenem per ciència.
