Les condrites carbonàcies són meteorits que contenen carboni. Provenen d’asteroides primitius i són les úniques que, a hores d’ara, han aportat mostres d’evolució química per a les anàlisis en laboratori. Els estudis han revelat que existia una abundant química orgànica en el sistema solar abans del començament de la vida terrestre. Amb l’arribada de meteorits i cometes, aquests processos podrien haver impulsat l’origen de la bioquímica del nostre planeta.

El problema de l’origen de la vida no es pot explicar apel·lant exclusivament als mecanismes de l’evolució darwiniana, com un gran nombre d’experts tendeix a pensar, sinó que requereix un profund canvi de perspectiva.

El cenancestre es defineix com l'últim ancestre comú de tots els éssers vius que existeixen en l'actualitat. La seua naturalesa s'ha inferit a partir de la identificació dels gens homòlegs entre els llinatges d'arqueus, bacteris i eucariotes. Aquestes inferències indiquen que el cenancestre posseïa un sistema de traducció de proteïnes relativament modern i que era semblant en complexitat a una cèl·lula actual. No obstant això, els enzims clau que s'encarreguen tant de la replicació del material genètic com de la biosíntesi de les membranes cel·lulars no són homòlegs entre els bacteris, els arqueus i els eucariotes. Aquí revisem breument la història del concepte de l'últim ancestre comú i les distintes hipòtesis que s'han proposat sobre la seua biologia.

«La qüestió de l'origen de la vida és un dels problemes fonamentals de la ciència.» Pocs deuen estar en desacord amb aquesta afirmació del bioquímic rus Aleksandr I. Oparin, iniciador

A pesar de l’impressionant progrés de la biologia molecular i del coneixement de l'ADN, a hores d'ara continuem sense poder explicar adequadament com s’organitzen les proteïnes per convertir-se en organisme.

La tragèdia de l'epidèmia d'ebola de 2014 a l'Àfrica occidental va empitjorar per culpa de la retòrica que va fer servir l'OMS, que mostrava el personal mèdic com els salvadors d'una població irracional i impulsiva.

La preservació d’una pluralitat d’espais de producció científica fonamentats en una pluralitat de llengües esperona més la creativitat que un espai únic i homogeni.

La inquietud que desperten en l’opinió pública les amenaces biològiques emergents queda patent en l’abundància de sèries i pel·lícules en què la desaparició de la humanitat és el resultat d’un nou patogen infecciós contra el qual la ciència no disposa de vacuna o cap tractament.

Les paradoxes –i els problemes que aquestes susciten a la lògica– poden rastrejar-se, com a objecte de reflexió, des dels sofistes fins als matemàtics i filòsofs del llenguatge contemporanis, passant per Aristòtil, Abel o Russell, mentre l'àlgebra retòrica es convertia en àlgebra sincopada i finalment en àlgebra simbòlica.  La paradoxa pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d'evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena. Un repte, doncs, que suscita la creativitat en l'àmbit d'una cultura deutora de la tradició retòrica.

La retòrica s'ha vinculat des de sempre a l'activitat pràctica del mercat o del fòrum, a la interacció social, a les armes verbals del debat, a l'activació de les emocions

Aquest article explora alguns dels aspectes socials, polítics i econòmics dels anomenats «escèptics» o «opositors» al canvi climàtic i com han marcat l'opinió pública en el context nord-americà.

Aquest article examina la cobertura televisiva dels tres informes de 2013 i 2014 dels grups de treball (WG) de l’IPCC en cinc països europeus: Alemanya, Noruega, Polònia, Espanya i el Regne Unit.

Urgeix realitzar una reforma fiscal verda per afrontar el canvi climàtic, però hi ha qui argumenta que aquestes mesures són una càrrega desproporcionada per a les persones amb rendes baixes.

Tot sembla indicar que el sistema educatiu encara no està aconseguint traslladar adequadament a la societat els trets singulars que configuren la qüestió climàtica.

Vuit de cada deu espanyols pensen que el forat en la capa d'ozó és la clau física causal que explica el canvi climàtic. Aquesta creença és producte de la cultura comuna, no de la ciència.

La comunitat científica ha assolit un ampli consens sobre l’existència del canvi climàtic i les seues causes; un dels majors que ha existit en la història de la ciència.

Les ciències socials i del comportament comparteixen moltes característiques amb les ciències «exactes» o «naturals», incloent-hi el compromís amb l'anàlisi sistemàtica de dades empíriques, ja siguen quantitatives o qualitatives. No obstant això, l'objecte de les ciències socials és de vegades més imprecís, implica moltes entitats abstractes i els seus mètodes no sempre inclouen mesuraments o experimentació.

Molts filòsofs i historiadors de la ciència neguen que hi haja un únic mètode científic que s’aplique en totes les disciplines científiques. En aquest text destrie entre les versions normatives i descriptives d’aquesta tesi, i defense que hi ha principis normatius generals que governen les diverses disciplines científiques. Paraules clau: Darwin, Einstein, evolució, inferència, metodologia.

La ciència és un producte cultural, per la qual cosa no pot tenir un únic significat.

Aquest assaig revisa i critica breument les diverses estratègies que han proposat els filòsofs de la ciència a fi d’establir una distinció entre ciència i no ciència. També proposa una manera més modesta, però també més senzilla, de fer aquesta distinció. Al llarg d’aquest article, es revisen les dificultats que s’afron- taren a començament del segle passat per a establir un criteri vàlid que definira la ciència. Igualment, es manté que en cap cas aquests problemes justifiquen l’escepticisme radical al qual s’arribà i que ha tingut un efecte tan perjudicial per a la ciència. Paraules clau: epistemologia, línia de demarcació, defensa del sentit comú.

Els autors se centren a explicar com funcionen els tests estadístics responsables de gran part de la falta de reproductibilitat dels estudis científics, cosa que afecta a la legitimació científica per aquesta falta de replicació dels resultats.

Molts experiments en la història de la física de partícules podrien il·lustrar el paper que ha exercit l’estadística, però pocs ho poden fer amb un descobriment, fruit d’un esforç tecnològic i col·lectiu colossals, de tanta repercussió científica com el del bosó de Higgs.

La regla de Bayes, una teoria senzilla del segle XVIII per a l’avaluació del coneixement, rebé tot de crítiques durant la major part del segle XX. Ara, l’ús de la regla està molt estès avui dia en l’àmbit de la computació i en moltes aplicacions més. La revolució bayesiana ha esdevingut un canvi de paradigma modern per a una era eminentment pragmàtica.