Davant el creixement de les aplicacions biotecnològiques, la ciutadania demana un debat públic però sovint s'enfronten amb informacions contradictòries. La comunicació és més important que mai.
La comunicació és essencial en tots els àmbits de la societat, però en ciència és una de les claus ineludibles. Comunicar és traslladar els descobriments, observacions i troballes tant a col·legues com a la societat.
La comunicació de la biotecnologia ha assolit un paper fonamental en els darrers anys. Els grans avenços i la rapidesa amb la qual s’implanten noves tècniques d’edició genètica desperten enormes expectatives però també generen inquietuds.
El discurs sobre la pseudociència ve acompanyat del discurs de la ciència. A pesar dels intents per separar ambdós dominis, les persones continuen confiant en remeis pseudocientífics.
Rarament la pseudociència tracta el tema de la formació dels deixants que de vegades els avions tracen al cel. Generalment aquests deixants han estat en el punt de mira de teories de la conspiració més que no de la pseudociència en si mateixa.
Aquest article revisa els aspectes bàsics de la normativa de la Unió Europea sobre la producció d’aliments ecològics i conclou que, en general, aquesta no es basa en la ciència i és confusa per al consumidor.
Com a conjunt d’idees pseudocientífiques, la pseudopsicologia clínica mostra la peculiar característica de constituir tota una tradició paral·lela a la psicologia, amb nombroses ramificacions i construccions teòriques i pràctiques interrelacionades.
La pseudociència (falsa ciència) i la ciència basada en estudis defectuosos i esbiaixats (mala ciència) produeixen coneixement fals o incert, sense proves o amb evidències de baixa qualitat. Ambdues representen un risc per a la salut.
La medicina alternativa té una gran prevalença social, promoguda per grups ben organitzats que han desenvolupat una retòrica enrevessada per a justificar-se enfront de l’absència de proves. Aquest article analitzarà alguns d’aquests arguments, de vegades fal·làcies, altres estils de raonament i confusions entorn de conceptes científics.
Els problemes científics i filosòfics que plantegen les pseudociències arquetípiques, com l’astrologia i el creacionisme, són ben coneguts. Però la majoria de camps d’investigació tenen àrees controvertides que alcen sospites de negligència intel·lectual sistemàtica.
En aquest article apliquem un enfocament epidemiològic per exposar els trets típics de la pseudociència i la popularitat tan persistent de què gaudeix. Assenyalem i debatem diversos factors que promouen la difusió de creences pseudocientífiques.
La ciència és una pràctica d’investigació dels fets, però hi ha moltes activitats d’aquest tipus que apliquen els mateixos patrons de raonament per tal d’aconseguir informació tan fiable com siga possible en qüestions empíriques.
La pseudociència és un subproducte del prestigi de la ciència com a empresa social i com a mitjà d’obtenció de coneixement. El seu caràcter és inherentment negatiu, atès que, per definició,
Les narracions literàries fetes per malalts ajuden els metges a entendre els seus pacients, per això la literatura està cada vegada més present en la formació mèdica.
Santiago Ramón y Cajal també va mostrar una vessant literària. En 1905 va publicar Cuentos de vacaciones: Narraciones pseudocientíficas, cinc relats on mesclava conceptes científics, ficció i una mica d'ironia.
Abans que es realitzessin trasplantaments en humans alguns escriptors ja n’havien narrat en la ficció. La literatura pot ajudar a obrir el debat ètic i social sobre aquest tema.
Podem separar dos moments en la història de les narracions sobre malalts de sida: abans i després del descobriment de les triteràpies. Analitzem els canvis que ha produït en la literatura aquest nou paradigma.
La literatura i la medicina tenen un vincle molt estret. El sanatori antituberculós, com a espai d’aïllament i avantsala de la mort, ha inspirat molts autors. La novel·lística del segle XX va dedicar una atenció significativa a aquestes institucions que, allunyades de la resta de la societat, condicionaven la vida dels malalts i la seva identitat.
La literatura ha reflectit diverses formes d'abordar el concepte de mort, des de les expressions de dolor personal fins a les mostres culturals.
La revisió crítica del llegat literari de Woolf ens permet acostar-nos a la que potser és una de les figuracions literàries més intenses al voltant de la malaltia, de les seues metàfores i, al temps, a les representacions, els eufemismes, silencis i monstres, plasmats en les pàgines de la vida i la singular veu d’una escriptora essencial.
La literatura ha estat, és i serà un element nuclear en l’estudi de les distintes formes de representació semiòtica de la salut i de la malaltia. Hi ha dos elements essencials perquè això siga així; en primer lloc, el fet que l’activitat relacionada amb la salut i la malaltia, també en entorns professionals, està travessada contínuament per narracions (a vegades, en forma d’informes o apunts presos en escoltar el relat del pacient); el segon és que, certament, el fet d’emmalaltir i el de curar va associat a circumstàncies de vegades excepcionals i suggeridores per a la creació.
Els humans anatòmicament moderns representem una síntesi evolutiva, biològica i cultural del nostre gènere. La genètica ens ha permès contrastar l’existència de multitud d’hibridacions de les poblacions que van viure i conviure amb Homo sapiens fora d’Àfrica.
En aquest treball es passa revista a les principals qüestions que afecten l’evolució del gènere Homo, com és el cas del seu origen, el problema de la variabilitat en Homo erectus i l’impacte de la paleogenòmica.
Aquest article revisa la formació del concepte actual del gènere Homo, que és summament vague, com a rerefons per a instar a realitzar una definició més racional.
